En les últimes dècades l’accés a l’habitatge s’ha convertit en el principal problema de la classe treballadora. Primer va ser la crisi de les hipoteques que va llançar de les cases que havien comprat a milers de famílies, les quals van acabar per no poder pagar els crèdits hipotecaris que els bancs els havien concedit. Aquestes entitats van aprofitar el moment per a quedar-se amb els pisos i amb els diners que ja havien cobrat.
La bambolla immobiliària i l’especulació en el sector de la rajola van acabar per tancar l’accés al mercat de l’habitatge a la majoria d’assalariats, obligant la gent a buscar casa en un sector del lloguer que no comptava amb una oferta suficient d’habitatges de titularitat pública. L’entrada dels fons voltor i la transformació de moltes llars en pisos turístics van aguditzar la manca i va elevar els preus de manera desmesurada.
Al mateix temps la precarització de l’ocupació i la deterioració dels salaris han provocat que per a la majoria social (joves, treballadors precaris, pensionistes, persones migrants, etc.) el lloguer d’un habitatge normal tampoc siga una opció al seu abast; ara l’única eixida és un pis compartit entre diverses persones o llogar cubicles amb unes dimensions absolutament insultants. Un negoci a l’alça que està enriquint els especuladors sense cap mena d’escrúpols.
Si en els primers anys de la crisi de l’habitatge la majoria dels desnonaments es produïen per no poder pagar les hipoteques i el moviment que va sorgir per a lluitar contra eixa xacra va ser la PAH (Plataforma d’Afectades per les Hipoteques), anys després el problema és que la gent ja no pot ni pagar un lloguer; màximament quan van entrar els fons voltor per a apoderar-se del pastís i van decidir expulsar els inquilins antics per a elevar els preus als nous. Davant aquesta emergent situació es van buscar noves formes de lluita i van sorgir els sindicats d’inquilins i inquilines, aconseguint un nivell d’implantació i una capacitat de resposta admirables enfront dels amos.
Tant la PAH com els sindicats de l’habitatge han creat unes xarxes de suport amb les víctimes dels desnonaments i aconseguit detindre’n molts d’ells; o almenys pactar un ajornament amb jutjats i propietaris. No tots, evidentment, ja que al nostre país en els últims deu anys s’han realitzat més de 425.000 desnonaments, entre hipotecaris, impagaments de lloguer i altres causes.
La resposta al principal problema social d’ara mateix ha dinamitzat un activisme com no es coneixia des de fa molt temps, impulsant l’organització horitzontal i generant mobilitzacions de tota mena; especialment després del desnonament i la mort de Maricarmen, l’anciana madrilenya expulsada de la que va ser la seua casa de tota la vida per un grup immobiliari.
Aquest fet va donar lloc a grans manifestacions, acampades i convocatòries de resistència enfront dels desnonaments, aconseguint un gran suport social i les simpaties de la majoria de la població, cosa que no havia ocorregut mai de forma tan rotunda. Des dels moviments per l’habitatge i el sindicalisme alternatiu es va valorar que era el moment de fer un altre pas avant, d’elevar el nivell de la protesta; havia arribat l’hora de cridar a la vaga general. Després de llargues i complexes converses es va poder concretar la convocatòria per a l’11N, i a ella s’han sumat la pràctica totalitat del sindicalisme de classe, els col·lectius pel dret a l’habitatge, els moviments socials, les associacions de veïns, el Sindicat d’Estudiants, la Federació de Consumidors i Usuaris, Ecologistes en Acció i un ampli ventall més, la qual cosa garanteix que la vaga serà no sols laboral, sinó també veïnal, de serveis i de consum.
Per això, per haver aconseguit aglutinar al voltant de l’11N a un conjunt tan extens i variat d’organitzacions, plataformes i col·lectius, per haver sigut organitzada de forma horitzontal des de barris, centres de treball i el món estudiantil és pel que aquesta vaga general és ja un èxit, fins i tot abans que haja arribat la data de l’aturada general. I un triomf major serà que la lluita i l’autoorganització continuen després d’eixe esperat 11 de novembre.
Antonio Pérez Collado, Confederació General del Treball País Valencià i Múrcia.
