No es tracta tant de tornar allò de l’efecte papallona sinó d’adonar-se que en un món globalitzat, decisions que pareixen molt llunyanes acaben afectant-nos també a casa nostra en aspectes que a primera vista pareixen sense relació. Així situacions geopolítiques a priori sense relació com el debilitament del dòlar, la compra massiva d’or com a valor refugi per a grans quantitats de capital -tant de reserves públiques com privades- que han fet incrementar el preu de l’or de 900 a 4.000 euros l’unça.
Una situació que ha desencadenat una epidèmia de robatoris de museus per tota Europa. Només l’endemà del robatori de Villena, uns lladres aconseguien superar la seguretat del Museu d’Arts Aplicades de Viena i furtar un collar valorat en cinc milions d’euros.
El detall que fa pensar en que la motiu del robatori de Villena era el pes de l’or de les joies és qe els lladres van “oblidar” una de les peces més valuoses de la col·lecció: un casc elaborat amb ferro extret d’un meteorit, i sense res d’or, és clar. Una demostració clara de la diferència entre preu i valor.
Però Villena i Viena no són les úniques. A l’estat francés, les autoritats culturals han mostrat la seua preocupació públicament per “l’epidèmia” de robatoris a museus. El més mediàtic va ser el de les joies de la Corona francesa l’agost de l’any passat al Louvre de París, però aquest només és un cas. A Museu d’Història Natural de París van endur-se també diverses pelletes d’or i també el Museu Nacional de la Porcellana va patir un assalt.
A l’estat espanyol, fa un mes es van endur 220 monedes d’or del Museu d’Albacete, i a l’abril, unes altres 149 del Museu Arqueològic de Badajoz.
Altres països com Holanda, Alemanya, el Regne Unit o Noruega han patit també la fúria d’unes bandes de lladres que defineixen com “molt organitzades i violentes” i si bé s’han perdut obres d’art, cada volta més l’objectiu són joies amb or o pedres precioses. Només tres dies abans de l’assalt de Villena, l’Europol publicava un informe on alertava d’aquesta creixent modalitat de delinqüència i de la impossibilitat de recuperar les peces una volta són foses per a vendre l’or a pes.
“A Madrid estarien més segurs”.
Després del robatori de Villena, han saltat nombroses veus, incloses a importants mitjans de comunicació defensant que els “museus locals” no tenen condicions per assegurar valuoses peces arqueològiques i que aquestes haurien d’exhibir-se només en “grans museus nacionals”. Uns museus “nacionals” que, casualment, sempre es troben a Madrid.
La solució, però, no pareix tan senzilla. El Periódico de Villena publicava un reportatge ahir sobre les mesures de seguretat del museu de la localitat, desmentint bona part de les informacions difoses sobre una quasi inexistents mesures de seguretat i defensant que l’espai complia “tota la normativa”, que no havia obert fins a “complir tots els protocols” i que es passaven auditories trimestrals de seguretat, la darrera pocs dies abans del robatori.
De fet, que museus com el Louvre o el British hagen estat també víctimes d’aquests assalts hauria de posar en dubte la tesi que els grans museus són més segurs. De fet, el 2019 el lladres van aconseguir burlar les mesures de seguretat d’un dels museus més blindats del món, la Volta Verda de Dresden (Alemanya) i emportar-se un conjunt de joies valorades en més de 1.000 milions d’euros, inclòs el diamant blanc de Dresden de més de 49 quirats.
Potser, en canvi, la reflexió podria ser a l’inrevés. La inversió museística del Ministeri espanyol de Cultura és extremadament centralitzada, amb unes xifres de més del 90% del pressupost destinades als centres madrilenys, mentre que la resta de museus de la resta de l’estat a penes tenen finançament ministerial. Un problema d’inversió que, al remat, ha d’influir també en les mesures de seguretat.
