El riu Segura no forma part, en l’imaginari col·lectiu dels valencians, dels grans rius del País. Al contrari que el Xúquer, no ha rebut càntics de grans poetes. I, tanmateix, el Segura conforma no només una important font d’aigua per a la fèrtil vall sobre la qual se situa Oriola, sinó també que serveix de frontera mental per a una col·lectivitat que reclama per a si una identitat pròpia, a vegades contrastiva a la dels valencians: els vegabajenses. Un paisatge marcat pel poder agrícola i, en grau més baix, industrial, com a rerefons d’un tímid turisme costaner.
El riu no marca els límits de la frontera comarcal, com a vegades els límits naturals determinen els límits polítics, amb una semblança de legitimitat i objectivitat. Però s’ha convertit en un símbol d’una comunitat compartida al voltant de l’usdefruit de les seues aigües –escassa i cobejada a aquestes terres semiàrides– i una terra que ha solidificat com cap altra la seua identitat, diguem-ne comarcal, diguem-ne regional, al País Valencià.
És Oriola i les terres del Baix Segura un país diferent? Aquesta és la pregunta que, cap als cinquanta anys d’autogovern autonòmic valencià, no hem sabut respondre. La resposta pot adquirir un caràcter calidoscòpic si ens posem unamunians i comencem a desglossar aquest concepte de país que tants mals de cap ha portat als valencians mateixos. Però el consens general és que la llengua és l’eix vertebrador de les nacions, i en aquest sentit, a ningú se li escapa el tret diferencial de la comarca: la seua militància lingüística pel castellà.
Durant el debat del projecte d’estatut valencià de la Segona República, el president de la província d’Alacant Franklin Albricias va fer una observació interessant: la qüestió de l’aigua i la seua dependència amb Múrcia els feia decantar per un escepticisme amb el projecte d’autonomia que, ja en aquesta època quasi fa cent anys es manifestava a través de la llengua: manifestaven, ja aleshores, no haver de tindre l’obligació d’aprendre el valencià. Això destaca dos elements fonamentals: els interessos econòmics que vinculen la comarca amb els veïns murcians, i la importància de la llengua com a incomoditat en l’intercanvi amb la resta dels valencians, eix vertebrador pel qual s’activa una certa bel·ligerància contra l’acció d’unes institucions que semblen evocar, sempre, uns referents llunyans i, a vegades, considerats oposats als interessos de la comarca. L’escletxa que obri la diferència de la parla, aprofitada per polítics poc escrupolosos, és només un reflex de la realitat per a la majoria de la població.
Posem la regió en context: la consolidació del poder de la Corona d’Aragó en els territoris valencians situats al sud de Xixona va tardar molt més a ser conquistades, poblades i administrades que la resta del territori del futur Regne de València, unes terres cobejades per Castella fins al punt de provocar una mena de guerra civil amb conseqüències terribles per a la població per a recuperar el que consideraven el seu dret legítim. Les característiques particulars d’aquest territori van causar que aquest gaudira d’una administració diferenciada de la resta.
En aquell moment, però, no existia una identitat tan diferenciada. Aquesta va vindre amb una sèrie de situacions: l’establiment d’Oriola com a bisbat diferenciat del de Cartagena després de moltes tribulacions, els posicionaments polítics derivats de la Guerra de Successió… però el més evident de tot va ser, evidentment, la pèrdua d’una llengua que els havia sigut pròpia durant segles. Una moda sorgida a finals del segle XVII en les elits va arribar a les capes populars i menestrals, així com ho demostren els estudis de l’investigador Brauli Montoya sobre la qüestió. Sabem, per exemple, que al volt de la guerra que creà el sistema borbònic, els funcionaris havien de conéixer la llengua dels valencians per a poder manejar la documentació municipal essencial, un fet que ens mostra que era una llengua aleshores restringida, però alhora familiar.
Fet i fet, ser castellanoparlants els ha donat un tret que els fa distintius a la resta dels valencians, amb una importància destacable per la massa poblacional que representen, i que els alinea amb una posició incòmoda dins de la política lingüística de la Generalitat. Amb l’escàs reconeixement de les particularitats de la parla del Baix Segura per part de les administracions, la identitat pròpia se sent com a legitimació de polítiques més amples en contra dels intents de normalització lingüística, amb la renúncia que va suposar la creació de dues zones de domini lingüístic: una on el valencià és gairebé opcional, una altra on directament és prescindible. Al remat, els oriolans només exerceixen el seu dret a la ignorància amb la negativa a la retolació bilingüe i l’exempció acadèmica, drets reconeguts per la llei que en teoria serveix per a fomentar el valencià.
Les connexions amb Múrcia, població veïna, i amb Albacete, a banda de les lluites que ha mantingut amb el Cap i casal, han acabat per dibuixar una història de predestinació lingüística i identitària. Per als valencianistes, el valencià és un sediment visible a la llengua del Baix Segura, la toponímia i els cognoms, que els lliga, encara que siga a través de la història, amb els valencians del present. Malgrat això, les vicissituds històriques i socials fan que tant els valencianistes com els defensors de l’statu quo estiguen d’acord en una cosa: creuen en el determinisme de les identitats, en què el canvi de llengua era un fet inevitable.
És cert que els rius solen ser transmissors d’economies, de pensaments i de col·lectivitats. El riu Segura, que abans d’arribar a Oriola passa per la ciutat de Múrcia, sembla evocar la metàfora d’un riu que va portar el castellà aigües avall: un fet que predestinaria el Baix Segura a canviar de llengua, com si les decisions polítiques i, en part l’atzar, no jugaren un paper important en la construcció de les identitats. Però no ens deixem portar per les aparences. El Segura és un riu que també fita amb les comunitats valencianoparlants d’Elx, Crevillent i Santa Pola, si no geogràficament, mentalment. Els valencianismes de la parla del Baix Segura es poden ubicar gràcies al contacte entre aquestes poblacions molt de temps després que el valencià deixara de ser una llengua d’ús habitual.
El riu Segura desaigua a Guardamar, famosa punta meridional de la llengua catalana. Allà conten una anècdota folklòrica en què Déu, quan repartia en quina llengua parlava cada població, es cansà en voler passar per la costera d’entrada al poble, i els digué: «Vosaltres parleu com vos done la gana». Una anècdota reflectida a altres territoris lingüísticament fronterers que reflecteix l’experiència antropològica comuna dels territoris de frontera, a mig camí entre la verdor de l’horta oriolana i les marjals salobrenques de Santa Pola.
Pot ser que per a l’oriolà a peu de carrer el País Valencià represente poca cosa més que un fet administratiu. Però quina diferència hi ha amb això, per exemple, amb l’habitant mitjà de l’àrea metropolitana de València, o els que viuen en la frontera estreta del riu Sénia? Potser és aquest el problema que cal resoldre: l’administració valenciana i la societat valenciana en conjunt encara tracten al Baix Segura amb por, com una anomalia que cal resoldre. I fins que no la tractem tal com és, els polítics menys escrupolosos continuaran explotant les seues particularitats per a aprofitar l’explotació dels seus interessos: els recursos hídrics, les tensions de poder.
Cosir el país vol dir, de vegades, deixar de fer trampes, deixar de creure en determinismes i no cedir al derrotisme de sentir aquell terreny tan llunyà. En un país llarguerut com el nostre, Oriola queda tan lluny de València com Sant Mateu. És, simplement, fer el pas de deixar de sentir el Segura com una frontera profunda, com una divisió explotada per a mantenir hegemonies locals i deslleialtats profitoses; sense recórrer a historicismes i determinismes. Perquè les identitats, com els llits dels rius, mai resten al mateix lloc.
