En “El regreso del héroe en la tragedia griega” Carmen Encinas afirma que l’Home és un ésser tràgic perquè no pot entendre el missatge dels déus. Aquest és el fonament de la seua dissort, que la humanitat no té la capacitat per entendre el seu destí. Una incapacitat, però, que no afecta tots per igual, ja que una cosa és no entendre el present(contra les disposicions divines què hi podem fer, nosaltres, senzills mortals?) i una altra de ben diferent és no poder actuar sobre el present.
És del tot evident que alguns tenen més capacitat d’actuar sobre el present que altres. Igual com és del tot evident que els milionaris tenen recursos suficients per condicionar el futur. Ningú no hauria de dubtar que una fortuna de mil milions d’euros té la capacitat que mai no tindrà qui tan sols és posseïdor de la seua veu. Pensem-ho, Cervantes -malgrat la immortalitat sobrevinguda molt després de la seua mort- mai no va tindre el poder del rei Felipe III; igual com no el va tindre Dostoievski – a qui el tsar Nicolas I va indultar un instant abans de ser afusellat… per rebel·lió-. Afirme que aquestes veritats són evidents per als dirigents del Partit Popular_VOX de la comunitat autònoma valenciana, als quals sol importar-los molt menys la immortalitat que congraciar-se amb les actuacions del rei o de qui el va nomenar. Sense concessions.
L’any 1939, aviat farà noranta anys, el país dels valencians va ser conquistat per l’exèrcit sota les ordres del general Franco. L’últim territori fidel a la República esdevenia presoner del feixisme internacional. Més de quaranta anys després, fins ben entrada la dècada de 1980, la derrota republicana continuava a ser una llosa ben pesada per als valencians. Cal dir que aquella València republicana, en la qual va destacar la figura de Vicente Blasco Ibáñez, havia estat la culminació d’un procés social i econòmic que no havia estat previst en el marc de la Restauració monàrquica de l’any 1874. La bona qüestió és que l’any 1931, quan es va proclamar la República, la majoria de la societat valenciana la va acollir amb entusiasme. Malauradament, l’entusiasme no va ser suficient per resoldre les urgències que les circumstàncies reclamaven. Urgències que no solen ser previstes, si més no, per la generalitat dels ciutadans i encara menys quan les elits contràries a qualsevol procés d’anivellament social es neguen a entreveure qualsevol solució. Contràries a les llibertats republicanes, angoixades per l’avanç de les forces anarquistes i socialistes, les elits, en lloc d’adaptar-se als nous temps, decidiren promoure el cop d’estat que va causar la Guerra de 1936.
A hores d’ara, considerant les perilloses circumstàncies que ens envolten, cal que recordem les implicacions que va comportar la derrota de l’any 1939, tant sobre l’insili, la societat atrapada dins l’estat franquista, com sobre l’exili, la societat expulsada fora de les fronteres de l’estat.
****
No descobriré res si afirme que la Victòria de l’any 1939 (amb totes les seues implicacions: militars, polítiques, religioses, econòmiques i culturals) va sobrepassar, de molt, el camp de batalla més enllà de la línia XYZ que defensava la capital valenciana. Tant és així, que la Victòria va acabar per ser assumida tant pels vençuts com per les elits dirigents valencianes empresarials i econòmiques, que des de molt abans de l’any de la Victòria, no veien amb mals ulls el poder amb seu a la capital de l’estat. Sí, les elits industrials, empresarials i comercials valencianes acceptaren, amb totes les seues conseqüències, el disseny d’estat imposat per la força de les armes, igual com ho havien fet els seus ascendents després de la desfeta d’Almansa, l’abril de 1707.
En conseqüència, després de la mort del dictador, el mes de novembre de 1975, les classes dirigents valencianes -recolzades per l’aparell de l’estat franquista- van considerar necessari defensar l’estat dissenyat pels franquistes amb el patètic argument que era “per estalviar més escampament de sang entre germans…”, argument contradit per la realitat dels fets. Durant el període que abasta els anys 1975 – 1981, pel cap baix, al nostre país es va promoure i executar, amb tancs al carrer, bombes contínues i tirs impunes, l’estratègia de la por, amb molts bons resultats. Tan sols cal fullejar qualsevol diari de l’època per trobar-ne els comprovants. La por sempre funciona; si més no, provoca reaccions temoroses sobre qui la pateix. No tant sobre qui l’exerceix. Sobre el paper, el vocable por no atemoreix ningú, però quan hi pensem, en el silenci de la nit en solitud, la por és tota una altra cosa. Així, la UCD (partit organitzat per donar suport al rei) dels dirigents valencians va acatar la llei de successió aprovada l’any 1969, segons la qual Juan Carlos I era el legítim hereu de Francisco Franco. Als dirigents valencians els interessava més els rèdits de l’acatament que no pas la reposició de cap república vençuda i estigmatitzada. Per acabar d’arrodonir-ho, el febrer de 1981, després que el capità general de la III Regió militar, Milans del Bosch, traguera els tancs a València, el rebuig a la causa republicana es va acabar per imposar del tot també entre els dirigents del PSOE, que acceptaren -amb totes les seues conseqüències- el règim franquista imposat per la força de les armes. Acceptació que implicava les fal·làcies següents:
- La República dels anys 1931 – 1939 havia estat una equivocació que no calia tornar a repetir.
- A més a més, València mai no havia estat republicana; i en el millor dels casos, Blasco Ibáñez era una singularitat a banda.
- València mai no havia estat derrotada per Franco sinó tot el contrari, se li havia permés pertànyer al mercat espanyol en qualitat de regió fidel, contribuïdora a la glòria hispana.
- La victòria imposada l’any 1939 no havia estat cap repressió sinó la instauració de la fraternitat entre el conjunt dels pobles ibèrics.
- L’exili dels republicans valencians havia estat conseqüència de les provocacions causades pels agents revolucionaris estrangers (majoritàriament, comunistes russos) contraris al caràcter natural del bon valencià i bon espanyol.
L’argumentari fal·laç implicava el reconeixement de la legitimitat d’usar les forces armades per reduir qualsevol grup, social o nacional, hostil als interessos de l’estat (interessos determinats pels servidors de l’estat mateix).
****
Des d’aquella data -tan elogiada i recordada pels servidors de l’estat- qualsevol que es declarés valencià de ple dret seria considerat anti-espanyol, tant pel sector liberal (UCD, AP… sigles que acabarien confluint en les actuals PP_VOX) com pel socialdemòcrata (agrupat entorn del PSOE). El valencianisme i les seues legítimes demandes nacionals va ser condemnat a desaparèixer. Després de febrer de 1981 era mal considerat recordar la història dels valencians, amb els seus furs, i les tradicions populars, amb el seu caràcter singular. També ho era estudiar els seus artistes: Joaquim Sorolla, Ignacio Pinazo, Marià Benlliure, Vicente Blasco Ibáñez, Salvador Giner, Max Aub, Josep Renau… O els seus pensadors: Emili Gómez Nadal, Nicolau Gómez Primitiu, Sanchis Guarner, Joan Fuster… Dignes glòries locals indignes d’ocupar temps a les càtedres o espai a les editorials estatals, el negoci del qual no admet matisos diferenciadors: ets o no ets castellà (hui hi afegiríem l’espai radiofònic, visual i digital). Propose un exemple, per què la difusió de les figures de Calixt III i Alexandre VI, els papes de Roma valencians de l’església universal, cal que estiga restringida als àmbits local, comarcal i/o autonòmic?
L’espanyolisme no està gens disposat a elevar en l’altar de les glòries estatals empelts o rebrots de la cultura carolíngia, que cal negar a major gloria de la nació visigòtica. Dels provincians valencians dividits per tres la seua orografia, el seu clima, la seua història, la seua economia, la seua cultura, la seua família, la seua llengua… no importen. La criptomemòria dels valencians, senzillament, no és considerada pels paladins de l’espanyolisme, imposat a foc i flama contra la ciutat de Xàtiva, contra la República o contra la Constitució de 1978 mateix, la vesprada de febrer de 1981. Dit en altres paraules, no els importa gens que siguem pescadors o llauradors, que treballem el secà o l’horta, que habitem la plana o la muntanya. Allò que els importa és la nostra condició de “súbdit per pagar impostos”.
****
La Victòria de l’any 1939 va infringir a la immensa majoria dels valencians tres derrotes. La primera, la instaurada pel franquisme, amb la col·laboració dels règims feixistes d’Europa. La segona, perpetrada per la UCD l’any 1980, quan va dissenyar un estatut per degradar-nos dins del mercat únic espanyol, capital Madrid. La tercera va ser consumada pels socialdemòcrates valencians, quan van legitimar el règim de 1939 per poder guanyar les eleccions l’any 1983. Tres derrotes que determinen el nostre present i que, si no hi oposem cap resistència, determinaran el futur immediat. Ben aviat, podrem exercir el dret a votar els nostres dirigents i ens caldrà prendre una decisió: o continuar la senda de la renúncia o emprendre el camí de la dignitat. Si no podem entendre els déus, fem que els déus ens entenguen.
