A l’estiu per a la majoria dels joves arriba el tancament d’una etapa: la de formar-se i estudiar.
Acabar la universitat sempre s’ha considerat el tancament d’una etapa d’esforç i l’inici d’una promesa: la d’un treball digne, relacionat amb allò que has estudiat, que et permet independitzar-te i créixer.
Però la realitat és una altra: el mercat laboral no espera els joves; ens dona l’esquena. Durant tota la vida, ens han venut la premissa que com més formats estiguérem, millor ens aniria. Hem encadenat graus, màsters, idiomes i doctorats. Som una generació ben preparada però, també, una de les més precàries.
Què ens trobem en eixir de les aules? Una barrera de demandes incoherents (com ara tindre anys d’experiència per a un lloc de becari), contractes temporals o sous que no ens permeten independitzar-nos ni sobreviure, generant una dependència familiar prolongada artificialment, on l’ajuda dels pares es converteix en l’únic matalàs de seguretat possible.
El problema és estructural i el resultat és una fuga de cervells constant. Es finança la formació de professionals que després acaben generant riquesa a Alemanya, al Regne Unit o França, davant la impotència de no poder treballar a casa nostra.
No es tracta de victimisme, sinó de justícia i de futur. Una societat que no dona oportunitats a la seua joventut és una societat que es condueix cap al col·lapse. No podem permetre que la frustració i l’ansietat siguen els sentiments que definisquen els inicis en el món laboral de les generacions més joves.
Cal un canvi de rumb urgent. Les administracions han de connectar de veritat amb el món acadèmic, incentivar la contractació digna i deixar de veure el talent jove com a mà d’obra barata en pràctiques perpètues. No es pot exigir a la joventut que lidere el relleu generacional o que consumisca si no se li garanteix un sòl ferm on xafar.
Reclamem, per tant, canvis estructurals en el sistema de pràctiques per a evitar els abusos sistèmics i poder beneficiar l’estudiantat, així com dissenyar polítiques d’habitatge que vagen de la mà de la realitat dels sous precaris que actualment pateixen les persones joves. També volem que tot el que aprenem i la formació que rebem siguen útils i es convertisquen en un benefici real, i no en un títol penjat a la paret de casa dels nostres pares. No demanem privilegis ni drets especials; només exigim les condicions bàsiques per a poder començar a construir, amb dignitat, la nostra pròpia vida.
Íker Parra és secretari comarcal de Joves PV Plana Alta – Alcalatén.
