Una de les sorpreses més persistents en «aprendre» com es gestiona una administració local (un ajuntament) ha estat vore la facilitat amb què s’externalitzen serveis i la poca voluntat de molts polítics a recuperar la gestió pública d’eixos serveis bàsics.
L’excusa, doble, sempre és la mateixa: la gestió privada és més eficient i s’haurien d’invertir molts diners per aconseguir una gestió «permanent» 100% pública.
La meua resposta ràpida a eixes dos excuses: 1. La qualitat d’un servei bàsic és prioritària davant l’eficiència, a banda de recordar que el guany «empresarial» s’emporta més d’un 15% del cost del que s’externalitza; 2. Les infraestructures públiques milloraran, a la llarga, el balanç econòmic de les administracions, en pagar només una volta allò que paguem moltes voltes.
A banda, els contractes són generalment fixes i difícils d’auditar. Un bon exemple el tenim en l’enorme descontrol del nou servei de recollida de fems i neteja viària. Una «contracta» de més de 7 milions d’euros anuals (uns 20.000 euros/dia) que seria «fàcil» ajustar a les necessitats de cada moment si tinguérem la gestió directa. Cal recordar que l’objectiu ecològic és minimitzar la generació de residus, però difícilment serà eixa la preocupació d’un «empresari» que guanya més com més activitat du a terme.
Caldria preguntar-se quin motiu porta a molts governs anomenats «socialistes» a preferir eixa delegació, en mans privades, de molts serveis públics. Ací he de reconéixer que no tinc cap resposta, més enllà d’espolsar-se de damunt els «maldecaps» i la responsabilitat d’assumir decisions difícils. «Qui no vulga pols, que no vaja a l’era», pensaran!
Un altre cas de gran dedicació de servidors públics (policies, metges, protecció civil…) a facilitar un gran negoci «particular» el tenim en els macrofestivals estiuencs. Un càlcul moderat ens diu que les diferents administracions gasten més d’un milió d’euros perquè uns pocs espavilats se n’emporten més de quatre milions. I ací no hem de parlar només del balanç «despesa pública/guany privat», sinó que és menester atendre les implicacions (impactes diuen alguns) d’un model «turístic» tan accelerat.
A Cullera hem passat d’un turisme estigmatitzat com de «platja, passeig i pipes» a unes setmanes de «pòdiums, psicodèlia i porros». De la lentitud d’uns turistes relaxats a la velocitat d’uns visitants exaltats. Anem, com gallines sense cap, rebotant contra les parets.
Tampoc és molt difícil d’entendre que «en el terme mitjà està la virtut», no?
Per cert, tots els diners que s’aboquen en «grans» negocis de l’entreteniment, o del fem, es detrauen dels «xicotets» escenaris culturals i d’educació mediambiental. Sembla que alguns encara NO han estat capaços d’entendre que la vida saludable exigeix fer les coses des de la proximitat, i que fomentar «lo macro» ens porta, generalment, a destruir «lo micro».
La gestió de les ciutats (per a les persones, i no pels cotxes i pels zombis) ha de tornar a un model humà d’equilibri entre l’oci i el negoci. Però cap dels dos ens hauria d’obligar a vendre la nostra salut, i la nostra seguretat, per quatre molles de pa industrial caducat.
