Clar que a la mar del Cabanyal, els llobarros, els esparrallons i els pagells, sense comptar els polps i resta de fauna marina, circulaven tan tranquils, encara que de sobte un dia, un ham els podia fotre la vida!
La vida a la terra, això és, al Cabanyal, no era diferent de la de la mar. Lluita diària per a poder sobreviure. Parle de temps foscos, ja sabeu.
Va ser poble independent amb alcaldia pròpia, fins al final del segle XIX. Els seus habitants bàsicament pescadors, treballaven a la mateixa costa o més lluny, fins a la costa africana, o més lluny encara, amb les seues barques preparades per a envestir qualsevol situació en la mar; tot per a vendre posteriorment als mercats el peix aconseguit.
També n’hi havia dels que s’embarcaven en vaixells mercants o treballaven d’estibadors al port del Grau. I mira tu, de tant en tant algun ham també els fotia la vida: una epidèmia de còlera, per exemple, o la vida succionada per la mar embravida en naufragis que encara recorden els més majors del poble.
També celebraven les festes i les devocions. Desfilaven vestits de vestes, romans o granaders, en Setmana Santa, actualment també ho fan, darrere d’un Crist que en poc els ajudava, cal dir-ho, O per Sant Joan, amb tota la família ajuntada en els “merenderos” de la platja, sopant titaina, plat típic d’aquest poble, propi també del barri del costat, el Canyamelar. O plantant les seues falles, acompanyats pràcticament de tot el veïnat, disposats a divertir-se i criticar a qui tocara, i de fer befa de qualsevol.
Les seues dones, més valentes que un “taburó”, lluitaven dia a dia igual que els seus homes, encara que aquests se’n trobaren lluny de la família per estar embarcats. La qüestió era espentar la vida entre els dos per a subsistir…
Els pocs fanals de llum als carrers, si és que el teu carrer en tenia, clar, contemplaven la tornada del mariner amb ànsia de trobar-se de nou amb els seus estimats, després de setmanes embarcat. I les “xiarxes” reparant-les els mateixos pescadors a la porta de casa. O el venedor ambulant caminant lleuger al damunt de les llambordes dels carrers, si és que el teu carrer en tenia, oferint per a vendre a crit pelat la seua pesca d’aladrocs i blanquet.
I els xiquets despullats, banyant-se a la platja sota un sol mediterrani i sota la vista d’un pintor molt conegut al poble. Les drassanes familiars on construïen o reparaven les barques i, els pescadors sense barca, esperant salpar amb elles. I els homes, acabats de fer la migdiada, caminant cap a la taverna a fer-se el barrejat. I la flaire de la mar, que ho embriagava tot i et feia alçar l’esguard per contemplar aquella lluna resplendent que pintava d’argent eixa mar.
Vida de pescador i de mariner, gens fàcil, mai reconeguda.
I, això, més i més història.
I ara, ai ara!, tot canviat. Ni llobarro, ni pagell, ni llambordes, ni res de res. Ara la gran invasió de pisos turístics. Llengües estranyes que no tenen res a veure amb el valencià del Cabanyal-Canyamelar-Cap de França. Gent benvinguda, sí, però que sense ells saber-ho estan substituint la població autòctona que vol cases per a sos fills en el seu poble, i que demanen que eixes cases s’òmpliguen de famílies i no de turistes temporals.
I València que sempre ha donat l’esquena a aquest Poble Nou de la Mar -això de Poblats Marítims sona a reserva índia-, i es nota ara més que mai, consentint la barbaritat d’eixos pisos turístics que estan brotant permesos, que se sàpiga, per l’Ajuntament.
Però amb raó, eixa gent, hereus d’aquelles valentes i valents que salvaren el poble, segle rere segle, i darrerament lluitant contra la seua destrucció amb aquella prolongació d’avinguda demencial, demanen una plaça on el nom de la Plataforma Salvem el Cabanyal -jo afegiria també l’Associació de Veïns-, conste en una placa, com a testimoni d’orgull del seu passat i de respecte a aquelles i aquells que empomaran el seu futur.
I és que, no ho dubte, i és així, la barca del Cabanyal-Canyamelar sempre ha estat i estarà llesta per a salpar contra qualsevol tempesta.
