De vegades, les converses fortuïtes il·luminen més que molts assajos. Asseguda a la parada del tramvia d’Alacant, una dona major se separava momentàniament de la persona que l’acompanyava per a parlar en mi, aprofitant l’excusa de preguntar-me pel recorregut per a establir una conversa amb mi –en això, les persones grans ara se n’ixen molt millor que les jóvens–. No va tardar un segon a explicar-me, orgullosa, que ella havia nascut al Raval Roig, el barri d’Alacant amb denominació d’origen, mentre m’ensenyava el DNI i, efectivament, hi apareixia el carrer corresponent. No sé com va endevinar que captaria la meua atenció amb aquella ostentació de pedigrí d’alacantinitat.
Potser la dona simplement va tindre sort, però una vegada que ja va trencar el gel i no me’n podia estar. El meu jo filòleg-antropòleg va preguntar:
––I vosté, parla valencià?
—Oh! Valencià! No vull saber res de València!
Ja l’hem feta… La dona continuà, en castellà:
—Mira, xiquet: els valencians no són de fiar. Quan era molt més jove, el meu pare se’n va anar cap allà, al port. Li havien promés treball, al port, i hi va anar, i ni treball ni res. I després s’ho van emportar tot cap allà.
Era una història que ja havia sentit, de forma més llunyana, des de xiquet. “S’ho van emportar tot cap allà”, el relat compartit d’una ciutat que havia vist davant dels seus ulls com València va acabar absorbint tot el tràfic marítim de mercaderies. Com el discurs del “regionalisme” condemnava a la irrellevància el que havia sigut, al llarg de la seua història, el principal motor econòmic de la ciutat, i es premiava la que havia sigut la competidora secular. Les elits comercials alacantines, l’aristocràcia del bacallà, havien invertit durant segles en el desenvolupament del port, sovint desatenent i desviant diners de la ciutat cap a la “Junta d’Obres del Port”, un dels molts lobbies econòmics que nasqueren al caliu de l’inici del segle XX i que desincentivava explícitament altres indústries a la ciutat, com explica de forma transparent el llibre Cuneros y caciques de Salvador Forner i Mariano García.
Que el port d’Alacant rebé l’estacada de mort durant el franquisme, afectant de forma paradoxal al creixement econòmic de la ciutat en el moment de més creixement demogràfic, és cert. Que el port de València fora el beneficiat d’aquella operació, també és cert. No obstant això, resulta cridaner el fet que tants alacantins, molts d’ells que no han conegut d’aquest port altra realitat que el paper secundari que juga en l’actualitat, senten això com un greuge pendent de la ciutat valenciana cap a la ciutat. El franquisme va ser qui va maniobrar per fer residual el port d’Alacant, amb la connivència, és clar, de l’estructura franquista local, que veia en la transformació del litoral una oportunitat econòmica: la del turisme i l’urbanisme.
A mesura que avançava la despossessió d’Alacant de la seua personalitat econòmica –la indústria de Sant Gabriel, el comerç portuari i l’horta que desapareixia lentament a colp d’operació urbanística–, i amb la lentitud de la implantació de la nova economia del turisme, la població prompte es va veure immersa en la contradicció de veure com els alacantins eixien perdent. Una oportunitat daurada per a convertir el valencianisme en el boc expiatori ideal a qui carregar les conseqüències d’una política feta a mida de Madrid, incòmoda de criticar sense deixar en evidència les decisions de les elits pròpies.
Que dues ciutats puixants en economia i demografia com València i Alacant competisquen és normal, però la instrumentalització d’aquest descontentament en polítiques xenòfobes i espanyolistes és un fenomen molt més modern del que pareix. El sud-estisme (fenomen analitzat a bastament en moltes publicacions i estudis), projecte elitista d’unió d’Alacant amb les províncies circumdants d’Albacete i Múrcia, va fracassar precisament perquè Alacant necessita València més del que molts estan disposats a reconéixer, i potser això és el que més fereix a les estructures econòmiques que pledegen per una independència més simbòlica que possible.
Al remat, això és el que fa nosa a Alacant del fet valencià en un sentit ample: els recorda, potser, el seu sentiment d’inferioritat, que van intentar combatre durant el franquisme mitjançant moltes de les barrabassades urbanístiques que encara subsisteixen en la ciutat –per exemple, els horribles gratacels–. Un sentiment generat per la gestió desvertebradora del franquisme i quallat en les lluites polítiques posteriors de la Transició, que mai no han intentat combatre ni a través de la col·laboració –Déu mos en guard!– ni de la competició sana, sinó d’alimentar artificialment, amb tints xenòfobs, la valencianofòbia, fins i tot si això ha suposat destruir en el procés l’essència de l’alacantinitat.
Què ens en queda, del port? Doncs encara no sap molt bé quina cosa ser de major, encara després de quasi cinquanta anys d’història de democràcia moderna. Viu en la latència de ser passeig marítim, club de regates, zona de restauració, escenari de festivals, seu de la volta al món a vela, entrada del ferri d’Algèria… de tot, menys un port de mercaderies, que és el que sempre va ser i que sembla que mai tornarà a ser: un nucli d’economia amb valor afegit, després del fracàs del Botànic i el desinterés del PP en dur endavant l’anomenat i malaguanyat Districte Digital, projecte naufragat abans de salpar. De moment, “Alicante Port” és el nom amb què l’autoritat portuària encapçala les seues oficines, oferint unes ambicions internacionals que, més enllà del turisme, no semblen passar més enllà d’això: ambicions.
La dona del tramvia d’Alacant va terminar la seua intervenció amb una anècdota que, segons ella, havia passat a Castelló, de tots els llocs. Em va comentar que després d’una discussió de trànsit a la ciutat de la Plana, al crit de “ves a fer la mà!” ella va contestar “ves a la merde!”. Va estimar necessària aquella reivindicació lingüística d’extraradi, d’última hora, en què va destapar la seua valencianitat, si més no lingüística. Al remat, aquell intercanvi mostrava que les diferències i les rivalitats no són més que això: diferències. Però la memòria és necessària per a recordar el perquè de com actuem, i assenyalar el veritable responsable de la desfeta d’una infraestructura que d’antuvi va ser el nucli de tota una ciutat era una qüestió que romania massa temps sense fer-se.
