L’Espanya actual, agrade o no, està condicionada pel pes del franquisme. Quatre dècades d’autoritarisme nacionalcatòlic han deixat empremta en l’àmbit econòmic, cultural i polític. No ho dic jo. Entre altres, el sociòleg Salvador Giner afirmà que «la implantació del règim franquista suposà una fita enorme en l’estructuració social de l’Espanya posterior. […] Els efectes han condicionat en bona part les vies de modernització […] de la societat espanyola».
El pas de la dictadura a la democràcia actual fou continu. El règim actual no procedeix de la legitimitat, truncada, de la República de 1931 sinó de la transformació del Glorioso Alzamiento Nacional del juliol de 1936. La transició fou un canvi de règim sense ruptura política, la qual cosa tingué conseqüències, una de les quals, precisament, és que no es produí, des de l’estat, cap deslegitimació activa del franquisme.
Així, sense anar lluny, es donà una certa continuïtat política de molts homes del nacionalcatolicisme (hi havia poques dones dirigents), potser amb l’excepció dels més recalcitrants, el búnquer, que contribuïren a presentar la resta, veges tu, com a moderats. Aquesta permanència fou completa en l’administració. A diferència del franquisme, que depurà a fons els treballadors públics republicans, les forces de seguretat i la judicatura franquistes romangueren als llocs. En alguns casos, amb promocions fins i tot.
Convé no oblidar que el pacte constitucional se signà amb els franquistes al poder i els demòcrates a l’oposició. Les elits polítiques, i fins i tot militars, de la dictadura pivotaren el procés. El canvi fou dirigit, en bona manera, des de dalt i es forçà a un acord a la baixa a les forces antifranquistes sensates.
Així, per exemple, el sistema electoral s’arbitrà d’acord amb els interessos de la UCD, la qual cosa explica la sobrerepresentació al Congrés i al Senat de l’Espanya més conservadora. Que Castella i Lleó, amb la meitat de la població que el País Valencià, aporte un nombre de diputats semblant i molts més senadors no és cap casualitat.
El franquisme social (que no sociològic. També hi ha sociòlegs franquistes, però són coses diferents) no desaparegué el 1978. Ni el 2026. Contràriament, el tenim crescut. Per encerts propis i per errades greus, algunes gravíssimes, del bàndol dels demòcrates (ja m’enteneu). El franquisme funcionà de conya per a alguns, de fet. Una part d’aquests encara se’n beneficien i, amb la boca més oberta o menys segons la conjuntura, sempre han defensat aquest règim.
Aquesta mateixa setmana, en la televisió pública espanyola, davant de centenars de milers de persones hem assistit, atònits, a la darrera justificació de la dictadura. L’ultradretà Santiago Abascal es permeté, amb les cartes marcades i el públic que havia triat, no condemnar el franquisme i sí acusar Pedro Sánchez de dictador i aprenent de tirà. Sánchez no és sant de la meua devoció, però no és un dictador. Franco, sí que ho fou. Un tirà criminal i corrupte, en concret. Cal preguntar-se per què això no ho coneix a hores d’ara la gran majoria de la ciutadania.
Està bé que David Broncano haja demanat disculpes. Molts l’empastren i no ho fan. Dubte que siga suficient per a pal·liar la cagada, però. Acceptar les condicions dels ultres i esporuguir-se davant d’un extremista mediocre? Quina revolta, doncs? Al capdavall, assistim al desprestigi de les paraules. Si volen fer diners, que en facen, però no ens empassem l’abús, retorçut, del llenguatge.
Al País Valencià, hem patit una derivada, a més. El pacte entre els franquistes i els antifranquismes possibilistes conduí no a una superació de la regió bien entendida franquista sinó una reacomodació de la identitat regional al nou escenari d’una Espanya mononacional i autonòmica. El suport final del PSPV-PSOE a l’accés a l’autonomia per la via de l’article 143 constitucional i al pacte estatutari definitiu, en un moment de declivi de la UCD, s’ha d’entendre en aquesta clau.
Com he escrit en altres llocs, la dreta valenciana veié perillar a finals dels setanta l’hegemonia històrica que havia ostentat i, lògicament, no es quedà quieta. Feu servir diverses estratègies per a intentar mantenir-la. L’anticatalanisme fou particularment eficaç, ja que presentava l’elit franquista com la veritablement valenciana i els valencianistes, que amenaçaven les seues posicions de poder, com forasters, traïdors i renegats, agents al servei de Catalunya.
Al País Valencià, com a la resta del Regne d’Espanya (inclosa Catalunya), l’anticatalanisme té una tradició innegable, ja de primeries de segle XX. Bàsicament, ha sigut i és una resposta unitarista al catalanisme, que ha impugnat el nacionalisme espanyol, amb un cert èxit.
L’anticatalanisme no és cap invenció valenciana ni cap novetat de la transició, per tant. El blaverisme no naix del no-res. De fet, compta amb continuïtats retòriques que ací no tinc espai de detallar. El que sí que fou nou és esdevenir, si més no a partir de 1978, un moviment de masses. I aquest acabà per condicionar el nou autogovern. Al cap i a la fi, la dictadura disposava d’instruments, eficaços, com ara la repressió i la censura. O, dit d’una altra manera, no els calia. En la nova democràcia, el blaverisme seria útil per a intentar evitar derivades indesitjades.
L’anticatalanisme, però, no fou cap improvisació popular. Si més no una part destacada de la classe dominant valenciana hi apostà. Era una estratègia organitzada, amb justificació de la violència inclosa. De fet, les agressions anticatalanistes constants foren funcionals per als de sempre. Contribuïren a bandejar socialment el valencianisme i a imposar les tesis blaveres. El carrer canvià de bàndol.
Als defensors del País Valencià se’ls perseguí i se’ls aconseguí, parcialment, silenciar. Les persones amb alt capital cultural (polítics, professors, periodistes, etc.) foren el blanc privilegiat dels atacs. Al cap i a la fi, ells eren els qui podien qüestionar l’hegemonia conservadora.
I així continuem més de cinquanta anys de la mort del Caudillo. El franquisme i la regió valenciana, segons com, sobreviuen. O no? Ho veurem, a les urnes, en dues setmanes i mitja.
