A l’anterior peça veiérem que la defensa de la indivisibilitat dels drets humans, de la seua interdependència i condicionament mutu, persistí després de la separació en dos grups: civils i polítics, i econòmics, socials i culturals. L’Assemblea General de l’ONU instituí l’Oficina de l’Alt Comissionat pels Drets Humans en 1993 i el Consell de Drets Humans en 2006, ambdós amb seu a Ginebra, proclamant que cal donar a tots ells la mateixa importància. Acabava lamentant la limitada eficàcia d’aquestes institucions —les resolucions de les quals solament tenen un valor polític, moral, recomanatori— enfront de les generalitzades i reiterades violacions de drets humans.
No hi ha cap tribunal de l’ONU que s’ocupe de les violacions dels Pactes Internacionals de Drets Humans. Funcionen dos tribunals, també amb grans limitacions, amb seu a la Haia. L’un s’ocupa de les disputes entre estats; l’altre solament (i no és poc veient com està el món) de les violacions més terribles relacionades amb els crims contra la humanitat.
La Cort Internacional de Justícia (CIJ)
És una institució de l’ONU creada en 1945 per mandat del capítol XIV de la Carta de les Nacions Unides amb l’objectiu de resoldre litigis entre estats. Tots els estats membres de l’ONU poden denunciar una situació en la CIJ. Però perquè aquesta actue, els estats en conflicte, ambdós, han d’acceptar sotmetre la controvèrsia a la seua jurisdicció. Basta que un estat denunciat no accepte ser part d’un contenciós presentat per un altre estat perquè el procediment no s’engegue. Si accepten la jurisdicció, ambdós es comprometen a obeir la sentència. En cas d’incompliment del compromís, és el Consell de Seguretat (l’òrgan executiu de l’ONU) l’encarregat de prendre mesures per a fer complir la sentència de la Cort. I ací tornem a topar amb el dret de veto dels membres permanents, que poden exercir en qualsevol assumpte, també per a torpedinar les sentències d’aquesta Cort. Tot açò provoca que la CIJ solament haja procedit en disputes menors.
Paradigmàtic de la incapacitat d’aquest tribunal és el cas «Nicaragua contra els Estats Units» en relació amb les agressions del segon al primer per derrocar el govern a principis de la dècada de 1980, incloent-hi atacs i atemptats directes, suport i assistència encoberta a l’oposició armada, i guerra econòmica. Els EUA havia acceptat des de 1946 la jurisdicció de la CIJ. La sentència de 1986 obligava a parar les agressions i a indemnitzar Nicaragua pels danys causats. Els EUA, que mai ha acceptat la sentència, retirà el reconeixement de la jurisdicció obligatòria de la CIJ i a hores d’ara continua igual. Naturalment, el Consell de Seguretat tampoc pogué prendre cap mesura. Hui en dia solament 75 estats dels 193 membres de Nacions Unides reconeixen la jurisdicció obligatòria de la CIJ i la gran majoria dels 75 expressen les seues reserves i condicions en els documents de reconeixement (vegeu aquest enllaç).
A més de sentències, la CIJ també emet dictàmens no vinculants arran de consultes d’organismes de l’ONU. Un exemple és el dictamen de 2010 sobre la declaració unilateral d’independència de Kosovo de 2008. Sèrbia sol·licità una consulta que l’Assemblea General aprovà i tramità. El dictamen afirmà que el govern provisional de Kosovo no violentava cap principi de dret internacional amb aquella declaració d’independència. 22 dels 27 estats de la UE reconeixen l’estat de Kosovo. Espanya no està entre ells.
El Tribunal Penal Internacional (TPI)
El TPI és una institució molt més recent. Començà a funcionar en 2002, creada per l’Estatut de Roma en una Conferència Internacional de països impulsada per l’Assemblea General de l’ONU. Les violacions als drets humans de la seua competència són: el genocidi, el crim contra la humanitat, el crim de guerra i el crim d’agressió. Són el tipus de crims que substanciaren les acusacions contra els líders dels països agressors en els judicis de Nuremberg i Tòquio que tingueren lloc en acabar la IIGM. La idea, immediatament posterior, d’establir un tribunal permanent per aquests crims no quallà, fins que en la dècada de 1990 succeïren els terribles actes genocides als Balcans i Ruanda, i el projecte es reprengué amb l’Estatut de Roma.
Els Estats Units participà activament en la creació del TPI sota la presidència de Bill Clinton. Pretenia que el tribunal depengués del Consell de Seguretat, on té dret de veto, amb l’objectiu de poder controlar que no s’investiguen les accions criminals de militars nord-americans en les accions dels EUA arreu del món. S’imposà, però el caràcter independent del tribunal, i els EUA mai ha ratificat l’Estatut de Roma. En açò, demòcrates i republicans són igual. Els republicans Bush i Trump, s’han enfrontat activament al tribunal. I Trump ha sancionat econòmicament jutges i fiscals del TPI, ONG col·laboradores, i el mateix tribunal com a institució.
Simultàniament, el Parlament Europeu, mostrant la preocupació per les envestides i sancions que sofreix, ha concedit el Premi Sàkharov a la Llibertat de Consciència 2026 al TPI i els seus membres. «Durant el 2025 i el 2026, la presidenta del Tribunal Penal Internacional i diversos dels seus jutges van comparéixer davant de comissions del Parlament Europeu per explicar als eurodiputats com afecten les sancions nord-americanes la seua tasca professional i la seua vida personal» (vegeu aquest comunicat de l’Eurocambra).
Actualment, 125 països dels 193 de l’ONU han ratificat l’Estatut de Roma. Els EUA, Rússia, la Xina o Israel, no ho han fet.
