El 2 d’octubre el Congrés no va convalidar els reials decrets llei que modificaven la llei d’arrendaments urbans, i els inquilins es van quedar de cop sense la protecció que preveien. Quatre dies més tard, el Consell de Ministres els tornava a aprovar, raó per la qual a hores d’ara tornen a estar en vigor, tot i que en precari per la correlació de forces al Congrés.
Junts, el vot del qual era decisiu, i també Vox i el PP van fonamentar la seva negativa sobretot en dos eixos: el caràcter suposadament contraproduent de les mesures i la generació d’inseguretat jurídica. Però la seva narrativa és manifestament mancada de fonament objectiu i dilueix el fons de la qüestió.
Res permet suposar que els textos comportin una distorsió en la fixació de preus de lloguer com la que invoquen les dretes, per la senzilla raó que aquestes mesures no pretenen una regulació de preus indiscriminada. En realitat, les disposicions normatives pretenen efectuar una intervenció quirúrgica en el mercat des de dalt de tot, sense més ambició que conciliar la voràgine mercantilista amb els drets bàsics de les persones.
Les mesures són més concretes i menys intervencionistes del que es diu. Limiten als fons voltors la compra d’habitatge per sota del 70% del preu de taxació fins al 2028 i suspenen fins al 2030 els desnonaments dels inquilins vulnerables sense alternativa habitacional. A més, reforcen la protecció de l’inquilí quan l’arrendador no prorroga el contracte i posen límits a la renda per habitacions i a les despeses repercutibles.
D’aquí a afirmar que reduiran l’oferta o que aconseguiran l’efecte oposat hi ha un salt argumental considerable. En conseqüència, es tracta d’una hipòtesi discutible, no d’una dada demostrada. Així, amb aquest marc, la dreta espanyola i la catalana tornen a donar-se la mà per alinear-se amb els grans tenidors.
Paral·lelament, l’escenari polític i judicial no és gaire prometedor, ja que, mentrestant, s’han convocat unes eleccions generals que tindran lloc el 29 de novembre, per la qual cosa aquestes normes s’han de sotmetre a la convalidació de la Diputació Permanent. De tot plegat se’n deriva que és molt plausible que sigui una majoria diferent la que haurà de convalidar els textos d’aquestes normes.
L’aritmètica és capritxosa. Si bé no es va aconseguir la majoria simple per convalidar la norma al Congrés dels Diputats, aquesta vegada la seva convalidació a la Diputació Permanent resulta més accessible: el bloc favorable suma 35 vots (PSOE, Sumar, ERC, Bildu, PNV i Podem) i el bloc contrari 34 (PP, Vox i Junts). En canvi, el segon decret, el de pròrrogues indefinides, ho té més difícil: el PNV va votar en contra en el Ple i, si manté el vot, que és el previsible, quedaria en 34 a favor de la convalidació i 35 en contra.
Amb aquesta ajustada aritmètica parlamentària favorable al bloc de Govern, hi ha qui nega que aquests decrets responguin a una extraordinària i urgent necessitat. Per altra banda, hi ha un altre sector que insisteix a utilitzar les institucions per millorar la vida de les persones, sempre que no s’instrumentalitzin en frau a la Constitució. La distància entre uns arguments i els altres és més curta del que pugui semblar.
A més, la clau de volta no rau només en la tensió de les institucions constitucionals de l’Estat, sinó també en la que viuen els ciutadans en el seu dia a dia, amb sous que no arriben per a cobrir l’essencial. Aquesta és la urgent necessitat.
Quant al frau, n’hi hauria si s’utilitzés una institució per eludir un límit que la Constitució imposa a una altra: en aquest cas, el control del Ple sobre els decrets llei. No és el cas. Amb les Corts dissoltes, la Constitució encomana expressament la convalidació dels decrets llei a la Diputació Permanent, que reprodueix de manera proporcional la composició de la Cambra.
La qüestió política, doncs, és una altra: que els partits de la dreta catalana i espanyola s’emparen en debats doctrinals perquè no volen una intervenció en el mercat d’habitatge. En aquest escenari, PP, Vox i Junts tenen via lliure: guanyar unes eleccions generals o teixir una majoria parlamentària que permeti la derogació de les normes en qüestió. Legitimitat democràtica no els faltaria, per molt censurable que sigui la seva instrumentalització del patiment aliè. Entretant, les regles del joc seguirien inalterades. Mantinguem la calma: en tot cas es mantindrà la rendibilitat de l’habitatge.
Jonás Gámez Bakkali és investigador predoctoral a la Universitat Autònoma de Barcelona i advocat.
