Quan la catàstrofe és la normalitat
Una de les preguntes fonamentals que planteja el col·lapse ecosocial en marxa és per què, malgrat l’acumulació creixent d’evidències sobre la deterioració ecosocial, continuem comportant-nos com si, en el fons, gens decisiu estiguera ocorrent. O, almenys, com si allò que ocorre poguera ser finalment i feliçment reconduït. A això li diguem hipernormalització. Les respostes són conegudes: apareixeran noves tecnologies, es produiran transformacions polítiques, el mercat trobarà solucions, la humanitat sempre ha tirat avant, les prediccions més ombrívoles s’equivocaran o, senzillament, la cosa no seran per a tant. Fins i tot quan l’evidència de la deterioració s’acumula, roman una confiança difusa en què, d’alguna manera, sempre hi haurà una eixida.
No obstant això, potser cal invertir la perspectiva des de la qual habitualment s’aborda el problema. Tendim a imaginar que venim d’una situació de normalitat, convencionalitat i estabilitat que, a causa de les contradiccions acumulades del sistema, comença a deteriorar-se fins a desembocar en una situació potencialment catastròfica. Tot anava bé fins que va deixar d’anar. Per tant, hauria existit prèviament un sistema relativament estable i funcional que, en sobrepassar determinats límits, hauria entrat progressivament en una fase de desestabilització i col·lapse.
Però potser el que ha de fer-se és plantejar justament el contrari. I si allò que denominàvem normalitat ja estava construït sobre la catàstrofe? L’estabilitat de la civilització capitalista mai va significar absència de violència, destrucció o sofriment. Colonialisme, guerres, explotació, patriarcat, desigualtat, expulsions, fam, devastació ecològica i extermini d’altres formes de vida no van constituir necessàriament anomalies dins d’un sistema que, d’altra banda, funcionava correctament. En bona part van ser elements constitutius del seu funcionament. El sistema va poder ser estable precisament perquè va aconseguir reproduir eixes formes de violència i, al mateix temps, normalitzar-les, externalitzar-les o invisibilitzar-les. La catàstrofe no era, per tant, el contrari de la normalitat. La catàstrofe era una de les formes històriques de la nostra normalitat. Ja ho va dir Walter Benjamin fa moltes dècades: “El progrés és la catàstrofe y la catàstrofe és el progrés”.
Des d’esta perspectiva, la hipernormalització tampoc seria un fenomen exclusivament contemporani, provocat per la dificultat per a assumir la proximitat del col·lapse. Hauria acompanyat durant molt de temps, tot i que amb una intensitat moderada, el funcionament d’un sistema capitalista que necessitava convertir en normals les conseqüències destructives de la seua pròpia reproducció. El nou no seria tant l’aparició de la catàstrofe com la seua extensió, intensificació i creixent dificultat per a ser desplaçada, és a dir, externalitzada, cap a altres territoris, altres poblacions o generacions futures.
Ja sabem que durant segles el sistema-món va poder externalitzar bona part dels seus costos. Però quan la seua expansió ha aconseguit els límits biofísics del sistema-Terra, eixa capacitat ha començat a trobar obstacles creixents. La normal anormalitat del sistema ha entropessat llavors amb unes condicions planetàries que ja no poden ser indefinidament desplaçades. No entrem en l’anomalia després d’haver viscut en la normalitat. És la pròpia “normalitat” històrica la que, en desplegar fins al límit les seues dinàmiques constitutives, comença a desestabilitzar les condicions que permetien la seua reproducció.
De manera que la distopia tampoc comença ara. El que apareix és la seua intensificació fins a adquirir els trets d’una hiperdistopía. Però fins i tot en estes condicions la hipernormalització pot continuar. És més, pot exacerbar-se. I el capitalisme pot adaptar-se a ella fins a convertir la mateixa degradació en una nova oportunitat d’acumulació. Ja no necessita negar completament la catàstrofe. Pot reconéixer-la, administrar-la, estetitzar-la i mercantilitzar-la. Pot produir mercats d’adaptació, protecció, seguretat, reconstrucció i supervivència. Pot fer negoci amb les conseqüències de la deterioració que ell mateix contribuïx a produir, i volta a començar. És ací on la lògica del capitalisme catabòlic adquirix tota la seua importància: un capitalisme autòfag, capaç, almenys durant un cert temps, d’alimentar-se de la descomposició de les condicions materials, socials i ecològiques sobre les quals se sosté.
No tot es pot predir
Per això seria arriscat convertir el diagnòstic del col·lapse en una predicció sobre el seu desenllaç. Que coneguem cada vegada millor les contradiccions del sistema no significa que sapiem cap a on conduiran. Podem identificar tendències, construir escenaris, establir probabilitats, reconéixer llindars i modelitzar dinàmiques. Tot això és imprescindible. Però un escenari no és el futur. Més prompte, este roman indeterminat perquè entre les condicions existents i allò que finalment esdevé intervé alguna cosa que cap modelització pot incorporar completament: l’inconcebible. Existix, certament, una dimensió concebible i calculable del col·lapse. Els advertiments fets en l’Informe del Club de Roma (Els límits del creixement, 1972) ja eren molt clars al respecte. Per suposat, podem mesurar temperatures, emissions, reserves energètiques, disponibilitat de materials, evolució demogràfica, productivitat agrícola, pèrdua de biodiversitat, nivells d’endeutament o desigualtat. Podem establir relacions entre variables, construir models de dinàmica de sistemes, detectar retroalimentacions i elaborar escenaris plausibles. Òbviament, estos instruments permeten conéixer millor el camp de restriccions dins del qual es mouran les societats futures.
Però la història no està formada únicament per variables. En ella intervenen també forces profundes que difícilment poden reduir-se a magnituds quantificables: imaginaris col·lectius, afectes, pors, desitjos, mites, pulsions, processos inconscients, arquetips, transformacions culturals, experiències religioses o espirituals i, si ampliem encara més la perspectiva, aquelles dimensions còsmiques mitjançant les quals les societats han intentat comprendre històricament la seua inserció en una realitat que les desborda. No totes estes dimensions pertanyen al mateix règim de coneixement ni poden formular-se amb el mateix grau de verificabilitat, però compartixen una característica decisiva: no poden incorporar-se sense més a una equació com si foren variables equivalents a la temperatura, l’energia disponible o la població.
I al costat d’elles apareixen la contingència, l’atzar i l’absurd. La història està plena d’accidents, errors, casualitats, coincidències improbables, decisions absurdes, estupideses, malentesos, deliris, improvisacions i esdeveniments inesperats. De vegades una decisió aparentment secundària desencadena conseqüències enormes perquè troba un sistema sotmés a tensions acumulades. En altres ocasions un esdeveniment improbable, conegut com a “cigne negre”, altera una trajectòria sistèmica que semblava perfectament establida. L’absurd i el fet inesperat no constituïx una anomalia exterior a la història. També fa història. Fins al punt que coses que semblaven impossibles un dia al següent es manifesten per a sorpresa d’una majoria segura de la reproducció constant de la seua quotidianitat. El ràpid esfondrament del sistema soviètic, els atemptats de l’11 de setembre de 2001 o la sobtada paralització de la vida quotidiana arran de la pandèmia de 2020 mostren fins a quin punt allò que semblava impensable pot convertir-se, en molt poc de temps, en una realitat ineludible. Però esta irrupció de l’imprevist també es manifesta en l’emergència de mobilitzacions multitudinàries, en l’extensió de revoltes a partir d’un malestar aparentment dispers o en tombs electorals que desborden les previsions. La història es fa també d’estes acceleracions: moments en què les certeses es desfan, la normalitat deixa de reproduir-se com s’esperava i s’obrin possibilitats que, només uns dies abans, semblaven fora de l’horitzó.
No obstant això, convé fer una precisió. L’inconscient no és el mateix que l’atzar; un arquetip no és una casualitat; una transformació de l’imaginari col·lectiu no equival a una decisió estúpida presa en el moment menys oportú. Però totes elles pertanyen, des del punt de vista de la prospectiva, al territori de l’inconcebible: allò que intervé efectivament en l’esdevenir sense poder ser completament anticipat, quantificat, mesurat o incorporat a un model. Per això el futur no sorgix únicament d’allò que podem calcular. Sorgix de la trobada entre el concebible i l’inconcebible.
Esta distinció resulta especialment important en situacions de creixent inestabilitat i especial volatilitat. En un sistema relativament estable, nombrosos errors, accidents o esdeveniments inesperats poden ser absorbits sense alterar substancialment la seua trajectòria. Però a mesura que augmenten les tensions, les interdependències i les retroalimentacions, esdeveniments aparentment menors poden adquirir una capacitat desproporcionada per a provocar discontinuïtats i disrupcions. La magnitud del desencadenant no té per què correspondre’s amb la magnitud de les seues conseqüències. Podem conéixer algunes de les condicions que fan possible una ruptura sense poder anticipar quin esdeveniment concret la produirà, quan succeirà ni quina cadena d’esdeveniments obrirà després. Podem, per tant, modelitzar parcialment les condicions del col·lapse, però no podem modelitzar anticipadament la trajectòria que seguirà el col·lapse.
Esta constatació obliga a mantindre una certa cautela enfront de les narratives massa segures sobre el futur. No sabem amb certesa que el capitalisme vaja a desaparéixer a conseqüència del col·lapse. Tampoc sabem que vaja a sobreviure. Pot transformar-se, endurir-se, fragmentar-se, hibridar-se amb altres formes socials, desaparéixer en determinats territoris i persistir en uns altres. Pot prolongar durant molt de temps la seua dinàmica catabòlica, convertint la destrucció en noves oportunitats d’acumulació, o derivar en un tecnofeudalisme. O poden produir-se discontinuïtats que hui a penes som capaces d’imaginar.
De la mateixa manera, tampoc sabem quines formes polítiques, culturals o comunitàries poden emergir. El deteriorament general pot afavorir autoritarismes, guerres i processos de descomposició social, però també pot reactivar formes de cooperació, suport mutu, comunalitat i organització que romanien subordinades dins de la normalitat capitalista. Fins i tot poden reaparéixer, transformades, possibilitats històriques que semblaven definitivament derrotades.
Acceptar l’inconcebible
El fet d’acceptar l’inconcebible significa, en conseqüència, rebutjar tant el col·lapsisme determinista com l’optimisme tecnològic. Els dos compartixen paradoxalment una mateixa pretensió: apropiar-se anticipadament del futur. Uns creuen saber que tot acabarà necessàriament en una solsida catastròfica abrupta, amb tals o quines característiques concretes; uns altres creuen saber que la innovació trobarà necessàriament una solució per als problemes més greus que afligixen al món. Enfront dels dos caldria sostindre una cosa aparentment més modesta però molt més radical: no sabem què ocorrerà, més enllà que el col·lapse ja està tenint lloc. Això no significa que no sapiem res. Sabem molt sobre les condicions materials que delimiten el futur. Sabem que determinats processos són insostenibles, que existixen límits biofísics, que algunes dinàmiques incrementen extraordinàriament el risc de discontinuïtats i que el xoc entre el sistema-món i el sistema-Terra està alterant les condicions de reproducció de les nostres societats. Però conéixer les condicions no equival necessàriament a conéixer realment l’esdeveniment.
Esta distinció permet també comprendre millor la hipernormalització. Una de les seues formes contemporànies consistix precisament a transformar la incertesa radical del futur en relats tranquil·litzadors. La confiança tecnològica, les promeses de transició, les projeccions econòmiques o determinats exercicis de prospectiva poden funcionar, quan es convertixen en certeses, com a mecanismes de domesticació del que ens és desconegut. El futur és representat com un territori incert però fet i fet administrable, perquè pot ser convertit en escenari, corba, percentatge, previsió o model.
Però també el catastrofisme dogmàtic pot, paradoxalment, ajudar a hipernormalitzar. Quan presenta el col·lapse com un guió ja escrit, transforma igualment la incertesa en certesa. La diferència està únicament en el signe de la predicció. Uns asseguren que trobarem una solució; uns altres asseguren que tot s’esfondrarà d’una manera específica, o seguint determinades tendències, afavorint fins i tot l’espectacularització i mercantilització banal del col·lapse. Però en els dos casos desapareix en gran manera l’inconcebible. Potser una verdadera consciència del col·lapse comença precisament quan acceptem que no coneixem el seu desenllaç. La hipernormalització intenta tancar el futur per a poder continuar funcionant en el present. L’inconcebible torna a obrir-ho.
I esta obertura no ha d’entendre’s necessàriament com a esperança ni com a desesperació. És, primer de tot, una condició de la realitat històrica. El col·lapse ja és el nostre present, i el futur està profundament condicionat, però no està escrit. Com hem anticipat, entre les condicions presents i el món que emergirà d’elles romanen l’esdeveniment, la contingència, l’inconscient, l’atzar, l’error, la resistència, la resiliència, la creativitat, l’absurd i totes aquelles forces que cap model pot contindre completament. Eixe espai indeterminat i fluid entre les condicions que coneixem i l’esdeveniment que desconeixem és l’esvarós territori de l’inconcebible. Per a mal i per a bé.
