Per cada porta que s’obri en el Servei d’Ajuda a Domicili (SAD), hi ha una història que quasi mai s’explica. Històries de cures, sí. Però també de dolor, d’abandonament institucional i d’una precarietat sostinguda, paradoxalment, amb diners públics.
Una treballadora porta cinc mesos de baixa mèdica. Es va lesionar movent una persona usuària. El diagnòstic: afectació del nervi ciàtic.
“El dolor és constant, de dia i de nit. No us ho podeu imaginar. Estic medicada contínuament. He caigut en depressió. La meua família també ho està patint”, explica.
Mentrestant, la mútua guarda silenci.
No és un cas aïllat. És la conseqüència directa d’un sistema que exigeix aixecar, mobilitzar i atendre persones dependents sense els mitjans adequats, sense prou personal i sense una protecció real.
Però el dolor no és només físic.
Maria acudeix cada dia al seu lloc de treball sabent que patirà assetjament. Un usuari “enamorat” l’espera per agafar-li la mà, abraçar-la, envair el seu espai personal. Ho fa cada dia. Ella ho comunica. No passa res.
Perquè al SAD, massa sovint, les auxiliars estan soles.
Soles davant del dolor.
Soles davant de la por.
Soles davant del silenci de les empreses.
Eva, una altra treballadora, ni tan sols arriba a final de mes. El seu salari no li permet viure amb dignitat. Aquesta setmana, el seu vehicle —amb més de 30 anys— es va avariar. No va poder anar a treballar. La resposta de l’empresa va ser immediata: suspensió de feina i sou.
Així funciona el sistema.
Mentrestant, en l’àmbit polític comencen a aflorar irregularitats greus. En una reunió amb el diputat Jordi Salvador, d’Esquerra Republicana, es van documentar casos en què ni tan sols es respecta el Salari Mínim Interprofessional. Empreses com Sercoval o Azahar Care Services apareixen assenyalades. Hi ha proves. Hi ha cartes.
I, tot i això, res canvia.
El problema no és només laboral. És estructural.
El model de cures s’està desvirtuant. En comunitats com Madrid, el servei ha mutat: de l’atenció a la dependència a tasques de neteja intensiva. La cura ha deixat de ser l’eix. Les auxiliars s’han convertit, de facto, en personal de neteja al servei de persones que, en alguns casos, utilitzen diners públics per al seu confort.
I no és un fenomen aïllat. Es repeteix a Andalusia, al País Valencià i en molts altres territoris.
Si hi ha un àmbit on la situació és encara més greu, és al món rural.
El SAD rural és el gran oblidat.
Auxiliars que entren soles en domicilis amb malalties mentals no controlades.
On hi ha agressivitat.
On hi ha risc real.
Auxiliars que pateixen mossegades d’animals de companyia.
Que no tenen suport immediat.
Que no tenen protecció.
Tot això sostingut amb diners públics.
Diners destinats a cuidar.
Diners que, massa sovint, acaben finançant precarietat, desprotecció i vulneració de drets laborals.
Les treballadores del SAD no demanen privilegis.
Demanen una cosa molt més bàsica:
Poder treballar sense lesionar-se.
Poder viure amb un salari digne.
Poder sentir-se segures.
Poder cuidar sense ser maltractades.
Avui, moltes d’elles es fan la mateixa pregunta:
Qui posarà fi a aquesta situació?
Qui assumirà responsabilitats?
Qui donarà suport a una Proposició No de Llei que podria començar a revertir aquest model?
Perquè el que està en joc no és només el futur d’un sector.
És la dignitat de qui cuida… i de qui és cuidat.
Amparo Faus és secretària del Món del Treball d’Esquerra Republicana del País Valencià i treballadora del Servei d’Atenció Domiciliària.
