Tot el professorat de l’educació pública estem ja en la tercera setmana de vaga. Aquesta mobilització ha sigut secundada també pels Ensenyaments Artístics Superiors que, tot i estar en els llimbs de l’ISEACV, som personal docent no universitari: ens paga la Conselleria d’Educació i d’ella depenem directament (l’ISEACV vindria a ser el seu gerent, el seu braç executor o l’ens que hauria de vetlar pels nostres ensenyaments). Per això, sí: esta vaga ens incumbeix, ens afecta, la secundem i esperem estar en la taula de negociació.
Ha quedat bastant clar que açò no és només una qüestió salarial, sinó, sobretot, la defensa d’un model: el de l’educació pública, pel qual s’ha d’apostar, s’ha de finançar i s’ha de continuar ampliant. Si ens centrem en el món de l’art, i concretament en el del teatre o del cinema (soc professora de l’Escola Superior d’Art Dramàtic) i mirem els arbres genealògics de molts artistes, veurem com són família, fills i filles, germans i germanes de… (només cal fer una recerca ràpida a internet per a trobar multitud d’articles que parlen d’açò als Premis Goya o a les sèries de TV).
Hi ha diversos motius per a aquest fenomen, és cert. Un seria el capital cultural, ja que algú que naix en una família on l’art és un eix important té moltes més possibilitats de desenvolupar-se com a creador. Però també hi ha un altre motiu clar: la barrera socioeconòmica. Estudiar en certes escoles té un cost molt elevat i no tothom hi pot tindre accés. L’accés a l’educació no ens assegura una carrera artística, d’acord, però la impossibilitat de fer-ho ens nega de base qualsevol opció d’arribar-hi.
Els i les docents dels Ensenyaments Artístics Superiors en sabem, d’això. Veiem el nostre alumnat i som conscients que molts d’ells no podrien pagar una escola privada. Al mateix temps, notem com l’abandonament de les nostres infraestructures o la falta d’inversió sembla ser l’avantsala de la nostra privatització. Per això ens hem sumat a la vaga: perquè sabem el que està en joc. Lluitem per dignificar els nostres ensenyaments, el nostre alumnat i per deixar clar que creiem fermament en l’escola pública com l’única via per a prendre els mitjans de producció artístics i democratitzar les eines de creació. L’art no és una qüestió elitista: l’expressió artística és cosa de totes i, per descomptat, les filles de la classe treballadora també volem ser artistes.
