La crisi de l’habitatge actual té moltes cares i conseqüències diverses, i la més brutal de totes és el retorn dels campaments de barraques a una escala que no es veia des de la dècada dels 70 del segle passat i que es pensava que ja no hauria de tornar.
L’assentament més gran de València es troba als terrenys on es va celebrar el campionat de Fórmula 1 a inicis de segle que malgrat que ja fa anys que existeix, en els darrers sis mesos ha crescut de forma alarmant fins a doblar la seua extensió i alberga ja 1.300 persones de més de deu nacionalitats. “Som com una ciutat, només ens falta l’alcalde i els regidors”, fa broma Mohamed, portaveu de l’assentament. Els motius del creixement són diversos -“cada persona té una història”, insisteix Mohamed- però hi ha dos orígens clars. “Molta de la gent que ara viu ací, fa sols dos o tres anys tenia una casa i pagava un lloguer i són conseqüència de desnonaments que no hem pogut aturar, accelerats després d ela caiguda de l’escut social”, explica Ana Isabel, presidenta de València és Refugi, una de les entitats que els presta suport i ajuda humanitària. Un altre gran grup provenen del Jardí del Túria. Quan la policia municipal de València va començar la campanya per fer fora la gent que hi vivia, aquella gent es va anar desplaçant cap a la zona de la Fórmula 1, “sovint enviats per la mateixa policia, segons ens expliquen els afectats”, detalla Ana Isabel.
I és que, com ha explicat Quique, del Sindicat d’Habitatge de València, “la gent no desapareix, simplement és una roda que va del desnonament a viure al carrer, a l’assentament i després a un altre lloc, però el problema continuarà existint”.
El desnonament més massiu de la història
Ara, l’Ajuntament de València vol fer desaparèixer aquest assentament. Darrere hi ha l’enorme “pilotasso” especulatiu del PAI del Grau impulsat per un fons d’inversió “participat per la família Roig”, segons han repetit diverses voltes en la roda de premsa per explicar la situació que s’ha fet aquest matí sota la pluja, en el mateix assentament.
“L’Ajuntament pagarà el deute que paralitzava la construcció de la zona amb recursos públics -bé en diners, bé en terrenys- i el donarà a fons voltors perquè construïsquen uns pisos que compraran inversos estrangers, perquè estaran fora de l’abast de la gent treballadora local, la reserva de pisos de protecció pública és ridícula”, ha detallat Ana Isabel. La coincidència de dos competicions de vela al setembre i octubre es trobarien darrere les urgències municipals per “netejar la zona”.
Fins a un cert punt, els habitants de l’assentament no s’oposen a abandonar la zona. “Ningú vol viure en una barraca sense llum ni aigua”, repeteixen diverses voltes, però per raons òbvies demanen una alternativa habitacional. “No sabrem on anirem”, admet Mohamed una mica desesperat. Però una cosa és segura, i és que com es deia més amunt, no desapareixeran.
Quan l’especulació es barreja amb el racisme
En la roda de premsa que entitats com la PAH, Sillas contra el Hambre, Intersindical, Iaioflautes o el ja citat Sindicat d’Habitatge, a més dels partits Podem i PCPV, ha fet en suport a l’assentament, han volgut deixar clar diverses voltes la relació que hi ha entre aquesta situació i els problemes de l’habitatge que tenen a València una creixent majoria social.
“D’açò no se n’escapa ningú -ha explicat Paco Martínez de la PAH-, ni els llogaters que estan sent expulsats del barri de Fuensanta perquè els fons voltor estan comprant els seus pisos a preus de ganga mentre l’ajuntament es nega a utilitzar el dret de tanteig i retracte o els propietaris de Sant Marcel·lí que estan sent expropiats per fer un PAI. Qualsevol de nosaltres està més a prop de viure en una barraca del que volem pensar”. Per açò mateix ha aprofitat l’acte per recordar la manifestació pel dret a l’habitatge convocada per a demà a València i Alacant.
De fet, en contra dels tòpics, entre els habitants de l’assentament de la Fórmula 1 hi ha més diversitat de la que s’imagina habitualment. Hi ha migrants, amb paper i sense i també gent amb nacionalitat espanyola. Gent a l’atur i treballadors assalariats i autònoms i fins i tot un veterà de l’exèrcit espanyol que encara pateix les seqüeles d’una ferida de guerra. Les casuístiques, com deia Mohamed, són tantes com persones hi habiten.
Però els alts preus del lloguer han anat expulsant, una a una, a moltes d’aquestes persones de casa seua. En altres casos, malgrat que podrien pagar un lloguer topen amb el mur del racisme immobiliari. “Quan et dius Mohamed, és molt difícil que algú et llogue un pis”, explica.
