L’actualitat al País Valencià ja fa dies que sembla el mateix, tot passa al voltant d’una vaga educativa que està fent història, encara que estic en contra d’anomenar els esdeveniments com a històrics, deformació professional, ningú ens deslliurem de les nostres tares.
Però és cert que aquesta vaga està fent-se llarga, per una banda, està la comunitat educativa, reclamant recursos per a desenvolupar la seua tasca com cal, reconeixement professional, salaris dignes i totes eixes reivindicacions justes i necessàries que ho són des de fa ja massa temps.
D’altra banda, Conselleria, jugant al desgast, al desprestigi i a intentar guanyar el relat, cosa que té prou complicat aquesta vegada. Qualificar de violents els professors no els converteix en violents, utilitzar mitjans afins per desprestigiar el moviment no acaba de resultar quan el relat ja el tenen guanyat els manifestants, amb un comportament exemplar al llarg d’aquest mes.
Però hui m’agradaria anar un poc més enllà de la vaga i reflexionar al voltant d’una pregunta: per què hem arribat a aquest punt?
Per la guerra. Sí, estem en guerra, i no estic referint-me a les croades trumpistes, ni a qualsevol enfrontament bèl·lic que promoga qualsevol d’aquests degenerats escampats pel món. Però estem en guerra, i no ens n’adonem.
Des de l’any 1991 el capitalisme ha triomfat al món. Qualsevol alternativa ha desaparegut i, com va proposar Francis Fukuyama, havíem arribat a la fi de la història.
Fukuyama llençà aquest provocador article com una mena de fi de la lluita de la democràcia liberal, que ja no hi havia barreres per aquests, havia triomfat i s’havien acabat les guerres per l’hegemonia mundial.
Com podem veure, Fukuyama va errar el tir. Les guerres continuen. I el liberalisme és el principal motor de la guerra que vivim. Des que va caure el mur de Berlín i els règims comunistes, el capitalisme s’ha esforçat a trobar nous enemics. Prompte va trobar el seu següent enemic a abatre, un enemic que no havia sorgit d’una ideologia contrària, no. Havia sorgit en el seu propi si, en el mateix bressol del capitalisme: en l’Europa occidental capitalista.
En aquesta part del món va sorgir un model que conjugava capitalisme i protecció social, una mena de “tercera via” capaç de generar beneficis als capitalistes i, alhora, fer partícip el poble dels beneficis de l’estat nació, és a dir, desactivar els intents de revolucions obreres en Europa. Estic referint-me, no cal dir-ho, als estats de benestar.
Bé, des que van caure els estats comunistes -realment un poc abans- el capitalisme ha intentat desfer aquests estats de benestar. Per què? Doncs perquè són un negoci molt sucós per a la gent de diners i les teories més en voga d’aquesta ideologia no consenten les despeses públiques. Ni més ni menys.
Si analitzem una mica les opcions polítiques actuals ens n’adonem que tots són capitalistes, uns volen la liberalització total, aquest concepte s’amplia des del teòric centre ideològic -que no crec que existisca- cap a l’espectre dretà de la política. Altres volen continuar amb un estat de benestar mínim -si el comparem amb els de la dècada de 1960 a Europa-, aquest concepte també s’amplia des del teòric centre a mesura que ens desplacem cap a l’esquerra política. No hi ha molt més.
I torne a la pregunta original: Per què hem arribat a aquest punt?
Doncs perquè votem a partits que no creuen en l’estat de benestar més que per a fer negoci amb ell. Que han guanyat el relat fent-nos creure que podem aconseguir tot el que volem, i nosaltres ens hem cregut la fal·làcia de la meritocràcia. Així ells continuen fent diners amb la sanitat i l’escola pública, continuen desmuntant un estat de benestar que els reporta grans beneficis, i nosaltres continuem defensant una societat del mèrit que no existeix, continuem creient que podem escalar socialment i criticant el que defensa els seus drets. En definitiva, continua la lluita de classes, però ja ens l’han guanyada.
Sort que encara ens queden els professors, que ens estan donant lliçons molt importants fins i tot fent vaga.
Per a tots els altres: gaudiu del que heu votat.
Hui en dia, com diria Ferran Torrent: “La societat està dividida en dues classes: els que tenen els diners i els que no perden l’esperança de tenir-ne. I el que diga el contrari que ho demostre”.
