Mentre els carrers s’inunden de milers de camisetes verdes, encara hi ha qui desacredita les veus del cos docent i embruta una vaga històrica al·legant que és una guerra de docents contra famílies i alumnat, quan la realitat és una altra, la vaga és per a aconseguir una educació pública millor. Empren arguments tan fal·laços com que el professorat està de vaga per a anar a esmorzar i fer-se cerveses, perquè, clar, per quina altra cosa anava a fer vaga un docent? Tenint en compte que per secundar-la està perdent una mitjana de 165 euros diaris.
Altres apunten al fet que: “Abans érem 35-40 a classe i no passava res, apreníem igual”. Obviant que la realitat social de fa cinquanta anys no té res a veure amb l’actual, travessada per alumnat amb necessitats especials, la tecnologia i la IA, arrossegant encara seqüeles socials i acadèmiques d’una pandèmia mundial i una inestabilitat social descomunal.
Afortunadament, hem avançat i la nostra societat és diversa i abasta altres realitats, però suposa nous reptes i sobretot molta inversió econòmica, motiu pel qual paguem impostos. Per cert, impostos per a invertir en els llocs on totes i tots puguem gaudir d’ells, és a dir a l’escola pública, a la qual tot el món pot accedir, perquè una educació digna, pública, laica i de qualitat hauria d’estar garantida sempre, sense necessitat de fer vaga per reclamar l’essencial.
Se’ns critica per no tindre vocació, però de poc val la vocació quan els recursos no acompanyen. No obstant això, la implicació del professorat és l’únic que manté el sistema. A més a més, se’ns acusa de tenir moltes vacances i de no fer res, però jo he vist com companyes i companys s’impliquen dia rere dia creant grups de mediació per intervindre en els conflictes que sorgeixen entre l’alumnat, patis i reunions on s’aborda la preocupació pel comportament o trajectòria d’una alumna o alumne. A més d’hores i hores del temps lliure del professorat per crear una audició de final de curs o activitats per millorar la convivència als patis actius. No és això vocació?
No són només les necessitats especials, és també un alumnat que necessita un acompanyament emocional, perquè si la docència pot definir-se d’alguna manera és que és una professió molt humana, per tant, necessita recursos. Cada alumna i alumne és diferent i necessita un tipus d’atencions, ¿com pot dur-se a terme amb ràtios de 30-35 persones i sense prou personal especialista? I ¿com podem abastir eixes necessitats quan les baixes tarden setmanes a ser cobertes o inclús ni es cobreixen i queden desertes fins a la reincorporació del docent de baixa?
Parlem també de la tutoria, hores que al País Valencià no estan retribuïdes. Amb un nombre tan elevat d’alumnat per aula, ¿com deu abordar un docent la seua tutoria?, ¿com podem acompanyar i conéixer de forma més profunda l’alumnat adolescent en una etapa complicada de la seua vida sovint amb pressió, situacions personals difícils o trastorns? Els recursos són insuficients, no podem dur una tutoria endavant amb aquestes mancances i moltes vegades sense protocols d’actuació. El pitjor és que sempre se’ns queda dins no haver pogut implicar-nos més fent més coses per elles i ells, ja que la realitat és que no tenim els recursos ni econòmics ni humans per a aplegar a fer-ho.
Així que els que creuen que ser docent és una professió senzilla i una ganga estan convidats a passar un dia en la pell d’un docent de secundària. Però sobretot tingueu en compte que la inversió i la millora que fem en l’educació pública serà el que forme les pròximes generacions. Les necessitem preparades per a enfrontar els canvis socials del demà, perquè res és estable, tot canvia i tot avança.
Miriam Quiles Carbonell és professora de Llengua Castellana i Literatura.
