El sistema de finançament que patim els valencians ha estat durant molts anys el convidat de pedra de les nostres aspiracions col·lectives. De fet no se n’ha parlat obertament i amb dades concretes damunt la taula sinó d’uns pocs anys ençà des dels diversos àmbits de la societat valenciana, sobretot l’acadèmic i el civil i en menor mesura, i quasi sempre amb la boca xicoteta, el polític. Es mire com es mire, però, la necessitat de gestionar els propis recursos o, com se sol dir, de disposar de les claus de la caixa i avançar en termes de sobirania fiscal no és un tema qualsevol més a afegir a la llarga llista de greuges històrics que els valencians arrosseguem, sinó el tema per excel·lència, perquè d’ell depenen el present i el futur de la nostra existència com a poble, política i institucional.
Però refresquem les dades de l’espoli (espoliar és, segons el diccionari, desposseir algú d’alguna cosa que li pertany) fiscal del País Valencià, és a dir, la diferència entre el que paguem a l’estat i el que en rebem i que en 2023, amb dades del Ministeri d’Hisenda, fou de 8.922 milions d’euros, un 6,4 % del nostre producte interior brut (PIB), xifrat aquell any en 139.420 milions d’euros. Amb elogiable insistència i rigor ens han anat donant detalls d’aquest tracte injust que el País Valencià rep de l’Estat espanyol persones com Vicent Cucarella Tormo, Antoni Infante, Ricard Chulià, Moisès Vizcaíno, Vicent Maurí o Manel Giron, entre d’altres.
Si a l’espoli sumàvem el fet que entre 1900 i 2012, segons un estudi de la Fundació BBVA i l’IVIE (Institut Valencià d’Investigacions Econòmiques), les inversions de l’estat al País Valencià van ser un 19% per davall la mitjana i que l’infrafinançament crònic ens obliga a recórrer al FLA (Fons de Liquiditat Autonòmica), organisme estatal que es cobra bons interessos pels seus crèdits, per cobrir les despeses que generen les competències en educació, sanitat i altres serveis públics, entendrem que el deute del País Valencià siga en aquests moments de 63.934 milions d’euros. Bon pessic del pressupost global valencià se’n va en el pagament d’un deute que no fa més que créixer. Sorneguera i amarga realitat: cada valencià deu al mateix estat que el condemna a l’infrafinançament, el maltracta per falta d’inversions i l’espolia 11.579 €. Amb raó la Crida pel Finançament, el principal grup valencià que apunta el nord d’un finançament just i de sobirania fiscal per al país, exigeix la condonació d’aquest deute il·legítim, fruit d’una injustícia històrica i d’una situació de fet de caràcter colonial.
La fam i les ganes de menjar se’ns han tornat a ajuntar als valencians. L’anomenada transició democràtica ens agafà amb el peu canviat per molts dèficits i en el repartiment (o transacció) del pastís vam ser cruelment menystinguts. No val la pena carregar les culpes sinó en la falta d’embranzida col·lectiva i la maror arterosament provocada a compte de la confusió identitària, la manca flagrant d’una política autocentrada i la popular constatació (ben poc conseqüent per altra banda) que qui no plora no mama. En comptes d’això, i desviats a la zona subsidiària d’un estatut de segona per obra i gràcia dels obscurs poders fàctics de sempre, vam trobar un fals consol en la paròdia altisonant d’oferir noves glòries a Espanya. I ens ho vam arribar a creure de tant com ens aplaudien els mateixos que ens espoliaven.
Les urgències demanaven armar la pròpia resistència al voltant de la llengua i la cultura, de l’organització civil, i postergar per a temps més favorables el model de finançament, un projecte econòmic sostenible i productiu per al país o unes estructures de poder que ens fessen avançar en termes de sobirania cap a una societat més democràtica i més justa. Però la festarra que s’organitzaren àvidament Zaplana i Camps, sobretot, i els que els van venir després, Mazón i Pérez Llorca, les tebieses dels Botànics capitanejats per un PSPV cada vegada més subsumit al poder central, la caiguda del cavall de la crisi de 2008 i, més recentment, els estralls naturals i de pèssima gestió de la dana, van reblar el clau de la necessitat peremptòria de revisió del model de finançament i la conquista de les claus de la pròpia caixa.
Compreníem finalment –i ara cal que la consciència social sobre el problema i la seua solució siga més i més extensa cada vegada– que sense autocontrol de l’economia no hi havia possibilitat de país ni de pal·liar les moltes injustícies socials, i que sense una llengua i una cultura enfortides que cohesionassen una societat complexa i majoritàriament alienada mai no seríem capaços d’aspirar a majors quotes de sobirania. El peix es mossegava la cua, la fam i les ganes de menjar sumaven. Ho hem vist clar com l’aigua amb les exemplars vagues dels ensenyants valencians i catalans. L’objectiu d’una escola pública en valencià i de qualitat no només topa contra l’obcecació d’unes dretes que viuen d’esquenes als interessos col·lectius, envalentides en precàries majories de vots i poders ombrívols, que prioritzen els àmbits privats i els propis negocis, sinó també contra una manca injusta i evident de recursos. L’alternativa a un País Valencià empobrit, endeutat, trampejant amb el formigó i el turisme i que se’ns cau a trossos ho serà en tots els àmbits (el lingüístic i cultural, l’educatiu i sanitari, l’ecològic i econòmic…) o no ho serà. I per això caldrà molt especialment guanyar-se les claus de la caixa.
