Tinc un amic que té un germà que és fill únic -i un inútil, afig. Ma mare -inoculada de patriarcat tradicional en vena- assegurava, amb to èpic i un pic d’orgull indissimulat, que un fill no és res; dos, tampoc, i, amb tres, se sap la dona qui és. I rematava, per a mortificació dels novençans indecisos i esporuguits, que tindre’n un, era com tindre un botó, només de mostra; i això era tallar curt, xaaa!
En la meua època -en la vaporosa era de la Mirinda i la sépia a la planxa-, tindre’n tres o més era força habitual -llavors, els majors es feien càrrec dels més menuts per imperatiu ambiental i amb algun carxot inesperat per fer-ne memòria. I allò era previsible fins a l’extrem que els fills o filles úniques, al carrer, a l’escola o a la doctrina, n’eren l’excepció cridanera i punible -pobrets.
D’habitud, veladament o en cru, hom llançava sobre els seus progenitors l’ombra acusadora d’alguna anomalia inconfessable que els feia incapaços d’assolir-ne la mitjana. I sobre ells i elles, nàufragues errants en la procel·losa mar de les famílies nombroses, hom abocava impunement l’estigma feridor -i inqüestionable- de ser criatures consentides i malcriades -pessic corrector, per bords!
La mera existència d’aquestes famílies que havien tallat curt -en la línia de la descripció apuntada més amunt- era la prova evident que, per unes raons o altres, les campanyes institucionals de foment de la natalitat no sempre n’aconseguien l’objectiu previst.
Tanmateix, el temps passa per a tothom, fins i tot per als qui vos voleu quedar per a llavor. Així, a la vista de com està el panorama, no és gens agosarat predir que, entre fadrins i fadrines militants, celibats forçosos o deliberadament voluntaris, parelles decidides conscientment a no tindre descendència, famílies monoparentals que eviten -prudentment- el col·lapse per colmatació, i, finalment, les parelles d’un únic fill o filla com a màxima aspiració reproductiva del ja ho tenim bé -adés forçada per les circumstàncies socioeconòmiques d’un futur gairebé emasculat per al jovent, adés voluntària, per convicció íntima i intransferible- som, dic, una societat condemnada irremissiblement a l’extinció. Hi anem de cap i a la carrera. Ací no té família ni el Tato. La festa s’acaba i què n’hem de fer?!
De moment, fer una ullada al nostre entorn més immediat i comprovar-ne la deriva assenyalada. Va, fem-ne la prova. Comptem cas per cas la descendència de la gent que ens és més propera -familiars, amistats i coneixences diverses, i, una vegada fet el treball de camp, calculem si s’hi donen les condicions ideals per arribar al tan rebregat i desitjat relleu generacional (que vindria a ser una piràmide a l’ús, de manual).
Perquè hem d’aspirar a acomplir aquest model teòric si no volem, en primera instància, capgirar temeràriament la piràmide poblacional sobre la qual bastim la nostra societat -i ja estem fent tard-; i, en segona instància, si la nostra espècie vol continuar en el futur tirar endavant encara que siga a bacs i amb el cubata en la mà.
Al remat, el resultat de la nostra prospecció demogràfica improvisada, ja ho apunte jo, serà decebedor i inquietant a més no poder. Ja estan apagant els llums. Aneu eixint, que tanquem la paradeta.
Ara freguem els 8.000 milions d’éssers humans en el planeta i es parla que, amb les dades actuals, hi arribarem al llarg d’aquest segle als 10.000 milions -com per a convidar-los a sopar! Amb tot, en l’àmbit acadèmic, es manifesten també moltes reserves perquè se n’acomplisca aquest vaticini tan optimista, atés que fins i tot països com ara la Xina ha hagut d’eliminar la seua política del fill únic; una part important de la joventut xinesa ja no vol saber-se’n res de matar-se a treballar com sos pares barata res -un jornal de misèria i companyia. Que penque i crie Rita, n’és la consigna, des del sofà estant.
Ací, cal dir-ho, amb la precarietat, el desànim i la incertesa dominants, s’entreveu també aquesta tendència d’inacció i de passivitat pròpia del burro de Vitòria: passar per la vida sense pena ni glòria. Els hikikomori japonesos, a l’altra punta del món, en són la punta de llança: enclaustrats voluntàriament de per vida en les seues habitacions. El món exterior els és hostil i inhabitable. Si fa no fa com pot ocórrer en l’Estat espanyol amb la població més vulnerable. Per exemple, el suïcidi és la primera causa de mort entre el jovent, per davant dels accidents de trànsit o de patologies greus de tota mena. Poca broma.
Veureu que, a tot estirar, el nostre relleu generacional a què al·ludim serà tan miserablement esquifit i volàtil que semblarà una autèntica entelèquia distòpica, quan no un acudit de mal gust. No li pegueu més voltes al nano: en un món on l’ésser humà, històricament, s’ha evidenciat per sobre de qualsevulla altra consideració, com un animal social, grupal, tribal o comunitari, fa feredat pensar en una societat que recula perillosament en població i on predominen els fills i les filles úniques amb tota la seua càrrega de solitud, egoisme i desorientació associades. Afegiu-hi totes les excepcions de la naturalesa que vullgueu, però ací la tribu no té a qui educar.
I no sols això. Cal sumar-hi, per acabar-ho d’adobar, el fet que moltes famílies que compten a hores d’ara amb més d’un descendent, sovint -com el cas del meu amic i el seu germà filovegetal-, no sempre enfoquen la seua criança com un acompanyament existencial conscient, desitjat i enriquidor, sinó com una càrrega autoimposada i socialment inesquivable, dins o fora de la institució matrimonial, dins o fora del sistema patriarcal.
I ací, de retruc, reivindiquem també el dret a no avergonyir-nos de no ser uns bons pares o unes bones mares i no morir en l’intent, car ningú ens ha ensenyat a ser-ho amb garanties ni a tindre ganes de ser-ho tothora -en dies que malauradament només tenen 24 hores, i la cuina per arreplegar. Compte fet, tot es deixa en mans de l’instint, de la providència i de la bona voluntat i després passa el que passa. I tu què vols, calamar?!
Pel que es veu, hi ha qui cria els seus cadells amb la mateixa convicció que una mata de faves es proveïx de fruit -per a major glòria de la truita de l’esmorzar, siga dit de passada. A més, programem -extraescolars a banda- un projecte de vida previsible, infantilitzador, edulcorat i mancat de qualsevol compromís que es va improvisant sobre la marxa i passa, fonamentalment, per evitar als nostres descendents, especialment per als més menuts de la prole, qualsevol mena d’exposició al dolor, a la frustració o a l’esforç que puga alterar el seu equilibri emocional -habitualment calibrat en plors inconsolables, puntellons de malíxia, xantatges emocionals a dojo o amenaces de tancament perpetu a l’habitació.
Per això, perquè no plore, li donem des de ben menut un mòbil perquè s’entretinga. Comencem, des de ben d’hora i com més va més, a satisfer puntualment cadascuna de les exigències materials o vivencials que la mercadotècnia ha aconseguit instal·lar en la seua tendra ment, bé siga un Play, unes sabatilles de 200 euros, una nina amb el diu hormonal incorporat o un viatge de tres dies a Disney World París. I tot perquè la criatura no patisca. I, atén, no patix; de moment…
En fi, d’on no n’hi ha no se’n pot traure. I jo pregunte: com podrem cobrir el dèficit de naixements descrit i el relleu generacional inexistent en l’àmbit laboral, per exemple, si no és amb les persones nouvingudes en pastera, nadant, en camió o en avió de línies regulars? Amb robots no racialitzats? Amb assistents virtuals que no podran donar-te un got ni acostar-te les pastilles? O, sent resolutius, fem el Quico i parim dotzenes de criatures com conilles explotades en nom de supersticions vàries? Però, alerta, tampoc no ens en passem, que entre el poc i el massa hi ha una tassa.
O siga que o vos poseu ja a la faena o haureu d’anar obrint fronteres pel que puga passar, que els brams no asseguren pensions ni torquen culs, que la vellea és molt lletja i que a ningú li passe. Que li passarà.
