Fa un mes em va aparéixer a les xarxes socials un vídeo d’una xica que explicava quin seria el tema del seu TFG: la revictimització judicial de les dones que pateixen agressions sexuals, especialment a través de la verificació del consentiment i de la desconfiança davant dels testimonis aparentment contradictoris. Era un tema que em semblava molt interessant i sobre el qual mai m’havia parat a pensar.
Jo havia de fer un treball sobre la memòria per a l’assignatura de Psicologia de segon de batxillerat i no sabia quin tema escollir. Parlant amb el meu professor, se’m va ocórrer investigar la manera que tenen les alteracions de la memòria (com ara l’amnèsia) d’afectar les víctimes d’agressions sexuals i de violència de gènere. D’ací naix aquest article. No només vull parlar sobre com aquestes pèrdues de memòria afecten les víctimes, sinó també fer una crida per denunciar molts dels errors judicials que pateixen les dones. Perquè, vulguem veure-ho o no, el patriarcat continua vulnerant els nostres drets.
Amb tot el que he investigat, he arribat a comprendre que el cervell pot generar pèrdues de memòria involuntàries davant d’experiències traumàtiques. L’oblit funciona ací com a mecanisme de defensa, fent que moltes víctimes no recorden detalladament els fets o presenten llacunes en la memòria. D’aquesta manera, altera fins i tot la seua identitat i fa que no reconeguen qui són. Dins d’aquests processos trobem l’amnèsia dissociativa, una alteració vinculada a traumes o situacions d’estrés.
En aquest àmbit va destacar el psicòleg Pierre Janet, que va estudiar la relació entre trauma, dissociació i memòria. Segons Janet, els records traumàtics poden quedar separats de la consciència, fet que provoca dificultats per assimilar o ordenar els fets viscuts. Aquestes alteracions tenen conseqüències especialment importants en els processos judicials. Durant els interrogatoris, moltes víctimes poden incórrer en contradiccions o afirmar que no recorden situacions concretes. Sovint, això alimenta la falsa creença que una víctima ha d’encaixar en un determinat “paper” per resultar creïble, quan en realitat és habitual que una persona traumatitzada no recorde amb exactitud tots els detalls.
La revictimització és una pràctica que afegeix un sofriment addicional a les víctimes de violència masclista a causa dels dèficits en l’actuació dels organismes i professionals responsables de la seua atenció. Aquest procés acaba sent especialment perjudicial perquè prové dels espais on la víctima buscava protecció o validació. Les conseqüències poden ser molt greus: impacte en l’autoestima i l’autoconcepció, agreujament de la salut mental, ruptura de la confiança social o bloquejos emocionals.
Vaig tenir l’oportunitat d’entrevistar una dona víctima de violència de gènere que em va explicar la seua experiència amb el sistema judicial. Quan li vaig preguntar quins errors considerava que havia comés la justícia en la gestió del seu cas, en va destacar diversos aspectes: la lentitud dels judicis; el fet que no s’hagueren bloquejat tots els béns perquè ell no poguera vendre’ls ni aprofitar-se’n; la falta de control en aquest tipus de situacions; la manca de suport per a les víctimes que no poden permetre’s un advocat o advocada, ja que ella, pel fet de tindre una nòmina, no podia accedir a un advocat d’ofici mentre que el seu agressor, tot i que no treballava, sí que hi tenia dret; les preguntes inadequades durant el procés; i el fet d’haver de reviure els fets repetidament al llarg de tot el procediment judicial. De fet, ella mateixa explicava que “a una persona que no ho ha viscut li ho preguntaran i ho contestarà naturalment i sense cap impediment, ja que contestarà mentint. Aleshores, és més fàcil la mentida que contar la veritat, perquè sempre dubtes de si et creuran. D’ahí passes a una altra persona i has de tornar a contar el mateix, i així constantment”.
Casos com aquest evidencien que el problema no es limita a errors puntuals, sinó que respon a mancances estructurals del sistema judicial. La justícia hauria de combatre les dinàmiques patriarcals presents en el sistema, ja que sovint provoquen que moltes dones no tinguen ni els recursos ni la confiança necessària per a denunciar. Moltes víctimes temen sentir-se jutjades i haver de reviure constantment experiències que els han causat un gran patiment. També caldria més comprensió per part del sistema judicial: sovint no es té en compte que moltes víctimes no poden recordar determinats fets amb precisió, no perquè no vulguen, sinó perquè han patit un trauma. Per això, les contradiccions en els seus testimonis no haurien d’interpretar-se automàticament com una mentida, sinó com una possible conseqüència del trauma viscut. Joan Fuster deia: “La veritat no sempre coincideix amb la justícia, t’ho advertesc”. Si donàrem el suport correcte a totes aquestes víctimes, evitaríem milers de morts que es produeixen cada any.
Aquest canvi no depén únicament de la justícia, sinó també de la societat en conjunt. És necessari que la gent siga conscient que no es tracta de mentides ni de casos aïllats, sinó d’una realitat vinculada a totes les formes de violència exercides contra les dones. És cert que, amb l’auge de l’extrema dreta, molts drets aconseguits per les dones són qüestionats o limitats. El fet que molts drets de les dones encara no siguen plenament permanents és una evidència que, com a societat, continuem fracassant i que el masclisme continua guanyant espai i capacitat d’influència. Ja ho va dir Simone de Beauvoir: “No oblideu mai que n’hi haurà prou amb una crisi política, econòmica o religiosa perquè els drets de les dones tornen a ser qüestionats. Aquests drets mai no es donen per adquirits, heu de romandre vigilants tota la vostra vida”. Per això, resulta fonamental arrabassar-los aquest poder impulsant polítiques feministes sòlides i estables, que no puguen ser eliminades i que garantisquen la protecció, la igualtat i la seguretat de les dones en qualsevol lloc i en qualsevol moment.
