Quan Joan Fuster va comprovar que la Constitució espanyola impedia la federació i la confederació entre les comunitats autònomes que comparteixen una mateixa llengua, va confessar que havia quedat «estupefacte». Aquella decepció, sumada als atemptats amb bomba que havia patit i que pretenien assassinar-lo, acabà deixant-lo profundament deprimit, tot i que ja intuïa el rumb que prenia la denominada Transició.
Fuster coneixia bé el «percal» del procés polític que s’estava construint. Sota una aparent descentralització, es consolidava un model que reproduïa les províncies, les diputacions i, amb el «cafè per a tots», un sistema autonòmic que mantenia intacte el poder real de l’Estat. Excepte el País Basc i Navarra, la caixa continuava sent a Madrid.
En llegir aquell precepte constitucional tan hostil a qualsevol articulació política dels territoris de parla catalana, Fuster va entendre —i amb ell bona part de la societat valenciana més conscient del seu futur com a poble— que les cartes de l’Estat, d’aquesta Espanya «una i eterna», en expressió de Ferran Garcia-Oliver, venien marcades des del principi. Als territoris catalànics —valencians, mallorquins, menorquins…— ens corresponia, una vegada més, «posar el llit i pagar el beure»: suportar una espoliació fiscal persistent i unes inversions públiques clarament insuficients.
El règim sorgit el 1978 es fonamentava en la continuïtat del provincianisme, ara revestit d’autonomisme. La fragmentació institucional del País Valencià, Catalunya i les Illes impedia que aquests territoris pogueren defensar conjuntament els seus interessos davant un Estat fortament influït pel jacobinisme, l’anticatalanisme —i, per extensió, l’antivalencianisme— i una cultura política basada en l’«ordeno y mando».
No es tracta d’agressions puntuals o circumstancials. Es tracta d’un model estructural i sistèmic que descansa sobre una concepció supremacista de l’Estat espanyol. La prohibició de qualsevol articulació política entre territoris que comparteixen llengua, cultura, història, interessos econòmics i un espai mediterrani comú respon a una determinada manera d’entendre el poder.
Com explica Ngũgĩ wa Thiong’o a Descolonitzar la ment, la dominació no és només política. També és cultural, lingüística i simbòlica. En el nostre cas, aquesta lògica colonial es manifesta tant en l’arraconament progressiu del valencià —fins i tot vulnerant l’esperit de les lleis que n’haurien de garantir l’ús i l’ensenyament— com en un model econòmic que accelera la destrucció del territori.
La cimentació de l’horta, la degradació de la costa i la recuperació del vell desenvolupisme franquista no són fenòmens aïllats. Formen part d’un mateix paradigma que considera els territoris de parla catalana una reserva permanent de recursos econòmics, fiscals i ambientals al servei d’un centre polític, administratiu, financer i mediàtic concentrat a Madrid.
Les conseqüències d’aquest model són visibles. Els territoris de parla catalana pateixen simultàniament espoliació econòmica, subordinació política, degradació ambiental i empobriment social. No són processos independents; formen part d’una mateixa estructura de poder.
El País Valencià és un dels territoris més perjudicats pel model de finançament de l’Estat espanyol, juntament amb les Illes Balears i Catalunya. Les conseqüències d’aquesta situació són ben conegudes: llargues llistes d’espera en la sanitat, deteriorament dels serveis públics, dificultats creixents en el sistema educatiu i una dependència financera que limita qualsevol política de transformació.
Paradoxalment, som dels territoris que més contribueixen al conjunt de l’Estat i, en canvi, dels que menys recursos reben. Aquesta contradicció s’ha normalitzat fins a l’extrem que una part de la societat l’assumeix com si fos inevitable. Potser encara pesa aquella idea que el nostre destí és «ofrenar noves glòries a Espanya», acceptant resignadament que aportem més del que rebem.
Tanmateix, aquesta resignació té un cost molt elevat. La insuficiència d’inversions obliga les administracions valencianes a endeutar-se per mantenir uns serveis que haurien de poder finançar-se amb els recursos generats pel propi país. Així es crea una espiral perversa: l’infrafinançament genera deute, el deute incrementa la dependència i aquesta dependència impedeix corregir les causes que l’han provocada.
Aquesta realitat afecta tots els àmbits. La sanitat pública es deteriora, l’educació perd capacitat de resposta i es reforcen models de privatització sostinguts amb recursos públics. No resulta acceptable que es destinen milions d’euros a centres privats que segreguen per sexe o promouen plantejaments ideològics profundament reaccionaris, mentre l’escola pública continua patint mancances estructurals. Ben al contrari, caldria prioritzar aquells projectes educatius que reforcen la cohesió social i la normalització lingüística.
Des de fa molts anys s’han organitzat manifestacions, s’han aprovat resolucions institucionals i, fins i tot, s’han produït amplis consensos polítics reclamant un «finançament just». Tanmateix, el model continua pràcticament intacte. Tant els governs del PP com els del PSOE han denunciat el sistema quan ocupaven l’oposició, però l’han mantingut, amb modificacions mínimes, quan han governat.
El resultat és un model fiscal que continua afavorint Madrid i altres territoris que, malgrat tenir una renda superior a la valenciana, reben proporcionalment més recursos públics. Mentrestant, al País Valencià s’acumulen les mancances en infraestructures, serveis socials, transport ferroviari i inversions estratègiques. Aquesta situació és presentada sovint sota el concepte de «solidaritat», però una solidaritat que condemna permanentment els mateixos territoris a l’infrafinançament deixa de ser solidaritat per convertir-se en una injustícia estructural.
Precisament aquest era el missatge que recentment defensaven Toni Infante i Vicent Maurí arran de la concentració convocada davant les Corts Valencianes per reclamar un nou model fiscal. El debat ja no consisteix únicament a obtenir més recursos, sinó a decidir qui té la capacitat de recaptar-los, gestionar-los i invertir-los. És, en definitiva, un debat sobre democràcia, corresponsabilitat i sobirania.
Com recordava Joan Fuster, «Tota política que no fem nosaltres serà feta contra nosaltres». Aquesta reflexió manté avui tota la vigència. Mentre les decisions fonamentals continuen prenent-se lluny del País Valencià, qualsevol reforma del finançament serà necessàriament parcial i insuficient.
En aquesta línia s’inscriu l’article que Toni Infante publicava el passat 21 de juny a La Veu del País Valencià, «La sobirania econòmica valenciana és una reivindicació justa». El seu plantejament representa un canvi de perspectiva respecte al debat habitual sobre el finançament. La qüestió ja no és només quants recursos rep el País Valencià, sinó qui té la capacitat de decidir sobre els recursos que genera.
Parlar únicament de «finançament just» és quedar-se a mig camí. La pregunta decisiva és qui controla la recaptació, qui administra els ingressos i qui estableix les prioritats de la despesa pública. Mentre aquestes decisions continuen depenent fonamentalment de l’Estat, l’autogovern valencià continuarà sent limitat.
En la mateixa direcció, Vicent Maurí sosté que el veritable repte és decidir des del País Valencià. Aquesta idea va molt més enllà d’una reivindicació fiscal. Significa disposar de la capacitat política necessària per planificar el propi desenvolupament, gestionar els recursos disponibles i afrontar els grans reptes col·lectius: les migracions, l’evolució demogràfica, el model productiu, la transició ecològica o la preservació del territori.
Sense aquesta capacitat de decisió, serà molt difícil donar resposta a les necessitats materials de la ciutadania. També serà difícil protegir el nostre patrimoni natural, ordenar el creixement urbanístic o impulsar un model econòmic adaptat a les característiques del país. La dependència política acaba traduint-se, inevitablement, en dependència econòmica.
Des d’aquesta perspectiva, el model basc apareix com una referència possible. No perquè siga traslladable automàticament, sinó perquè demostra que existeixen alternatives en què la recaptació dels principals impostos correspon al territori, que després pacta amb l’Estat les aportacions que li pertoquen. Aquest principi de corresponsabilitat fiscal ofereix un marge d’autogovern molt superior al del règim comú.
Els darrers anys, la correlació de forces al Congrés dels Diputats havia obert una oportunitat per plantejar un debat d’aquestes característiques. El Govern espanyol depenia parlamentàriament de diverses forces nacionalistes i sobiranistes. Potser era el moment més favorable per impulsar una reforma de fons del model territorial i fiscal.
No és fàcil valorar per què aquesta oportunitat no s’ha materialitzat. És comprensible que moltes formacions hagen prioritzat evitar governs encara més centralistes i regressius. Però aquesta consideració no hauria d’impedir obrir un debat estratègic sobre el futur del model d’Estat.
Mentrestant, tot apunta que els sectors polítics més centralistes continuaran intentant reduir encara més les escasses quotes d’autogovern existents. Si això acaba produint-se, la resposta no pot ser la resignació. Al contrari: caldrà defensar amb més determinació la capacitat de decidir des del País Valencià sobre tot allò que afecta directament el benestar de la seua ciutadania.
Potser una proposta capaç d’aglutinar amplis consensos seria avançar cap a un model federal real, basat en una sobirania fiscal molt més gran, un autogovern efectiu i mecanismes de cooperació lliurement acordats entre els territoris que comparteixen interessos, llengua i projectes comuns. Una democràcia madura no hauria de témer aquestes formes de cooperació; hauria de considerar-les una expressió de pluralisme polític i de qualitat democràtica.
Tanmateix, mentre aquest debat continua ajornant-se, el model actual es perpetua. En matèria de finançament, PP i PSOE han protagonitzat durant dècades una alternança previsible: quan un és a l’oposició denuncia les injustícies del sistema; quan arriba al Govern, les reformes queden reduïdes a canvis menors que no alteren l’estructura de fons.
Mentrestant, el País Valencià continua suportant un deute històric que no és conseqüència d’un excés de despesa, sinó, en bona mesura, d’un sistema de finançament insuficient que ha obligat les institucions valencianes a endeutar-se per garantir serveis públics essencials. Aquesta dinàmica alimenta un cercle viciós que compromet el futur del país i limita qualsevol marge real d’autogovern.
Caldria, per tant, obrir un debat molt més ambiciós. No sols sobre el repartiment dels recursos, sinó també sobre l’arquitectura territorial de l’Estat, els mecanismes de corresponsabilitat fiscal, la transparència institucional i la qualitat democràtica. Un model federal avançat, amb més sobirania fiscal, més autogovern i més capacitat de cooperació entre els territoris que comparteixen llengua, cultura i interessos comuns, representaria un pas endavant molt més coherent que les reformes parcials plantejades fins ara.
Com més es demora aquest debat, més augmenten les desigualtats territorials, més es degraden els serveis públics i més es consolida una dependència que acaba limitant la capacitat de decidir sobre el nostre propi futur.
Per això, el veritable dilema ja no és si el País Valencià necessita un finançament més just. Aquesta reivindicació continua sent necessària, però ja no és suficient. La qüestió decisiva és una altra: qui té el poder de decidir sobre els recursos que genera el país?
Sense capacitat efectiva per recaptar, gestionar i prioritzar els nostres recursos, qualsevol reforma serà sempre parcial. La sobirania econòmica no és una reivindicació accessòria ni un eslògan polític: és la condició necessària perquè l’autogovern deixe de ser una aspiració limitada i es convertisca en una eina real al servei de la ciutadania.
Joan Fuster ho va resumir amb una lucidesa que continua interpel·lant-nos: «Tota política que no fem nosaltres serà feta contra nosaltres.» Potser, mig segle després, el debat ja no consisteix només a reclamar un millor finançament, sinó a assumir que sense capacitat de decidir difícilment podrem construir un futur més just, més pròsper i més democràtic per al País Valencià.
