D’ací a deu dies, el 25 de novembre, Dia Internacional per a l’Eliminació de la Violència contra les Dones, la societat valenciana tornarà a eixir al carrer. Ho farà per alçar la veu, per denunciar, per recordar les que ja no estan i, sobretot, per dir ben alt que estem fartes que ens maten.
Perquè darrere de cada xifra hi ha una vida, una història, una família destrossada, uns fills i unes filles que han perdut la mare, uns somnis que han sigut assassinats. En el que portem de 2026, 44 dones han sigut assassinades per les seues parelles o exparelles. Des de 2003, any en què es van començar a comptabilitzar oficialment aquestes víctimes, ja són 1.385 les dones assassinades per la violència masclista. 1.385 vides arrabassades. 1.385 fracassos col·lectius d’una societat que encara no ha aconseguit garantir a les dones el dret més fonamental: VIURE.
Però enguany el 25 de novembre té una significació especial. Només quatre dies després, el 29 de novembre, estem convocades i convocats a les urnes per a unes eleccions generals que marcaran el futur polític del nostre país.
I és ací on hem de fer una reflexió necessària: què ens juguem les dones en aquestes eleccions?
Ens juguem molt. Ens juguem si continuem avançant en drets i igualtat o si entrem en una etapa de retrocessos. Ens juguem si la violència masclista continua sent reconeguda com un problema estructural que necessita polítiques públiques, recursos, prevenció i protecció, o si es banalitza, es nega o es dilueix en discursos que qüestionen la mateixa existència de la desigualtat entre dones i homes.
No podem ignorar que en el panorama polític actual hi ha forces de dreta i ultradreta que qüestionen aspectes fonamentals de les polítiques d’igualtat, del consens contra la violència masclista i dels instruments que s’han construït durant anys per protegir les dones. Les seues propostes, els seus discursos i les seues possibles aliances de govern mereixen una anàlisi rigorosa, perquè les conseqüències de les decisions polítiques no són abstractes: arriben a les nostres cases, als nostres centres de treball, als nostres carrers i a les nostres vides.
Quan es qüestiona la violència masclista, no s’està qüestionant una paraula. Quan es posa en dubte la necessitat de les polítiques d’igualtat, no s’està discutint simplement una qüestió ideològica. Quan es retallen recursos destinats a la prevenció, a l’atenció i a la protecció de les víctimes, les conseqüències les pateixen dones concretes.
I no, la igualtat no és una qüestió partidista. La defensa de la vida de les dones no hauria de ser mai una moneda de canvi en cap negociació política.
Per això, enguany, la mobilització del 25 de novembre i la cita electoral del 29 han d’entendre’s també com dos moments estretament relacionats. El primer és el moment de prendre els carrers i fer sentir la nostra veu; el segon és el moment de decidir democràticament qui tindrà la responsabilitat de governar i quines polítiques es desenvoluparan durant els pròxims anys.
Les dones no podem ser espectadores del nostre propi futur. Hem de ser protagonistes del debat públic, exigir compromisos clars i preguntar a totes les forces polítiques què pensen fer per combatre la violència masclista, garantir la nostra seguretat, avançar en corresponsabilitat, reduir la bretxa salarial, protegir els nostres drets sexuals i reproductius i assegurar que cap dona haja de viure amb por.
No n’hi ha prou amb omplir-se la boca d’igualtat durant la campanya electoral. Cal demostrar-ho amb fets, pressupostos, serveis públics, educació en igualtat i polítiques feministes sostingudes en el temps.
I també hem de recordar que els drets que hui tenim no han caigut del cel. Són fruit de dècades de lluita feminista, de dones que van obrir camí, que van desafiar els silencis, que van ocupar els carrers i que van exigir allò que sempre havia de ser seu: la llibertat i la igualtat. No podem donar per garantit allò que tant ha costat aconseguir.
El 25 de novembre eixirem al carrer per les 44 dones assassinades enguany, per les 1.385 assassinades des de 2003, per les que pateixen violència i encara no han pogut demanar ajuda, per les que viuen amenaçades, per les que tenen por i per totes les que ja no poden alçar la veu.
I el 29 de novembre tornarem a tindre una responsabilitat democràtica. Una responsabilitat que també passa per informar-nos, conéixer els programes electorals, exigir explicacions i valorar què proposa cada força política sobre els drets de les dones i la lluita contra la violència masclista.
Perquè no volem haver de tornar a conquerir drets que ja haurien de ser intocables. No volem retrocedir. No volem silencis, ni negacionisme, ni indiferència. Volem viure lliures, segures i iguals.
El 25 de novembre, als carrers. El 29 de novembre, a les urnes. Dos moments diferents, però una mateixa exigència: que els drets de les dones, la nostra dignitat i la nostra vida siguen una prioritat democràtica.
Perquè cap dona hauria de morir per ser dona. I perquè una societat que no garanteix la vida i la llibertat de les dones encara té molt camí per recórrer.
NI UNA MENYS. NI UN PAS ENRERE EN ELS NOSTRES DRETS.
Èlida Puig és la coordinadora de l’àrea de la dona d’Intersindical Valenciana.





