La mar sembla un llençol, un llençol de color blau, exactament de color blau-mar, a penes ondulat per una brisa suau, només intuïda, com si no volgués molestar. La mar convida a llitar-se damunt ella, en la seua infinitud blava, com en un llit gegantí i misteriós. Seria com fer una migdiada amb aromes a sal i a iode. I seria somniar en tot allò que ella amaga dins de la seua aparença de tranquil·litat. Perquè ella, ací on la veus tan quieta i discreta, és el contenidor de moltes coses, grans i petites, bones i dolentes; però sempre inquietants, com tot allò que surt des d’un abisme profund i insondable.
Sé que no tot el que en la mar s’amaga és bo. Sé que coneix moltes tragèdies i desgràcies, que moltes persones s’han aventurat dins d’ella buscant un paradís que, algú els havia dit (mentit), els esperava ple d’oportunitats. Sé que molts no arribaren mai i que la mar, eixa mar que contemple blava i tranquil·la, els va engolir a ells i tots els seus somnis.
Les aigües blaves de Ceuta han estat solcades aquests dies per luxosos vaixells, ben proveïts de cervesa i marisc, provisions per a fer més planera la singladura dels seus avorrits tripulants, mentre jugaven ensopits a ser salvadors de la pàtria. Per davall d’ells, en eixes mateixes blaves aigües, desenes de joves i adolescents trobaren la mort quan aquells que sempre s’amaguen els empentaren a l’aigua, prometent-los falses utopies, sense importar-los el fet que no saberen nadar. D’eixos innocents ningú se’n recorda. Honor a ells i malediccions als seus instigadors, perquè mai descansen les seues consciències. Si és que en tenen d’això.
I la mar sembla un llençol, o un sudari. La diferència és mínima. Jo no puc o no sé fer res més. I la mar m’ho retrau, mirant-me amb els seus ulls blaus, clars i lluminosos; però enfangats per la desgràcia, tirant-me a la cara tots els fantasmes d’aquells que en ella reposen, amb tots els seus anhels intactes, perquè no tingueren ocasió d’estrenar-los.
Em desperte de la migdiada amb un regust amarg, com si pogués haver fet alguna cosa més del que he fet. I la mar, encara està ahí, mirant-me amb els seus ulls blaus. Ella em mira, simplement; però la brisa, abans quasi imperceptible, s’ha deixat anar un poc en l’horabaixa i ara, amb un to més aïrat, mentre em revolta els cabells, s’atreveix a qüestionar-me: I tu què fas ací, a la vora?
