El robatori del Tresor de Villena, una de les principals troballes d’orfebreria de l’Edat del Bronze a Europa i un dels majors patrimonis arqueològics del País Valencià, té múltiples lectures i ha generat moltíssim debat amb enfocaments diferents i interessants. Des de les possibles motivacions dels lladres -esperonats per un increment del preu de l’or a escala global que està provocant una autèntica epidèmia de robatoris als museus de tota Europa- fins a les competències en matèria de seguretat del museu -que han derivat en una nova picabaralla política on ningú assumeix responsabilitats- passant per la conveniència d’exposar al públic peces tan valuoses. Algunes d’aquestes qüestions van ser abordades pe, Gabriel García Atiénzar, catedràtic de Prehistòria i Arqueologia de la Universitat d’Alacant (UA), en una conversa amb el nostre company Josan Piqueres.
En aquest editorial, però, volem centrar-nos en una qüestió que també és important: l’intent de certs mitjans, acadèmics i opinadors d’utilitzar aquest lamentable fet per demanar un reforçament de la centralització del patrimoni i una nova despossessió dels territoris en favor de Madrid, que és on pareix que ha d’estar qualsevol cosa que és “nacional” -espanyola-.
Primer de tot, cal dir que crida l’atenció que el tema de la seguretat i la conservació no haja estat vàlid en el cas de les pintures del MNAC a Barcelona i obres d’art del Museu del Lleida del Monestir de Sixena (els Monegres, Aragó) i allà sí que ha prevalgut judicialment el dret del territori original de les peces d’art. Una doble vara de mesurar a la que lamentablement ens té molt acostumats l’estat espanyol. I una actitud irresponsable, incoherent i de calatanòfobia dels polítics d’Aragó que no reclamen la resta d’obres d’art de Sixena que es troben en altres ciutats espanyoles.
Amb l’argument de la seguretat i un menyspreu absolut i humiliant cap a les comarques i les ciutats menudes, diferents veus -algunes amb prou visibilitat- han defensat sense manies que Madrid expolie i concentre, encara més, tot el patrimoni cultural de l’estat espanyol. Una campanya política lamentable, fent populisme barat en moments complicats i intentant treure profit de la desgràcia aliena a la qual cal respondre.
Cal dir al primer argument de la seguretat: els museus grans no són cap garantia contra els lladres, com confirmen furts recents al Louvre i al British Museum. Tampoc és cert que la seguretat depenga de museus més centralitzats, sinó de més inversió. El fet que al voltant de tota la inversió en museus del Ministeri espanyol de cultura es concentre en els museus de Madrid i que el Prado reba ajudes que multipliquen per cent les que té el Museu de Belles Arts de València, la segona pinacoteca més important de l’estat, són part del problema. La solució a la seguretat dels quadres exposats al Museu de Belles Arts ha de ser emportar-se tots els seus quadres a Madrid? O potser que els impostos que paguem tots, també els valencians, servisquen per millorar les infraestructures culturals valencianes i no només les madrilenyes? Perquè la fal·làcia que allò que està a Madrid és “nacional” i per tant “de tots” i la resta és tot “provincial” i “local” ja fa temps que no s’aguanta per enlloc.
La hipercentralització madrilenya asfixia la resta dels seus propis territoris de l’Espanya buidada i suposa un espoli constant dels recursos -econòmics, però també culturals – de la resta de nacions sense estat propi. Exemples en tindríem molts, però ja que parlem de museus en citarem un especialment risible: de veres que el Museu Naval ha d’estar situat a Madrid? Després, és curiós que aquells que s’omplen de “España vaciada” no dubten després en saquejar qualsevol cosa de valor i emportar-se-la a Madrid. Mantenir els patrimonis arqueològics el més pròxim possible d’on s’han trobat és molt important, per raons sentimentals, de contextualització històrica i també econòmics, ja que són una font de riquesa de proximitat, revitalització i visites culturals a vegades rellevants.
Cal prendre les mesures de seguretat i conservació necessàries -tenint en compte que mai hi ha cap seguretat perfecta- i retornar als nostres pobles i ciutats el seu patrimoni, tal com fa anys, per exemple, que reivindiquen a Elx amb la seua Dama.
