Fa una setmana, Pedro Sánchez va convocar eleccions anticipades. En qüestió d’hores, els partits es van posar a córrer: tancar files, reorganitzar quadres, accelerar llistes i desencallar de sobte tot el que feia mesos que estava aturat.
Alguns rebíem la notícia al carrer, entre tendes d’acampada. Defensant el dret a l’habitatge, reclamant poder tindre una llar on viure i construir un projecte de futur.
Els mitjans de comunicació parlen de Mónica García, d’Irene Montero, de Gabriel Rufián… De si hi haurà unitat a l’esquerra espanyola. Les preguntes s’amunteguen. Què passarà amb la crisi de l’habitatge? Fins quan duraran les acampades? Acabarà tot això en una victòria de PP i Vox? Tindrem una candidatura d’estricta obediència valenciana?
I al sud del País Valencià hi ha una pregunta que torna una volta i una altra: qui defensarà les nostres comarques al Congrés?
Hi ha una cosa que es repeteix a cada conversa i que ja sembla un consens: volem algú d’ací, que conega el territori i que parle la nostra llengua. El nom encara està per escriure.
Però abans de parlar de qui ens representarà, convé mirar què està passant al nostre voltant.
Ens van ensenyar a dir-ne «província». Una línia traçada des d’un despatx per gent que mai no havia vist l’horta d’Oriola ni els arrossars de Pego.
Jo en dic una altra: país. I d’Oriola a Pego, s’està perdent pam a pam.
Viure a Torrevella no és viure a Pedreguer. El Baix Segura i la Marina Alta tenen paisatges, economies i maneres de viure diferents. A la Marina Alta, el valencià continua sent llengua de carrer en molts pobles. A Oriola, defensar-lo sovint és nadar a contracorrent.
Fa uns mesos, al concert de La Gossa Sorda a Alacant, vaig llegir des de l’escenari un discurs reivindicant la valencianitat del sud del País Valencià. En baixar, un grupet d’oriolanes em va parar. Volien donar-me les gràcies per recordar sempre el Baix Segura.
Em van dir que des del valencianisme se’ls havia fet sentir a soles moltes voltes. Que no són majoria, però que encara hi ha gent allà que defensa i parla la nostra llengua.
A Alacant, fa més d’un any, l’Ajuntament va aprovar, a proposta de Vox i amb els vots del PP, demanar que la ciutat deixara de ser zona de predomini lingüístic valencià. Centenars de persones vam omplir la porta del consistori per dir que no.
Aquest estiu he estat dues voltes a Benissa. Allí, de qui encapçalarà un «Frente Amplio» a Madrid no es parlava. Les converses anaven per una altra banda: un hotel i sis vil·les de luxe que volen alçar en el que els veïns anomenen l’últim tram verge de la seua costa.
A Planes, la gent tampoc està pensant si Rufián encapçalarà l’esquerra espanyola o no. Allí es parla del projecte «Ecovillage»: prop de 500 vivendes que es presenten com una ecoaldea al costat del pantà de Beniarrés. Els veïns ho diuen clar: una macrourbanització que sumaria més de mil residents nous en un poble de 697 habitants i afectaria el Paisatge Protegit del Serpis no és una ecoaldea. És una colònia.
A la costa d’Oriola, a Cala Mosca, les màquines, les tanques i l’asfalt ja anuncien el que està en joc: l’últim quilòmetre verge del litoral oriolà. El projecte preveu, de moment, 188 vivendes turístiques.
Cap d’aquests llocs obri els informatius. D’Oriola a Pego, hi ha massa gent que sent que el seu poble no compta. Mentrestant, estem perdent el país pam a pam.
Una terra es defensa respectant qui hi viu, vinga d’on vinga. Es defensa coneixent el que passa, poble a poble, i no des d’un mapa. I es defensa, sobretot, quedant-te quan s’apaguen els focus.
Queda poc temps. Queda poca costa. Però queda gent. Molta. Gent que ha omplit places, ha fet cadenes humanes, ha firmat, ha dit prou. Tenim tot un territori per recuperar, i és el moment de fer-ho.
Si volem guanyar el país, haurem de connectar-lo. Cada quatre anys tenim una oportunitat per donar al sud i a una part de les comarques centrals una veu pròpia al Congrés.
Una veu que defense el dret a quedar-nos als nostres pobles. Que plante cara a l’especulació que devora la costa i l’horta. Que treballe perquè la nostra llengua no siga una llengua de segona. Que exigisca unes connexions ferroviàries dignes i el finançament just que mereixem, perquè no es poden defensar els pobles amb les mans lligades.
Una veu que porte les necessitats de les nostres comarques allà on es prenen les decisions. Que siga, alhora, la veu del Comtat i la del Baix Vinalopó; que parle des d’ací, conega els nostres noms i no haja de buscar Xaló ni Redovà en un mapa per saber on són.
Així que et pregunte a tu, que ets d’ací o hi has arribat fa poc, que parles valencià, castellà o el que t’isca del cor: Quin és el teu poble, la teua ciutat o el teu barri? Què no estàs disposada a perdre?
Tenim molt a defensar. Tenim molt a recuperar. I no podem continuar fent-ho a soles.
Sense el sud, no hi ha país. Connectem-lo.
