El 29 de setembre de 2026, el president dels Estats Units va signar l’Ordre Executiva 14.434 i va canviar el nom d'”Intel·ligència Artificial” per “Superintel·ligència” en totes les comunicacions governamentals. No va ser un acte de reconeixement científic. Va ser la culminació d’una operació de màrqueting coordinada entre Silicon Valley i Washington que, en només tres setmanes, va transformar una alerta de seguretat corporativa en un imperatiu de seguretat nacional, va mobilitzar milers de milions de dòlars públics i va desmantellar qualsevol possibilitat de regulació efectiva. La pregunta que ens hem de fer no és si existeix la Superintel·ligència, sinó a qui beneficia que l’anomenem així.
Acte primer: el màrqueting de l’apocalipsi (8-12 de setembre de 2026)
La història no comença a la Casa Blanca, sinó als laboratoris. Entre el 8 i el 12 de setembre, una seqüència de dimissions i declaracions públiques en la xarxa X va omplir les portades dels mitjans globals. Investigadors de seguretat d’Anthropic com Jacob Coxon i Evan Hubinger van publicar advertiments que situaven la probabilitat d’amenaça existencial per part de la IA per damunt del 10% en aquesta dècada. Dario Amodei (director executiu d’Anthropic) va publicar l’assaig “We Must Pace the Frontier”, en què demanava un ritme controlat, i va rebre el suport públic de Sam Altman (director executiu d’OpenAI) i Elon Musk (director executiu d’SpaceX i Tesla).
Aquesta campanya va complir una doble funció. D’una banda, validar la capacitat: afirmar que el teu producte és tan potent que pot destruir la humanitat és la manera més eficaç de dir al mercat que estàs al capdavant de la cursa. D’altra banda, anticipar-se a la regulació: demanar voluntàriament una pausa permetia als laboratoris establir les regles de la seua pròpia supervisió i evitar lleis federals restrictives. La indústria va crear la necessitat de la seua pròpia solució.
Acte segon: la cooptació política i el joc de suma zero (29 de setembre de 2026)
La Casa Blanca no va rebutjar la narrativa dels laboratoris. La va cooptar i la va invertir. Trump va agafar el concepte de “Superintel·ligència”, però va rebutjar la petició de pausa. El missatge es va transformar: “Si la Superintel·ligència és tan real com dieu, qui la domine dominarà el món. No podem frenar perquè la Xina no frenarà”.
El canvi de nom va ser una maniobra semàntica deliberada. L’Ordre Executiva 14434 equipara legalment “Superintel·ligència” amb la definició d’IA ja existent en el Codi dels Estats Units. No declara haver superat la Intel·ligència Artificial General (AGI) ni haver assolit la Superintel·ligència Artificial (ASI) en el sentit acadèmic. Fer-ho l’hauria obligat a demostrar amb dades un avanç tecnològic que no existeix. Simplement canvia l’etiqueta.
A partir d’ací, la narrativa es converteix en un joc de suma zero contra la Xina. Qualsevol veu crítica o que no adopte el terme “Superintel·ligència” és etiquetada com a enemic. Elon Musk rebateja la seua divisió a SpaceXSI. Els executius signen el White House Accord. La disciplina ideològica queda segellada.
I amb ella, arriben els canvis normatius: la Genesis Mission mobilitza més de 5.000 milions de dòlars en pressupost estatal i 2.400 milions en crèdits per a la recerca en superintel·ligència. El Pacte d’Infraestructura Energètica concedeix accés prioritari a les xarxes elèctriques i elimina barreres burocràtiques per a l’expansió dels centres de dades. L’autoregulació voluntària substitueix les inspeccions estatals. Tot blindat sota la bandera de la supremacia tecnològica nacional.
Acte tercer: el somni ultraliberal
Certament, hi ha qui sosté que la Superintel·ligència és una realitat imminent i que la urgència geopolítica justifica l’acceleració. Però l’evidència tècnica de setembre de 2026 no suporta la tesi d’una superintel·ligència real. Els models de frontera són agents especialitzats extremadament potents en entorns controlats, però fràgils fora d’ells. Les proves de referència estan contaminades. La fiabilitat en aplicacions reals cau en picat.
Un estudi d’Apple Research titulat “Illusion of Thinking” conclou que aquests sistemes no pensen: simulen el pensament mitjançant correspondència de patrons. No estem davant d’una ment sobrehumana. Estem davant d’una eina extraordinàriament útil que ha sigut vestida amb un discurs apocalíptic per a justificar un transvasament de recursos públics sense precedents.
El resultat final d’aquesta cadena narrativa és el que qualsevol manual d’economia política descriuria com la socialització dels costos i la privatització dels beneficis. Els riscos, la despesa energètica i el finançament es carreguen al contribuent. Els beneficis, la propietat intel·lectual i el poder de mercat queden en mans d’un oligopoli privat.
Rafa Pastor Fuster és enginyer, professor de Tecnologia i digitalització i catedràtic de Secundària.
