“Cada vegada hi ha més gent, malauradament”, respon la guarda de seguretat. Aquest dimarts 21 d’abril de 2026 hi havia vaga de metro a València. Una més. Amb aquesta ja van 11 jornades de vaga en el que va de 2026. Entre el 13 i el 19 de març. Entre el 24 i el 26 de març i aquesta última entre el 16 i el 21. Amb l’afegit de les pròximes el dijous 23, dimarts 28 i dijous 30 d’abril. Metrovalència ha programat serveis mínims del 75% del servei, segons el seu web.
Doncs, l’apunt de la guarda de seguretat va més enllà d’una percepció. És una realitat. La línia 1 del metro connecta els dos pols amb més població del País Valencià en aquest moment; la ciutat de València i l’Horta Sud. La ciutat té una població de 840.792 persones. L’àrea metropolitana ha trencat la barrera dels 800.000. 492.143 l’Horta Sud i 317.578 habitants l’Horta Nord segons l’INE (Institut Nacional d’Estadística) en 2025.
El trajecte de l’L1 connecta el Seminari CEU i Castelló (la Ribera) en el trajecte més llarg. És a dir, Horta Nord i Horta Sud amb pas previ pel mig de la ciutat de València i les seues parades més cèntriques com Plaça Espanya o Àngel Guimerà. Zona universitària privada del nord i zona obrera al sud.
A bona hora del matí el tren porta retard. El de les 8:22 a Castelló sol passar uns tres minuts més tard per Àngel Guimerà. Així i tot, aquest no acaba d’estar tan ple. En cas d’una jornada de vaga sí. Les voreres enfrontades de l’estació semblen dos exèrcits en dues illes de cara travessades per un mar de vies. En eixe mateix direcció Castelló hi ha una imatge que sobta. L’agafen homes adolescents. Van al col·legi el Vedat.
Moisés Pérez, periodista d’El Temps, el defineix així en el seu llibre El Negoci de les Aules:
“Amb parada pròpia de metro, piscina i una llarga llista d’instal·lacions esportives. Amb una quota l’any 2020 hipotèticament voluntària de 135 euros, les aules han estat tradicionalment reservades només per a xics. No hi havia possibilitat de compartir pupitre amb l’altre sexe. Tampoc amb capes socials que no puguen afrontar una despesa escolar mensual de prop de 305,28 euros”.
El següent que ha d’anar direcció Torrent la pantalla, marca “Sense servei”. El que el segueix a la Ribera és el de les 9:24 que finalment aplega a les 9:31. En el recorregut passa per la nova València Sud i el nou pont del barranc de Poio reconstruït després de la dana. Però a l’altura de València Sud crida l’atenció la seu de Ferrocarrils de la Generalitat Valenciana (FGV) i de Metrovalència. Sobta l’aparcament de les instal·lacions que es veu fora de l’edifici. Fa la sensació que qui ha de vetlar pel transport públic metropolità depenent de la Generalitat va a treballar en cotxe a l’oficina tot i tenir una estació de metro al costat.
Al matí el riu de gent del transbord d’Àngel Guimerà és quasi distòpic. Només se sent el so de la ventilació. Silenci sorollós. La majoria de gent va amb auriculars. Fan cara de metro. Menys alguns estranys que han d’estar escoltant algun pòdcast d’humor, música que els agrada o observadors coetanis de temps i espai que gaudeixen de mirar.
A més distància del Cap i Casal, l’espai al vagó és major. A més proximitat l’aglomeració creix en termes logarítmics. Algoritme com el d’Instagram o TikTok. Qui té la gran sort d’agafar seient mira el mòbil. Pràcticament tothom. Les pantalles mostren des de la celebració de la victòria del Manchester City contra l’Arsenal, fins a notícies en Google Discover, passant per balls de trends, notícies capcioses sobre Veneçuela i fins i tot hi ha qui veu sèries. Algun despistat porta un llibre a la mà. No hi ha cap diari en paper. El quiosc de Plaça Espanya roman tancat. El de l’avinguda de l’Oest també. La papereria que feia cantó enfront del pàrquing de Gran Via de Ramón i Cajal ha desaparegut. La llibreria Izquierdo no ha caigut dreta de la crisi de la premsa.
L’anada és massiva, però amb l’olor a l’aventura de cada matí. No obstant això, la tornada és com l’eixida d’Spook. Suor, cansament i amuntegats. Però les cares són molt diferents. En una discoteca hi ha satisfacció. En la Línia 1 del metro hi ha alienació. Una parella de dones parlen en valencià. Són funcionàries de justícia. Van amb un estil urbà i casual de bruses, vaquers i esportives. La resta en la seua gran majoria són persones migrants. Asiàtics, africans, subsaharians, magribins.
La seua roba és diferent. Samarretes corporatives amb logos d’empreses. Sempre unicolors. Negres o blanques. En el cas dels joves magribins que se n’han pujat en Alberic van en xandall. Escolten rap francés i porten esportives de marques Nike. Els que s’embolcallen amb roba de treball calcen esportives de marca Decathlon o Adidas. Un d’ells seu a terra junt amb una bicicleta plegable blanca amb una samarreta de màniga curta negra on es llueix el nom d’una empresa de fusteria de metall.
A cada parada que València s’apropa i el seu centre l’olor és més forta. Perfum d’humanitat. Una dona porta mascareta. Intercanvia el lloc amb un jove que anava assegut. La cara tapada evita que el seu somriure puga ser un alé que il·lumine el comboi. També hi ha usuaris que aprofiten l’ocasió per a menjar. Un tastet d’una xocolatina que mate la gana o fins i tot un tàper d’arròs tres delícies en farcell de plàstic blanc.
A les 9:47 del matí per l’encreuament d’Àngel Guimerà passen en una tanda de semàfor verd-roig uns 10 cotxes. Tots ells amb només una persona dins. Tenen cara d’embús. Aquesta setmana just el diari Las Provincias titulava diumenge, “València, el gran embús”. Així i tot, en cap moment en el titular, subtitular o entradeta es feia referència a qui té les competències de transport en la ciutat i l’àrea metropolitana. És a dir, el govern de María José Catalá a l’Ajuntament i el Consell de Pérez Llorca amb Vicente Martínez Mus com a conseller d’Infraestructures. Passa un autobús metropolità groc direcció Xestalgar (la Serrania). Va pràcticament buit.
L’autobús a la tornada pot ser una opció per veure la llum del sol després que la locomotora es clave baix terra. El 70 i el 10 direcció el popular barri de Benimaclet paren prop. Ambdós travessen València i connecten el sud amb el nord i viceversa. El 70 fins a Alboraia. El 10 ve de Sant Marcel·lí.
Són les tres i mitja de la vesprada. La fam crida a la porta. Entre Plaça Espanya i Sant Agustí hi ha un Mercadona. És una opció ràpida i relativament econòmica de menjar per endur-se. Juan Roig té dades. Sap com és la vida moderna. Ja va anunciar que incrementaria aquesta variant ràpida als seus supermercats. El llest per emportar-se guanya terreny. Malgrat que està quasi tot enllestit per emportar-se el plat a casa, un banquet o l’oficina, la zona habilitada per tastar-lo està de gom a gom. La gent s’amuntona en el microones com si es tractara de la zona carmanyola d’una universitat. La majoria de gent està sola i compra paquets unifamiliars o menjar per emportar-se. “És per a menjar ací?”, pregunta la caixera. Sembla que és més un take away de Gandia (la Safor) o Benidorm (la Marina Baixa) que un supermercat. Un dels que compra és un treballador amb roba de faena de l’EMT. També fa cara de metro.
L’autobús té un poc més d’espai. Així i tot, el conductor que ha fet canvi amb el company se sincera quan se li pregunta. “Clar que ha d’haver-se notat la vaga”, diu. Una dona amb accent veneçolà pregunta quina és la parada més propera a la Gran Via. “Depén”, li respon amablement un home major prim que no aplega a l’1,75 d’alçada. “Gran Via Ferran el Catòlic o Gran Via Ramón i Cajal?”, específica. Finalment li recomana agafar el C2. La gent a l’autobús va més atenta al que passa. És fàcil passar-se la parada perquè s’ha de sol·licitar.
A més a més, hi ha més incidències. Per exemple. Una dona amb un carret elèctric puja. Va fins a la zona reservada per a vehicles per a persones amb mobilitat reduïda. No aplega a tocar el botó. Avisa que a la pròxima baixa. Hi ha tanta gent que el conductor no l’ha escoltada. La veu corre de la seua zona fins al xòfer com una cadena humana. La majoria de les que van en l’autobús són dones d’entre 30 i la jubilació. Vesteixen amb colors més clars i es preocupen del que hi ha al seu voltant. S’activa la rampa a l’altura de l’Albereda. No funciona. El xòfer ha de baixar i fer-ho a mà. “Vinga reina, a veure si ara”, exclama. Ningú posa mala cara, s’entén, però l’error en l’automatisme ha fet perdre temps.
Arran de la incidència, una dona de monyo curt parla amb la seua companya. “Ací com a mínim totes les parades tenen ascensor. En Barcelona és una de cada 5”, diu en referència als elevadors del metro. Encara que la imatge de València siga de col·lapse, hi ha llocs que la cosa està pitjor pel que sembla. Fa la sensació que la gimcana ha acabat, però no. En arribar a la parada de Benimaclet de metro hi ha un contenidor d’escombraries que enterboleix la tercera porta del vehicle. Els autobusos a València tenen tres portes, la d’entrada i dues d’eixida. La d’enmig i una final. La final topa amb aquest element d’obra que impedeix l’eixida de dues passatgeres que per la gent en el passadís no poden anar a la que està a mig camí. Es fa cap endavant i les usuàries poden escapar.
Els maquinistes del sindicat Semaf d’FGV van iniciar aquest 16 d’abril la primera de les cinc jornades de vaga convocades per a aquest mes amb la voluntat de reclamar un tracte “digne i just” en el conveni i d’exigir canvis estructurals en la seguretat del sistema ferroviari. El col·lectiu defensa que l’aturada no és una decisió improvisada, sinó el resultat de mesos de reivindicacions, reunions i propostes tècniques per millorar les condicions laborals i els procediments de seguretat. Segons denuncien, els accidents recents han evidenciat que, quan es produeix una incidència, “el maquinista sempre paga”, i lamenten que, malgrat alguns avanços aconseguits gràcies a la pressió de les vagues, les garanties continuen sent “molt xicotetes i insuficients”. Amb tot, asseguren que el seguiment creixent de la mobilització confirma que van “pel camí correcte” i que la unitat del col·lectiu serà clau per forçar millores reals en conducció.
Amb un habitatge amb preus rècord, una població creixent i un transport del segle passat el camp està abonat. Autobús EMT i Ferrocarrils de la Generalitat Valenciana depenen ara de governs del PP amb suport extern de Vox. Aquesta setmana just, s’ha iniciat la precampanya amb cartells de Pérez Llorca on fa èmfasi en la baixada d’impostos. Però, el transport metropolità no és només FGV i EMT, també està l’actor Renfe i fins i tot podríem dir Alsa. Just Juan Ramón Gil publicava en Información diumenge 19 que Óscar Puente, ministre de Transport, sona com a cap de llista del PSOE per Alacant. Sembla que passa els caps de setmana al Campello. El seu cap de comunicació és un coneixedor fins als ossos del País Valencià, l’excap de Relacions Informatives de la Generalitat amb Ximo Puig Pere Rostoll. Ara bé, el de Renfe és capítol a banda.
