La vida és com és. Aquesta és una de les frases que més em repetisc últimament. No he tingut mai una salut de ferro, tampoc de plata ni de bronze. En més d’una ocasió he reflexionat al voltant d’una realitat, la de milers de persones que vivim a diari amb dolor persistent, una motxilla invisible que pesa molt. Us puc assegurar que tan sols parlar-ne és un acte desafiant per als qui el patim. Perdre la salut és molt més d’allò que la gent sana pot imaginar. És, entre altres coses, canviar moments agradables per cites mèdiques, dissimular la molèstia, incertesa pel futur, incomprensió social i, sobretot, és un dol cruel, silenciós, invisible. La salut és important, és el nostre millor i més preuat tresor, i perdre-la no tan sols fa mal, sinó també por.
Quan el dolor crònic afecta el dia a dia d’una persona, ha de considerar-se una patologia. El malestar és terrible, sentir-lo és molt dur i patir-lo molt difícil perquè mai se’n va. La sensibilització central és un estat en què el sistema nerviós es torna hiperactiu i amplifica els senyals punyents, un error en el processament dels missatges que fa que estímuls inofensius es tornen lacerants. Poder apagar eixe mode alarma és allò que voldríem molts pacients. Evidentment, despertar-se cada dia amb molèsties és esgotador. És una situació que requereix aprendre l’equilibri entre rendir-se i lluitar quan ningú sap que estem en una batalla. Culturalment, ens han ensenyat a amagar el dolor i ens han fet creure que resistir el patiment en silenci és sinònim de ser fort, però, afortunadament, no és així.
Hi ha persones que aparentment funcionem amb normalitat mentre internament fem un esforç enorme per sostindre’ns. Aprenem a fer moltes coses sentint-nos malament. Hi ha un terme japonés, nintai, que fa referència al coratge de seguir quan tot dol i que descriu a la perfecció la meua situació actual. Però funcionalitat no sempre és sinònim de benestar. Encara que els dies roïns són part del camí, ens dol fingir que estem bé quan, en realitat, estem desfets per dins. N’hi ha de millors i de pitjors, però alguns, fins i tot, costa respirar. Són eixes jornades en què la vida dol, i per això trobe que és molt important no minimitzar el patiment. Una cosa és allò que la gent veu i altra diferent allò que nosaltres vivim i sentim. Que semble que estem bé no significa que ho estiguem. Que no ens queixem no vol dir que no ens faça mal, sinó que aguantem com podem i que construïm la nostra esperança en secret. Vivim amb dany físic i, malgrat tot, donem la millor versió de nosaltres, i això requereix una força que sovint ningú valora.
En aquest sentit, hi ha casos de superació i d’admiració de persones anònimes que em sorprenen molt, com el del ginecòleg alacantí Borja García Sousa, que va patir l’amputació d’una cama després de ser atacat per un tauró l’11 d’abril de 2026 durant el viatge de noces a les illes Maldives. Vore en les xarxes socials el seu positivisme i com ha encaixat aquest revés és encoratjador. O la meua amiga Vanesa, a qui l’any 1998 diagnosticaren la malaltia de Wilson, un trastorn hereditari poc freqüent a causa de la mutació del gen ATP7B que fa que el cos acumule un excés de coure en òrgans vitals com el fetge i no n’elimine l’excedent a través de la bilis. Ella és, per a mi, la clara mostra que l’actitud ho és tot, sempre amb un sentit de l’humor envejable i una capacitat de resiliència única. Vint-i-huit anys de lluita, de vore la part bona de les coses, sempre al peu del canó. Gràcies, Vanesa, per recordar-nos a tots que cal afrontar les adversitats com venen i que, de vegades, no és tant allò que ens passa en la vida sinó la forma com decidim viure-ho.
Més enllà del mal físic, hi ha també el desgast emocional que comporta que una sensació tan molesta i desagradable s’allargue en el temps i es cronifique. I això sembla que tampoc importa ni interessa. Un pot fer-se el resistent, però la línia entre lluitar i tirar la tovallola és massa fina quan cap familiar o amic és conscient que cada dia representa un combat per a tu. Conviure amb dolor crònic és un repte constant per a aquells que el patim, perquè no és tan sols que alguna part del cos ens faça mal, sinó que és haver de continuar vivint mentre eixa part ens dol. Aquest turment físic constant causa depressió. Els psicòlegs i els psiquiatres ho saben bé: la ment, al final, és el cervell, i aquest òrgan també emmalalteix quan l’obliguem a ser forts tot el temps. Tocar fons, com m’ha passat a mi aquest estiu, pot ser una salvació, el principi del final.
Sí, de vegades ja no es pot empitjorar més. Ningú ens ensenya a fer front a situacions difícils, i arribar al punt més baix d’abatiment psicològic només pot significar remuntar a poc a poc amb l’ajuda d’uns bons professionals i, si cal, d’un tractament mèdic adequat. Acceptar que necessitem una medicació, ja siga per al colesterol, la tensió arterial, la diabetis però també una depressió invisible o una distímia, és admetre que tenim una malaltia i que, per a poder viure, potser fa falta que prenguem una píndola. I no passa absolutament res. Estem acostumats a anar al traumatòleg si ens trenquem un braç o al dentista quan ens fa mal un queixal, però no al psiquiatre quan la tristor ens envaeix i l’ànim flaqueja. Cal, d’una vegada per totes, normalitzar la salut mental i no minimitzar com ens sentim perquè forma part del nostre benestar general.
Efectivament, la salut emocional no importa fins que entenem que el nostre cap ha arribat al límit. Si no donem un descans a la ment, aquesta s’apagarà quan menys ho esperem. Encetem un nou mes, i Setembre Groc és una campanya internacional de sensibilització dedicada a la prevenció del suïcidi i a la conscienciació de la salut mental. És també un bon moment per a recordar que demanar ajuda està bé, és un triomf, un instint de supervivència, la cerca d’un lloc segur per a sostindre’ns. Escoltar sense jutjar pot ser el salvavides d’algú. Un mes per a parlar i cuidar-nos. Perquè no hi ha salut sense salut mental, recordem que cada 10 de setembre se celebra el Dia Mundial per a la Prevenció del Suïcidi.
El suïcidi és un tema delicat, però no ha de ser un tabú silenciós. Si algú té pensaments autolítics, ha de demanar ajuda i compartir eixes cogitacions intrusives per a sentir-se acompanyat. Parlar d’autòlisi no és exagerar ni alarmar, és tractar una realitat amb respecte i és obrir un espai perquè algú puga expressar com se sent. Segons dades oficials de l’INE, a Espanya se suïciden una mitjana d’onze persones al dia, xifra que supera les quatre mil a l’any. És molt important aclarir que ningú decideix morir. Ningú vol deixar de viure, això és antinatural, qui dona el pas allò que vol és deixar de patir. Les persones no trien llevar-se la vida, sinó que moren per suïcidi, de la mateixa manera que ningú elegeix morir per càncer, sinó que mor per una malaltia que es diu així. La persona atrapada en un edifici en flames, utilitzant la comparació de l’escriptor David Foster Wallace, no salta perquè vulga caure, sinó perquè el foc al seu darrere és insuportable. El suïcidi no sols interpel·la la persona, sinó la societat en general, i per això la salut psíquica és també, i ha de ser, política.
En resum, tots passem per algun moment difícil al llarg de la vida. Tothom té problemes fins que n’apareix un de salut i aleshores només en té un. El benestar psicològic no és un joc. Parlar-ne no és debilitat, sinó valentia. No esperem a creure algú quan ens diu que ja no hi pot més. Quan les coses són tan difícils per a alguns, resistir i sobreviure és també un exemple de coratge i heroisme. Alguns dies, no rendir-se compta com a victòria. De fora estant, és molt difícil imaginar quant pot arribar a pesar la vida per a algú que no es troba bé, ja que el sofriment emocional no sempre es veu. En aquests casos, demanar ajuda és humà i és també un dels actes d’amor propi més grans. No cal entendre-ho tot, no fa falta un consell, no necessitem una solució, simplement escolta activa, una abraçada, acompanyament sense intentar arreglar. L’empatia, la paciència i un «ací estic per a tu» poden marcar la diferència entre rendir-se o trobar un respir. El silenci i la vergonya aïllen, i l’aïllament no sempre ens protegeix, de vegades alimenta encara més la nostra angoixa. Visibilitzem els temes que encara són, per desgràcia, invisibles. Mirem al nostre voltant i ajudem qui ho necessite. Parlar de salut mental és necessari. Cuidar-la, també. Trenquem-ne l’estigma. No hi ha res més important que tornar a estar i sentir-se bé.
