Un suc envasat, unes galetes, un batut de xocolate o una peça de brioixeria. A primera vista, el desdejuni o l’esmorzar que qualsevol xiquet o xiqueta pot portar a l’escola sembla una qüestió quotidiana i bastant senzilla. Però si seguim el rastre d’aquests aliments, la història es complica.
Apareixen el sucre i els productes ultraprocessats, però també la publicitat que condiciona les nostres eleccions, el preu dels aliments o les condicions de vida de les famílies. I, si continuem estirant el fil, apareixen territoris situats a milers de quilòmetres on la producció de matèries primeres com el cacau o l’oli de palma deixa importants impactes socials i ambientals, grans empreses alimentàries i cadenes globals de producció que difícilment imaginem quan obrim una borsa de galetes.
En realitat, aquest desdejuni aparentment insignificant diu molt sobre com funciona el nostre sistema alimentari.
Durant anys hem abordat l’alimentació saludable fonamentalment des de la informació. Cal menjar més fruita i verdura, reduir el sucre, evitar l’excés de productes ultraprocessats, beure aigua en lloc de refrescos. Són recomanacions necessàries. El problema apareix quan assumim que conèixer-les és suficient per a poder complir-les.
Perquè saber què hauríem de menjar no significa necessàriament poder menjar-ho.
No totes les persones triem des del mateix lloc
Menjar és una de les decisions més quotidianes que prenem i, al mateix temps, una de les més condicionades. Triem què comprem, què cuinem o què posem en la motxilla per a l’esmorzar, però sempre triem dins d’unes determinades possibilitats.
L’actual crisi d’accés a l’habitatge ho mostra amb especial claredat. Quan una part cada vegada major dels ingressos familiars ha de destinar-se a pagar el lloguer o la hipoteca, el marge per a cobrir la resta de necessitats es fa cada vegada més estret. I mentre hi ha despeses difícilment modificables d’un mes per a un altre, l’alimentació acaba convertint-se moltes vegades en una de les partides sobre les quals sí que es pot retallar, és la moneda de canvi.
La cistella de la compra no depèn únicament de quant sabem sobre nutrició. Depèn també de quants diners ens queda després de pagar l’habitatge, l’energia o el transport; dels horaris laborals i el temps disponible per a cuinar; de les tasques de cures; dels comerços que tenim a prop; i d’un entorn alimentari en el qual determinats productes són barats, accessibles i omnipresents.
Per això resulta especialment problemàtic abordar l’alimentació en contextos de vulnerabilitat únicament des de la responsabilitat individual. Quan reduïm el problema a dir a una família què hauria de comprar o què hauria de deixar de menjar, correm el risc de convertir una desigualtat social en una suma de males decisions personals.
La pregunta, llavors, canvia: quines condicions estem creant com a societat perquè totes les persones puguen accedir a una alimentació saludable, sostenible i adequada?
Fer-nos aquesta pregunta suposa passar de parlar únicament de la promoció d’hàbits saludables a parlar també del dret a l’alimentació.
Portar aquesta conversa a les aules
Aquesta reflexió està en l’origen de MENJAR AMB DRETS, el nou projecte que Justícia Alimentària i Algemesí Solidari estan desenvolupant amb finançament de la Generalitat Valenciana en centres educatius situats en contextos d’especial vulnerabilitat i amb alumnat de Formació Professional que es prepara per a treballar en l’àmbit social.
A les aules de Primària, parlar d’alimentació significa començar per una cosa tan pròxima com el que desdejunem o berenem cada dia, utilitzant aquests aliments quotidians com a punt de partida per a fer-nos preguntes.
Un paquet de galetes pot convertir-se així en una xicoteta investigació. Quant sucre conté? Com ens ho venen? D’on arriben els seus ingredients? Però també: per què trobem aquest tipus de productes pràcticament en qualsevol lloc i a qualsevol hora? I què hi ha darrere que hagen acabat formant part habitual de la nostra dieta?
No es tracta de classificar els desdejunis de l’alumnat entre correctes i incorrectes ni d’assenyalar el que cada família posa en una motxilla. Es tracta d’utilitzar allò que mengem per a aprendre a mirar el que normalment no veiem.
Darrere d’un aliment hi ha salut, però també agricultura, territori, publicitat, condicions laborals, impactes ambientals i relacions econòmiques. Un desdejuni pot ser, per tant, un bon punt de partida per a entendre que les nostres eleccions quotidianes formen part d’un sistema alimentari molt més ampli.
Els qui acompanyen també necessiten una altra mirada
Però treballar amb xiquets i xiquetes és només una part de l’equació. Moltes de les persones que actualment estudien Integració Social o altres cicles de la família sociocomunitària de Formació Professional acabaran treballant en serveis socials, associacions, centres de menors o programes d’acompanyament. I és molt probable que l’alimentació aparega en algun moment dins de la seua pràctica professional: acompanyant a una família amb dificultats econòmiques, treballant hàbits de salut o participant en programes d’ajuda alimentària.
La qüestió és amb quines eines i des de quina mirada ho faran.
Perquè intervenir sobre alimentació no hauria de consistir únicament a transmetre recomanacions nutricionals. Requereix entendre l’alimentació com una qüestió travessada per la desigualtat i preguntar-se també pel tipus de respostes que oferim: si garanteixen autonomia o generen dependència, si reconeixen els sabers i les cultures alimentàries de les persones o els substitueixen, i si contribueixen a garantir drets o es limiten a pal·liar necessitats.
Formar als qui demà treballaran acompanyant a persones en situacions de vulnerabilitat implica també incorporar aquestes preguntes. No per a deixar de parlar de salut, sinó per a fer-ho sense convertir-la en una nova forma de culpabilització.
D’ensenyar a triar a garantir drets
Mirar l’alimentació des d’aquesta perspectiva també obliga a ampliar les respostes. L’educació alimentària és necessària, però per si sola difícilment pot transformar les condicions que determinen quins aliments trobem, quant costen o qui pot accedir-hi.
Ací les polítiques públiques tenen un paper fonamental. La compra pública alimentària pot permetre que escoles, hospitals o residències garantisquen menús saludables i sostenibles i, al mateix temps, facen ús i serveixen de palanca per a la producció local. La promoció dels mercats municipals i els mercats de productors poden acostar aliments frescos i de proximitat als barris i enfortir els circuits alimentaris locals. I propostes com els supermercats públics plantegen una cosa encara poc explorada: que les administracions puguen intervenir directament per a facilitar l’accés a aliments de qualitat a preus assequibles.
Són eines diferents, però comparteixen una mateixa idea: si volem que totes les persones puguen menjar bé, no n’hi ha prou amb dir-los què haurien de menjar. També hem d’ocupar-nos de quins aliments es produeixen, on es venen, quant costen i qui pot accedir-hi.
Potser fa massa temps que posem el focus a ensenyar a triar millor. També hauríem de començar a preguntar-nos què podem fer perquè triar bé no siga tan difícil.
Marta Herrero és coordinadora de Justícia Alimentaria a València.
