El punt d’inflexió
Durant dècades a Occident hem viscut sota una convicció aparentment indiscutible: que l’energia, els aliments, les matèries primeres i les mercaderies continuarien arribant de manera estable, abundant i relativament assequible. Fins i tot quan esclataven guerres, crisis financeres o tensions internacionals, persistia la confiança que, tard o d’hora, tot tornaria a la “normalitat”. Esta expectativa forma part del que podríem anomenar la hipernormalització de la vida sota el capitalisme contemporani: la inèrcia col·lectiva de continuar actuant com si els problemes estructurals del sistema no existiren mentre encara no afecten directament la nostra vida quotidiana. Una manera consensuada d’autoenganyar-nos. El manteniment a tota costa d’allò que s’ha anomenat “mode de vida imperial”, que bàsicament és una forma de vida basada en el consum de recursos, energia, treball i territoris d’altres llocs del món, de manera que el benestar d’uns — el centre enriquit — depén de l’explotació i els impactes suportats per altres empobrits, és a dir, el Sud global.
Tanmateix, és possible que estiguem acostant-nos a un punt d’inflexió. Després de més de tres mesos de bloqueig de l’estret d’Ormuz, arran de l’agressió militar nord-americana i israeliana contra el règim integrista d’Iran, una de les principals vies de circulació energètica del planeta continua parcialment interrompuda. I, per molt que s’anuncie fi de les hostilitats i la reobertura de l’estret — una possibilitat que cal considerar amb moltes reserves tot i els grans discursos oficials i acords signats —, l’escenari de fons no canvia. Les ambicions geopolítiques i neocolonials dels Estats Units, així com la política bel·licista impulsada per l’entitat sionista conformada per l’Estat d’Israel i el lobby sionista internacional, es mantenen, i apunten a una dinàmica de conflicte que difícilment podria considerar-se resolta. El ben cert és que amb una tendència a la reactivació periòdica de la guerra a l’Orient el preu del petroli continua situant-se per damunt dels nivells previs al conflicte, les reserves internacionals es van erosionant, les estructures d’extracció i distribució aturades es degraden i els mercats energètics continuen operant sota tensió, especialment perquè el desminat de l’estret d’Ormuz pot durar molt de temps. Ara sentirem dir que tot es resoldrà aviat, però cal desconfiar per sistema de les narratives generades pel sistema.
No es tracta d’una predicció absoluta ni d’una certesa, sinó d’una hipòtesi cada vegada més plausible: si la situació actual es resol de manera precària i provisional, si continua estancada o si es deteriora més endavant, les conseqüències més probables podrien ser, d’una banda, una greu crisi econòmica global i, de l’altra, l’aparició en l’horitzó de diverses formes de racionament energètic i material. Potser no immediatament, ni de manera uniforme, però sí com a expressió d’una escassetat creixent que ja està començant a manifestar-se a alguns països del sud-est asiàtic, encara que esta dura realitat no òbriga els noticiaris ni es parle molt d’ella.
La qüestió fonamental és que la nostra societat continua depenent massivament dels combustibles fòssils. El petroli i el gas constituïxen la base del transport, de l’agricultura industrial, dels fertilitzants, de la logística global, de bona part de la indústria, de la producció alimentària i d’una gran part dels servicis, infraestructures i productes que sostenen la vida quotidiana. Quan els hidrocarburs escassegen o s’encarixen, tot el sistema econòmic es veu afectat.
De fet, a l’Estat espanyol ja ha començat a experimentar alguns efectes indirectes d’esta situació. Durant els últims mesos ha hagut de reorganitzar una part significativa del seu aprovisionament energètic. Les importacions procedents de l’Orient Pròxim pràcticament han desaparegut i han sigut substituïdes per cru procedent de l’Atlàntic i del nord d’Àfrica, molt més cares. Les refineries de l’Estat funcionen pràcticament al màxim de la seua capacitat intentant compensar les dificultats d’abastiment. Però existix un problema estructural especialment delicat: l’Estat espanyol és deficitari en dièsel, el combustible que alimenta bona part del transport de mercaderies i de l’activitat econòmica. Quan el dièsel es convertix en un coll de botella, tota l’economia es veu afectada.
Les tensions tampoc es limiten al camp energètic. Els fertilitzants procedents del Golf continuen patint greus dificultats d’arribada a Europa precisament quan s’acosta la finestra agrícola de juliol i agost. Això significa que l’actual crisi energètica podria acabar traslladant-se també al sistema alimentari. Energia, transport, agricultura i alimentació formen part d’una mateixa cadena. Quan una de les seues parts es debilita, les conseqüències acaben estenent-se a la resta. Per això, si les dificultats de subministrament persistixen, els racionaments podrien arribar per dos camins diferents.
Els racionaments
El primer seria el racionament indirecte o de mercat. De fet, en certa manera este tipus de racionament ja està funcionant. Quan augmenten els costos energètics, també augmenten els preus del transport, dels aliments, dels productes manufacturats i dels servicis. I això succeïx fins i tot sense guerres, perquè la tendència constatada és al declivi estructural dels combustibles fòssils. Moltes famílies es veuen obligades a reduir despeses, ajornar compres o renunciar a determinats consums. No cal que cap administració prohibisca res. És el mateix mercat capitalista qui raciona mitjançant els preus. Qui té menys recursos consumeix menys perquè simplement no pot assumir els nous costos.
Este mecanisme té l’avantatge, per al sistema, de ser silenciós. No hi ha anuncis oficials ni mesures espectaculars. Però els seus efectes socials poden ser molt profunds, perquè trasllada el cost de l’escassetat als sectors més vulnerables de la població. Ja es comprova en la inflació o en el cost creixent de l’habitatge. Es tracta d’un racionament invisible però real. No es distribuïxen cartilles de consum; simplement hi ha cada vegada més persones que deixen de poder accedir a allò que abans podien permetre’s. I el malestar social es va expandint per tot arreu.
El segon camí seria el racionament directe o administratiu. Si les tensions energètiques arribaren a determinats llindars, els governs — també l’espanyol — podrien veure’s obligats a intervenir directament per garantir el funcionament dels sectors considerats estratègics. En eixe escenari, que s’anunciaria amb molt poca antelació, podrien aparéixer limitacions temporals, prioritats de subministrament, restriccions selectives o mesures excepcionals destinades a preservar determinades activitats econòmiques considerades essencials. Una mena d’estat d’excepció energètic.
Alguns indicadors apunten que, si l’actual situació a l’estret d’Ormuz es prolonga o es reactiva —fins i tot si es resol provisionalment però continua penjant d’un fil—, podrien començar a plantejar-se mecanismes d’esta naturalesa. A més cal considerar que els efectes diferits dels mesos de bloqueig són difícilment reversibles en el curt termini. Les dificultats de subministrament de dièsel, la disminució progressiva dels inventaris i les reserves de combustible, les tensions sobre el transport, l’encariment dels preus i els problemes associats a sectors especialment dependents de l’energia, com el turisme i l’alimentació, podrien convertir-se en factors determinants de la política econòmica dels pròxims mesos.
Però probablement l’aspecte més rellevant no serà l’econòmic, sinó el psicològic. Durant anys la societat ha continuat aferrada a la idea que totes les crisis són provisionals. Pandèmies, inflació, canvi climàtic, guerres, interrupcions de cadenes logístiques o tensions energètiques han sigut interpretades com a episodis temporals dins d’una trajectòria general de normalitat i progrés. Sempre hi havia la convicció que el sistema acabaria recuperant l’equilibri anterior. La irrupció visible dels racionaments podria trencar definitivament esta expectativa. Seria el moment en què moltes persones experimentaren el trauma, és a dir, que la crisi ja no és una realitat llunyana de la perifèria pobra, sinó una experiència concreta que afecta el preu dels aliments, els desplaçaments, les vacances, l’habitatge, les activitats quotidianes i les expectatives de futur. L’escassetat deixaria de ser una abstracció per convertir-se en una experiència viscuda.
La commoció social
Això podria generar una autèntica commoció social. No tant perquè els racionaments siguen necessàriament massius, sinó perquè simbolitzarien el final d’una determinada idea de normalitat, una fractura important en la hipernormalització dominant, que exigix consentiment en la simulació concertada de què tot va bé. Per a molta gent suposaria la constatació que alguns dels supòsits bàsics de la societat industrial —abundància energètica, creixement permanent i estabilitat material— han començat a clivellar-se.
Tot això ocorre, a més, en un context de polarització política, avanç de l’extrema dreta, malestar econòmic i creixent desconfiança institucional. Una combinació especialment delicada que podria propiciar esclafits socials d’imprevisible evolució. La reducció del poder adquisitiu, l’encariment de la vida i la percepció que les institucions ja no poden garantir les condicions materials del passat poden alimentar tensions socials difícils de gestionar.
Potser estem entrant en una nova etapa històrica. Una etapa en què la qüestió central ja no serà la distribució de l’abundància, sinó la gestió de l’escassetat. Una fase en què els conflictes geopolítics deixaran de ser percebuts com a esdeveniments llunyans per convertir-se en factors determinants de la vida quotidiana. Un context en què la paraula «racionament», que semblava pertànyer als llibres d’història, podria tornar a formar part del nostre vocabulari polític i social. De fet, podria argumentar-se que el racionament és la forma política que adopta l’escassetat quan una societat industrial entra en una fase de degradació energètica i col·lapse ecosocial. No seria una anomalia temporal, sinó un dels possibles trets de la nova realitat emergent.
No sabem encara si este escenari acabarà materialitzant-se exactament així. La incertesa continua sent un factor determinant, i l’elevada volatilitat del context geopolític mundial obliga a contemplar múltiples trajectòries possibles. Però els indicis s’acumulen. I potser la pregunta més important ja no és si els racionaments arribaran o no, sinó fins a quin punt estem preparats —individualment i col·lectivament— per afrontar un món on els límits materials es facen cada vegada més visibles. Perquè, si alguna cosa caracteritza la hipernormalització, és la tendència a ignorar els senyals d’alarma fins al moment mateix en què es convertixen en evidència. I quan això ocorre, el problema ja no és sols comprendre el que succeïx, sinó adaptar-se a una situació distòpica que s’ha desplegat molt més ràpidament del que estàvem disposats a acceptar.
