Hi ha un costum ancestral valencià que necessita una salvaguarda urgent per part del nostre govern. És un endemisme que defineix la nostra valenciania gairebé tan bé com la pilota valenciana, les dansades o la corrupció política; estic parlant de l’art de tirar xapes.
Alguns afortunats encara hem pogut assistir a aquesta escena passejant pels pobles de la nostra geografia: un personatge d’edat avançada que camina sense rumb pel carrer i -de sobte- escura amb força i arrenca un gargall que impacta amb el seu soroll característic sobre la vorera. Són els denominats “uelos xaposos”. Tristament, fa temps que estan desapareixent de les grans ciutats i ja només queden reclosos als nostres espais rurals, aquests espais d’encanteri que encara mantenen una part de la nostra mítica nacional.
En el món modern i capitalista, adobat per les presses i el consum, no sembla haver-hi lloc per a aquest tipus de productivitat, la de l’expectoració mucolítica, i tampoc per als nostres majors, que en el seu dret a l’envelliment actiu, vulguen mantenir aquesta pràctica. I és una llàstima, perquè, com qualsevol mostra d’art efímer, la magistral impressió verdosa resultant d’una bona xapa es perdrà com les llàgrimes sota la pluja si no es mamprenen les mesures protectores necessàries.
Per això, pense que hem d’elevar a prioritat nacional que tant el producte com la tècnica necessària per a obtenir un bon gargall de vorera siguen considerades per la UNESCO com a doble patrimoni, material i immaterial, de la humanitat. L’organització de les nacions Unides hauria de valorar atributs únics, com la precisió i punteria en el llançament, la capacitat d’extreure material genètic (saliva i mucositat engolada) i la durabilitat en les voreres (que pot mantenir-se molts anys i ser subjecte d’estudis arqueològics). Amb aquest nomenament, els valencians aconseguiríem el nostre quart reconeixement de patrimoni immaterial per part de l’alt comité; junt amb les Falles, el Cant de la Sibil·la i el Misteri d’Elx. Ens quedarien només per reivindicar altres cims de la nostra història, per exemple el noble art de deixar el cotxe en doble fila, el de cridar excessivament fort en els bars o el dret diví de tallar les principals artèries del poble amb quatre tanques de l’ajuntament i una carpa de plàstic.
Els “uelos xaposos” haurien de ser considerats una espècie en extinció igual que els samarucs, el corriol camanegre o el dragó de l’escut de la Generalitat. Potser fins i tot hauríem de tirar per la part del dragó i considerar-los gairebé com un personatge de la nostra mitologia; un Home dels nassos o una Quarantamaula. De fet, de vegades pense que el ‘uelo xapós’ és el guardià silenciós dels nostres carrers, una entitat atàvica lligada a les llambordes i les voreres, que ens protegeix alhora que ens assenyala el camí a seguir amb les humides marques que va deixant.
A mi, personalment, encara se’m posa un nuc a la gola quan viatge a la infantesa i recorde el meu iaio assegut al banc de la plaça del poble. Amb quina parsimònia rosegava el puro-moro, agafava aire i iniciava aquell escurar profund, gutural, que sonava exactament com el motor d’un tractor. I després, el clímax: un llançament amb una paràbola perfecta, un arc iris de mucositat que aterrava amb un xof sec i definitiu vora el rastell. Allò era amor. M’emocione només de pensar que les generacions futures potser mai veuran una execució tan magistral i plena de tendresa.
La Universitat de València hauria de deixar-se de merdes com les de les Càtedres del Dret Foral Valencià, els Drets Lingüístics o la Pilota Valenciana i apostar per una “Càtedra d’estudis de la xapa valenciana” que donara cobertura teòrica internacional per aquest tret cultural. Una bona idea també podria ser una adaptació esportiva, això li donaria una major projecció i possibilitats de professionalització. Una lliga de “uelos xaposos” podria ser molt competitiva i que els nostres uelos pogueren anar pel món tirant xapes ens donaria moltíssima visibilitat i ens estalviaria molts viatges de l’Imserso a Benidorm.
Un dels principals problemes als quals s’enfrontarien aquests “uelos xaposos pro” seria sens dubte la falta d’infraestructures per a l’entrenament i la baixa qualitat dels “caliquenyos” actuals, necessaris per a augmentar la massa escopinyadora. Els uelos es queixarien també que els mitjans de comunicació donaren molta més importància a les escopinyades de futbolistes, que tenen una tècnica i execució molt inferiors.
Però clar, l’esperança és l’últim que es perd. Els valencians hem aconseguit grans imbecil·litats, per exemple, que una colla de tiktokers i instagramers convertisquen un esmorzar de mig pa de cansalada i un cremaet en una experiència gourmet digna de gentrificar una tasca on se’t queden pegats els peus a terra. Per què no fer el mateix amb la xapa? Necessitem urgentment que els influencers valencians comencen a fer rànquings de “Les 5 millors voreres de la Ribera per a tirar xapes” o pugen reels a càmera lenta analitzant la densitat de l’escopinyada amb el hashtag #XapaCulture, #GargallLovers o #Fluidestetics.
És això, o l’anarquia. Perquè no ens enganyem: l’instint expectorador del poble valencià no es pot reprimir. Si no ho regulem prompte, si no li donem un marc legal i espais adequats (els “xapodròms”), ens abocarem a la clandestinitat. Començarem a veure franctiradors de la flegma apostats als ponts de les autovies, llançant xapes il·legals contra els camions en marxa a la desesperada. I ningú, absolutament ningú, vol tornar a viure en una societat on l’AP-7 torne a tenir peatges de nou, aquesta vegada, peatges de gargalls. Salvem la nostra xapa, abans que siga massa tard, el vent es gire en contra i ens caiga damunt.
