Les Trobades d’Escoles en Valencià representen una col·lectivitat que lluita per la llengua i la identitat. Alguns dels pobles del País Valencià s’omplin de carpes dels centres educatius de la contornada oferint tallers als xiquets i xiquetes.
Ja van 41 edicions de les Trobades i les d’enguany han sigut tot un èxit. Com a veïna de la Ribera, vaig acudir a les celebrades a Alzira. Sonava música en valencià pels altaveus situats a l’avinguda principal mentre s’omplia de gent de totes les generacions, però sobretot, destacaven famílies amb xiquets. Això em va fer recordar quan jo era menuda i anava a les Trobades de passades edicions. Puc donar gràcies de l’educació que he rebut a casa i també de la que he rebut a classe gràcies al model d’escola pública i en valencià. Com diuen el grup Zoo a la cançó “La Mestra”: “D’aquella mestra hui som alumnat avantatjat”.
Ens retrobem a les Trobades amb el sentiment de què tots estem allí per una causa concreta: defensar l’escola pública i en valencià. En aquell entorn ens sentim protegits, lliures i compresos per les persones que també formen part d’aquesta lluita, per això, quan tornem a la realitat, tot canvia. Potser, caminant per la mateixa avinguda on estaven les parades, entres en un bar a demanar un café i et pregunten: “¿Cortado?” i tu mires al cambrer que t’atén i li dius: “Tallat, per favor”. És un problema constant. Recorde un dia a Castelló de la Plana, on normalment se sent més valencià que a València, vaig demanar una botella d’aigua i la xica em va preguntar: “¿Qué?” No va ser una vegada, només, en van ser diverses, i mira que d’aigua a “agua” només desapareix una lletra. És molt trist.
Tampoc ajuden les accions polítiques que s’han implementat amb el Govern actual. Tant el PP com Vox han impulsat mesures per convertir el valencià en una llengua minoritària a partir de lleis que prioritzen el castellà. La Llei de Llibertat Eductiva va provocar una minorització del valencià en centres de zones castellanoparlants, fent així, que els més alumnes es limiten a estudiar en un sol idioma, com en el franquisme. A conseqüència d’aquest fet, i amb la victòria del valencià en la major part dels centres educatius, van reformar la Llei d’Ús del Valencià amb retallades a l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, l’eliminació de l’Oficina de Drets Lingüístics i certificació automàtica sense exàmens addicionals, tot per desplaçar el valencià en una realitat sociolingüística que diu tot el contrari.
No hi ha una altra opció que continuar retrobant-nos creant espais on sentir-nos identificats amb els altres i lluitar per la identitat i la llengua que ens uneix com a societat i com a poble. També cal afegir, que aquesta lluita no és només una qüestió identitària, sinó que també és una qüestió de drets. No ens hem d’avergonyir per parlar la nostra llengua. Hem nascut parlant en valencià, per tant, estimem, somiem, creem, plorem, lluitem i vivim en valencià.
