Una de les coses que darrerament més em contrarien és que em pregunten quina és l’aplicació pràctica del que faig: l’astrofísica relativista i d’altes energies. És una pregunta freqüent en diferents entrevistes. Normalment responc parlant de l’electromagnetisme, la quàntica i les seues aplicacions pràctiques, sumades a un parell que provenen de la recerca astrofísica i que conec per casualitat, no perquè m’haja preocupat mai l’aplicació pràctica del que faig o del que fem. En la darrera, vaig acabar fent una crida contra la necessitat que la ciència siga directament aplicable i productiva en termes econòmics. Em vaig recolzar en el llibret de Nuccio Ordine que té per títol La utilitat de l’inútil, un clam en favor de l’abstracció, del pensament i de les activitats humanes sense un objectiu econòmic.
El problema, però, és que aquesta exigència de justificar la utilitat de les coses s’està estenent a àmbits que poden ser perillosos. La setmana passada vaig veure a les notícies un reportatge sobre la utilització d’esdeveniments adreçats al col·lectiu LGTBI a Israel, en què dos membres d’aquest col·lectiu en donaven la seua opinió. Un deia allò que sembla evident: que es tracta d’un intent de rentar la cara d’un règim controlat per l’integrisme sionista; mentre que l’altre es mostrava satisfet per la iniciativa i la justificava. El lector es preguntarà, lícitament, què té a veure aquest segon paràgraf amb el primer del text. La resposta és que el defensor d’aquests esdeveniments es justificava amb un argument que em va posar en alerta: la comunitat LGTBI és important perquè genera impacte econòmic.
Això em recorda també la visió dels rius, del paisatge, com un bé econòmic a explotar. Recordeu aquella frase de l’aigua que «es perd al mar»? Doncs el comentari del ciutadà israelià ens avisa que ja no parlen d’aigua o d’idiomes —que també haureu sentit dir que n’hi ha que són inútils—, sinó que fins i tot les persones han de justificar la seua existència en termes de consum i impacte econòmic.
La veritat és que les conclusions són tan terribles que fins i tot costa seguir escrivint. A mi, que m’emprenya haver de justificar la utilitat de la ciència bàsica, em trobe que ja hi ha qui intenta justificar la seua pròpia existència. Perdoneu, però aquesta dinàmica, aquest verí que ens han inoculat, s’ha de revertir ja. No sé si, a partir d’ara, quan em tornen a fer la pregunteta, diré simplement que la utilitat de la ciència bàsica és nul·la, tot assumint que algú no entendrà la ironia.
Per a què val la ciència? Per a què val expressar-se en valencià? Quin interès genera la bellesa d’un paisatge, d’un riu? I tu, quin és el teu impacte econòmic? Mireu-vos a l’espill i feu-vos la pregunta, però trobeu una resposta ràpidament, perquè no trigaran gaire a demanar-vos-la.
Per la meua banda, no els faré perdre el temps: em declare impràctic, no rendible, inútil. I orgullós de ser-ho.
Manel Perucho Pla és catedràtic d’Astronomia i Astrofísica, i director del Servei de Llengües i Política Lingüística de la UV.
