Hi ha moments en els quals una reforma legislativa deixa de ser una qüestió tècnica i es converteix en una qüestió política i ètica. La modificació de la Renda Valenciana d’Inclusió (RVI) i de la Llei de Serveis Socials Inclusius a través de la Llei d’Acompanyament 5/2026 del 31 de juliol d’enguany és un d’eixos moments.
Estan en joc els principis sobre els quals volem organitzar el nostre sistema de protecció social. Les professionals del Treball Social hauríem de dir-ho amb claredat: no en el nostre nom.
Dels drets a la “prioritat nacional“
La Llei d’Acompanyament introdueix canvis que endureixen l’accés a la protecció social i afecten especialment les persones que es troben en situacions de vulnerabilitat més elevada. Es vincula ideològicament a la denominada “prioritat nacional”, sent aquesta vinculació l’aspecte social més perillós.
El discurs de la “prioritat nacional” ens divideix, fa una diferència imaginària entre les d’“ací” i les de “fora”, encara que totes treballem i visquem ací, segrega, margina i genera odi i violència. La protecció social, per contra, serveix per a cohesionar, impedir els guetos i les desigualtats, i respon a les necessitats reals de les persones.
La pobresa valenciana és estructural
El nostre país està entre les regions europees més pobres. La pobresa al País Valencià no és un fenomen nou ni és atribuïble a les conductes de les persones ni als qui arriben d’altres llocs.
Ja en 2018 el VIII Informe FOESSA parlava de més d’un milió de persones afectades per processos d’exclusió social. En 2025, el IX Informe FOESSA quantifica en 1.139.000 les persones en exclusió, un percentatge que és 2,2 punts superior a la de l’estat espanyol.
Amb un model econòmic de salaris baixos i ocupació precària que durant dècades ha generat desigualtats i dificultats d’accés a l’habitatge, el 26% de la població valenciana, amb dades de l’INE (2025) està en risc de pobresa, 6,5 punts superior al conjunt de l’estat.
Les reformes introduïdes en la Llei d’Acompanyament, disminuint els impostos als més rics i dificultant la protecció social, caminen en sentit contrari a donar resposta a aquesta realitat.
La RVI: de dret subjectiu a carrera d’obstacles
La Renda Valenciana d’Inclusió, que en 2018 va suposar un canvi fonamental en la protecció per la seua naturalesa de dret subjectiu, semblant al de sanitat i educació, és ara afeblida. S’ha eliminat la prestació que no necessitava un seguiment pels serveis socials sinó exclusivament l’avaluació dels ingressos de la llar. Així, la llei passa a ser exclusivament una de control social de les persones en situació de pobres econòmica. D’altra banda, el requisit per a accedir a la Renda passa de documentar 12 mesos de residència efectiva continuada —o 5 anys dins dels 10 anteriors— a 3 anys d’empadronament continuat, o 10 dins dels 30 anteriors.
La diferència entre “residència” i “empadronament” no és menor. Molts municipis dificulten l’empadronament i les principals dificultats per a mantindre un empadronament continuat les tenen els qui pateixen precarietat residencial, canvien sovint de domicili, o treballen en l’economia informal.
La situació és encara més greu per a les persones en situació administrativa irregular, quan es limita el seu accés a prestacions estructurals i li les remet fonamentalment a situacions d’«urgència vital».
Protegir contra la pobresa és ja en si mateixa una urgència de vida: alimentació suficient, habitatge digne, ingressos mínims, prevenció de ser objecte de violències, salut, prevenció de greus problemes psíquics en els menors i en els adults, seguretat i xarxes comunitàries. Necessitats urgents i vitals.
Cotitzar com a requisit per a no ser pobre
La RVI va ser concebuda per a atendre una situació de necessitat econòmica, la introducció de criteris vinculats a la trajectòria de cotització planteja una contradicció.
Una persona pot no haver cotitzat perquè ha treballat sense contracte, pot haver dedicat anys a la cura de familiars, ser jove, haver treballat en sectors profundament precaritzats, haver arribat recentment al territori, ser cuidadora no remunerada, o ser migrant atrapada en l’economia informal.
Convertir la falta de cotització en una barrera per a accedir a la protecció social significa castigar dues vegades a qui ja ha patit exclusió. Com deia Isabel Escrich, activista social de la zona nord d’Alacant, “els que critiquen que no cotitzem són els que no ens donen d’alta a les seues cases”.
I ara també s’esborren principis
La Llei d’Acompanyament ha suprimit del preàmbul de la Llei de Serveis Socials Inclusius referències als Objectius de Desenvolupament Sostenible de l’Agenda 2030, a la reducció de les desigualtats, de la pobresa, a la construcció de societats cohesionades i a una xarxa d’inclusió social.
El significatiu de la desaparició d’aquestes referències d’un preàmbul, que no extingeixen les obligacions internacionals assumides per l’estat espanyol, són els principis que introdueix com a part de la seua identitat i quins d’aquests decideix esborrar.
Eliminar referències a la prevenció, cohesió social, igualtat, i introduir noves barreres d’accés a la protecció no és irrellevant. Les paraules construeixen polítiques i realitats socials.
El procediment importa
Una transformació d’aquest calibre mereixia un debat públic ampli, transparent i rigorós, alguna cosa més que un tràmit parlamentari accelerat.
Quan s’introdueixen reformes substancials en matèria de drets socials mitjançant una Llei d’Acompanyament, es redueix l’espai per a la deliberació i la participació de professionals, entitats socials i òrgans consultius.
Treballadores Socials: no som executores de l’exclusió
El Treball Social no va nàixer per a controlar a les persones en situació de pobresa. Va nàixer per a identificar les causes de la desigualtat, defensar drets i acompanyar a les persones en processos d’inclusió i autonomia.
L’eliminació de mecanismes d’excepcionalitat per a atendre situacions d’exclusió extrema sobrevinguda, redueix la capacitat professional per a respondre a realitats que cap norma pot preveure. L’acompanyament social necessita criteris, però també humanitat.
No acceptarem que una persona quede desemparada perquè no encaixa en una casella administrativa. No confondrem legalitat administrativa amb justícia social.
No en el nostre nom
La Llei de Serveis Socials Inclusius no hauria de servir per a la segregació i la violència social.
La RVI és una eina contra la desigualtat i la pobresa, no una carrera d’obstacles per als qui ja viuen en ella.
Les professionals del Treball Social tenim una responsabilitat ètica. No renunciarem a la nostra capacitat crítica i qüestionarem aquelles instruccions que puguen vulnerar drets, utilitzant tots els mecanismes professionals, jurídics i democràtics disponibles per a defensar-los. Diem alt i clar que:
No serem còmplices d’un model que converteix la vulnerabilitat en motiu d’exclusió.
No acceptarem que la protecció social s’utilitze per a enfrontar als qui tenen menys.
Que s’esborren els principis d’inclusió, igualtat i justícia social.
Enfront de la “prioritat nacional” i el feixisme, defensarem la prioritat de la dignitat humana.
Lola Gómez i Toñi Molina són treballadores socials, en representació de Marea Blanca País Valencià, Comarques del sud.
