Després de quatre setmanes de vaga i cap mena de negociació positiva, el desànim i el pessimisme creix i s’instal·la una sensació de ràbia i derrota. Però lluny d’abandonar, les i els docents seguim, i traiem força d’on no hi ha. I la resposta és ràpida. Estem al costat correcte de la història. No podem mirar a un altre costat. Les ràtios són les que són. No donem l’abast per atendre, ho fem enmig d’una calor brutal, internet cau, les goteres també quan plou… I com la cosa s’allarga i algun dia hem hagut de tornar a classe, veure de nou la realitat de les aules ens dona més forces per continuar.
Però lluny de sentir hui la derrota, sent orgull profund d’estar al carrer, de seguir manifestant-nos, acampant, cridant, xiulant… Aquesta vaga indefinida no servirà per a res. La conselleria potser ens ignora, però la societat ja no ho pot seguir fent. Per primera vegada sentim el malestar compartit, hem deixat l’individualisme al costat, i ja no sent que soc jo la que s’organitza malament, la que no arriba, la que no gestiona bé l’aula, la que no pot atendre de forma adequada, la que sent angoixa, i la que fa hores de més per atendre una família, un xiquet, o escriu un informe, o corregeix fent hores de més. Eixa sensació de solitud, ara és compartida. No soc jo la que falla, no és la meua companya. És el sistema. I ara ja no ho amagarem. No dissimularem les mancances que tenim. Les famílies ho saben i ho sabran.
S’ha creat una xarxa, un clima de sororitat, una solidaritat i una organització col·lectiva que en època d’individualisme absolut està creant ponts entre municipis, està creant llaços entre diferents escoles i instituts. Està unint famílies que també ens donen suport i per primera vegada ens pregunten què necessiteu, perquè no sabien que estàvem tan malament. Cada dia hi ha alguna amiga, família o persona no docent que m’escriu per preguntar-me com estem, com va la cosa… i al·lucinen que no s’asseguen a negociar i ens menyspreen d’aquesta manera. Però hui puc dir ben fort i ben orgullosa que ja hem aconseguit el que volíem: visibilitat.
Podran o no concedir-nos els recursos que demanem, podran o no negar-nos la baixada de ràtios, podran o no climatitzar les aules, podran o no millorar les infraestructures d’edificis que cauen a trossos, però el que no podran és no donar-nos la raó. Perquè ara ja no tenim por d’explicar la realitat que vivim a les aules, perquè nosaltres no som els responsables que el vostre fill/a no puga ser ben atés perquè no tenim recursos, o explicar que el ventilador l’hem comprat de la nostra butxaca. Ja no amagarem la vostra mediocritat. Perquè sempre podrem dir amb el cap ben alt que hem fet una vaga indefinida per tots aquests motius i no ens els heu volgut donar.
