Les històries no comencen amb una sola paraula. Abans del primer compendi de lletres de qualsevol text hi ha vivències, anècdotes, drames, lluites, idees, pensaments i tot un llarg etcètera d’elements que configuren un context. La història de Mari Carmen no és una excepció.
La lluita d’esta senyora per mantenir el lloguer del seu pis (cosa en què mai ha fallat, per cert) ve de lluny i té el seu rerefons. El Sindicat de Llogateres de Madrid fa anys que la defensa dels abusos dels fons voltor que la feren fora de la casa en la qual havia viscut els últims 70 anys. Anys de lluita no van poder evitar la imatge d’una senyora de 87 anys eixint en una llitera i sent traslladada a l’Hospital pel seu estat de salut crític. La indignació per esta, i moltíssimes situacions d’injustícia com esta va portar milers de persones a ocupar les places de les ciutats de tot l’estat en un crit desesperat contra un sistema que ofega als de sempre, en benefici dels de sempre.
Fruit de la protesta es presentaren dos decrets a la desesperada d’un Govern que de vegades no ha sabut, altres no ha pogut i en algunes ocasions, per desgràcia, no ha volgut. Han acabat tombats al Congrés dels Diputats per la sucursal política dels rendistes i el capital estranger, PP, Vox i Junts. Dues votacions que desembocaren en un avançament electoral en el qual els que no volen solucionar el problema tenen probabilitats reals de formar govern i iniciar una legislatura que pot canviar el nostre panorama polític d’una manera fins al moment impensable.
Ahir va morir Mari Carmen. Ho va fer hores abans de signar un nou contracte pel qual anava a poder passar els seus últims anys de vida en la que havia sigut casa seua.
L’última victòria no la va poder assaborir.
Abans he dit que les històries comencen sempre amb un context i este és el que tenim hui. Si, és cert, el mateix context de Mari Carmen es va convertir en una història amb totes les lletres de la paraula. I és que les històries i els contextos són esclavons d’una mateixa cadena, els uns s’entrellacen amb els altres deixant un fil d’aprenentatges.
D’ella hem aprés que lluitar sempre paga la pena i que baixar el cap contra els poderosos mai serà un bon negoci. Hem aprés que la lluita no la podem fer sols, l’hem de fer en conjunt i si volem un exemple sols hem de mirar el que s’ha aconseguit amb unes tendes de campanya i la determinació de les persones que han posat el cos, el temps i els recursos.
D’ací al 29N tenim la possibilitat de crear la nostra pròpia història i els rendistes i els fons voltor tenen la possibilitat de crear la seua pròpia. Ells ho faran, segur. Nosaltres tenim dos opcions: resignar-nos o fer alguna cosa. Els que es resignen ja saben el que els espera, però els que apostem per seguir l’exemple de Mari Carmen, què podem fer?
Doncs no ho sé segur, si no escriuria jo mateix la història, però crec que participar, com va fer ella, és l’únic camí que ens queda. A les places, als sindicats, als partits polítics, a les associacions de veïns, a les entitats culturals… on siga, però participem. Si no ho fem nosaltres, ho faran en contra nostra i els fa igual si eres jove, major, home, dona, solter o casat. Van per totes.
Amb estes eleccions tenim la possibilitat d’escriure la nostra història, fem que tot el que ha passat amb Mari Carmen siga la lletra capital del que ens queda per escriure.
Vicent Climent Ortiz és mestre de l’escola pública al País Valencià.
