El dia 9 d’octubre la televisió d’À Punt va retransmetre una correguda de bous, sí, com quan amb Franco retransmetien partits de futbol del Real Madrid el dia 1 de maig. Però m’interessa ací posar en solfa el comportament majoritari del públic que va assistir al circ del carrer Xàtiva aquella vesprada, el qual demostrà, per si algú no ho sabia, representar el més podrit de la nostra societat.
Les persones normals entenem que, quan un o una va a un espectacle públic es deixa arrossegar per les seues passions i sovint les manifesta amb crits d’entusiasme, de desaprovació, d’animació o simple indiferència, però quan un o una va a un espectacle públic a posta a insultar deliberadament a algú que, a més a més, no està present, la cosa canvia.
Quan les càmeres d’À Punt enfocaven les graderies durant el paseíllo, a la correguda es veia perfectament que allí, aquella vesprada, no estava el públic habitual de les corregudes de bous, allí hi era el més florit de la burgesia valenciana, entenent per florit l’aspecte sapròfit que hi representen, i els seus mamons que, puro en mà, volien aparentar ser-ne un d’ells, gent sense classe, arribistes de mig pèl en definitiva. Clar, hi havia gent normal que assistia perquè li agraden els bous i ja està, res a dir, però el perfum caduc de la descomposició orgànica que allí es percebia ho inundava tot com quan un va per l’horta i, sense vore’l, percep la presència d’un femer a prop.
I clar, no tardaren, perquè el neguit no els deixava, en esclatar a crits amb allò a què sí que hi havien anat: “Pedro Sánchez, hijo de puta!”, repetit una vegada i una altra en escoltar l’himne nacional amb autèntica passió eufòrica. No, home no, la Muixeranga no!, l’altre, o, millor dit: els altres, el de Serrano i el de Granaders on, allí sí, es desgargamellaren a brams que no tornaran a cridar fins a l’any que ve, o, a molt estirar, a falles (fins ací tenim sort). Però, què hi tenia a veure Pedro Sánchez en una correguda de bous? Doncs res, ells, (com emfatitzava Fuster) anaren exclusivament a això, a bramar i a deixar-se vore, a fer costat als rics i a presumir de semblar un d’ells, però el que més crida l’atenció, que no sorpresa, és l’actitud dels comentaristes televisius de la correguda Jorge Casals i l’exmatador Manolo Carrión. Carrión, tot en castellà i Casals amb un valencià deplorable i més en un professional de la comunicació, no digueren ni pruna davant aquella gamberrada impròpia d’un país civilitzat sumant-se així amb el seu silenci a aquell bram de bèsties sense vergonya. Sovint, a les retransmissions televisives, quan el públic es passa de la ratlla amb les seues manifestacions, afortunadament solen dir els comentaristes: “Això no és el correcte”, però ací no, ací, els representants de la televisió pública valenciana (Ha!) guardaren un respectuós silenci davant aquella barbaritat perquè se sentiren clarament els lladrucs de la canilla i, és que no ho poden dissimular, perquè ni tenen educació ni vergonya, tots aquells que insulten a crits algú que no opina com ells aprofitant qualsevol ocasió per a manifestar, en ramat, el seu fons de quadra. El feixisme és així.
