No em sent culpable del que va passar a Amèrica després que Cristòfol Colom hi arribés el 1492. No em sent responsable de les conquestes, les matances, l’espoliació o la imposició religiosa que van acompanyar la colonització espanyola. Tampoc no em sent culpable que Jaume I conquerís València el 1238 i fundés un regne cristià sobre un territori que, segles abans, havia sigut conquerit pels musulmans. No és indiferència moral. És una qüestió de responsabilitat.
Jo no hi era. No vaig prendre aquelles decisions, ni vaig empunyar cap espasa ni cap creu, ni vaig expulsar ningú de sa casa, ni li vaig prohibir la llengua. Puc estudiar els crims del passat, condemnar-los i contribuir a reparar-ne les conseqüències. Però no acceptaré sentir-me culpable d’allò que no he fet.
Albert Camus, en les seues Chroniques algériennes (1958), advertia del perill de condemnar una nació a una «pénitence perpétuelle». Parlava de França i Algèria, i defensava una distinció que considere fonamental: una política de reparació, no d’expiació. Reparar és corregir les conseqüències d’una injustícia. Expiar és pagar moralment una culpa. La primera cosa pot obligar-nos avui; la segona no pot imposar-se hereditàriament.
Este debat reapareix amb l’expansió dels estudis postcolonials i decolonials. A la Sorbona Nova existeix una formació en Études de genre, postcoloniales et subalternes. Estos corrents estudien com el colonialisme pot continuar influint en les desigualtats, les institucions i les representacions culturals després de la independència de les colònies. És una qüestió legítima, que mereix recerca i discussió. Però discrepe de les lectures que transformen esta persistència en una culpabilitat moral atribuïda als individus actuals per la seua procedència.
Hi ha ací un debat filosòfic de fons sobre el comunitarisme, el corrent que subratlla que la nostra identitat i algunes obligacions morals deriven de la comunitat a què pertanyem. Michael Sandel defensa que podem tindre responsabilitats col·lectives que no hem assumit voluntàriament, perquè compartim una història. És una idea que mereix ser discutida, però que pot conduir a una conseqüència inquietant si confonem responsabilitat i culpabilitat: acabar jutjant les persones no pels seus actes, sinó per la seua pertinença. Puc acceptar que l’Estat al qual pertanc (per força) haja de reparar injustícies històriques. El que no accepte és que això em convertisca personalment en culpable.
Edward Said va explicar en Orientalisme com Occident havia construït una imatge de l’Orient feta d’exotismes, prejudicis i generalitzacions interessades. Una crítica valuosa. Però, en determinats discursos, no estem construint ara un Occident igualment imaginari, definit quasi exclusivament com a agressor, explotador i racista? Si reduir l’Orient a una postal folklòrica era una deformació, reduir Occident a una successió de crims també ho és.
Occident és colonialisme, però també Il·lustració, llibertat de consciència, separació de poders i drets humans. És esclavitud, però també abolicionisme; explotació industrial, però també sindicalisme, drets laborals i estat del benestar; dominació patriarcal, però també moviments feministes. Estes conquestes no van ser regals dels poderosos: van nàixer de lluites, conflictes i resistències. Tampoc són virtuts exclusives d’Europa. Tanmateix formen part de la seua història, i esborrar-les del relat és tan poc rigorós com ocultar-ne els abusos.
Hi ha una segona distorsió: presentar la dominació com si fora una particularitat occidental. L’esclavitud va existir durant mil·lennis en societats molt diverses. Les xarxes de tràfic transsaharianes, de la mar Roja i de l’oceà Índic, vinculades en bona part a mercats del món islàmic, van operar durant molts més segles que el tràfic atlàntic europeu. Milions de persones hi van ser esclavitzades. En diverses societats de l’Àfrica subsahariana també hi havia esclavitud abans de l’arribada europea, i algunes elits participaren en la captura i venda d’éssers humans. Res d’això disminueix l’horror del tràfic atlàntic, ni autoritza una competició macabra per veure qui va esclavitzar més. Simplement, impedeix atribuir l’esclavitud a una essència occidental.
El mateix passa amb les conquestes. Segles abans de l’expansió europea cap a Amèrica, els primers califats van sotmetre militarment territoris extensíssims d’Àsia, Àfrica i Europa. Les conquestes van propiciar processos d’islamització i arabització, de ritmes i mecanismes diferents, que transformaren religions, llengües i estructures de poder. No tota conversió va ser forçada, ni tota expansió cultural va ser violenta. Però tampoc no va ser simplement una trobada pacífica entre pobles.
I ací tornem a València. Si la conquesta de Jaume I exigeix una lectura crítica, per què la conquesta musulmana anterior no hauria de meréixer-la? Podem distingir contextos i conseqüències sense aplicar una moral diferent segons qui conquereix. Ni les societats occidentals tenen el monopoli de l’opressió ni les altres civilitzacions han viscut al marge de la dominació.
La història humana és una trama de conquestes, migracions, intercanvis, injustícies i emancipacions. No una representació teatral amb pobles eternament culpables i pobles eternament innocents. Quan convertim la identitat en un veredicte, deixem de preguntar què ha fet cadascú i passem a jutjar-lo per la comunitat en què ha nascut. És una nova forma d’essencialisme, encara que es presente amb vocabulari emancipador.
No negue que una injustícia antiga puga produir privilegis actuals. Si una institució conserva béns espoliats, és raonable discutir-ne la restitució. Si una desigualtat present prové d’estructures discriminatòries, cal combatre-la. Si jo em beneficie conscientment d’una situació injusta, tinc responsabilitat sobre allò que decidisc fer hui. Però és una responsabilitat present, concreta i exigible; no una culpa que m’arribe per la sang o pel passaport.
Per això les teories postcolonials han de poder ensenyar-se a les universitats i, alhora, ser sotmeses a crítica. Que una teoria vulga combatre una injustícia no la fa infal·lible. Em preocupa que algunes de les seues derivacions polítiques recuperen, sota un llenguatge nou, una idea antiga: el pecat original. Una culpa anterior als nostres actes, de la qual mai no podem acabar d’alliberar-nos. Les comunitats poden heretar obligacions; els individus no haurien d’heretar pecats.
No necessite demanar perdó per Colom ni per Jaume I per condemnar els abusos de les conquestes. No es tracta d’absoldre Occident, sinó de negar-li també el monopoli de la culpa. Vull conéixer la història sense falsejar-la, reconéixer les injustícies sense aprofitar-me’n i assumir les responsabilitats que em pertoquen. No aspire a una innocència històrica impossible, sinó a una responsabilitat moral raonable. I em negue a viure en penitència perpètua: els morts mereixen memòria, les víctimes justícia i els vius que se’ns jutge pels nostres actes.
