La diferència entre una ciutat i un poble no és una qüestió d’escala. No va de quilòmetres quadrats, ni de densitat, ni de serveis. Va de ritme, de llenguatge, de manera d’estar al món. A la ciutat, el dia comença quan cadascú vol; al poble, el dia comença quan algú et diu bon dia. I això, per si sol, ja és una manera de viure.
El bon dia no és una coletilla. No és una fórmula de cortesia ni un automatisme social. És un desig. Una esperança mínima però suficient per obrir el dia amb una mica de llum. Jo sempre responc al primer missatge amb un: “bon dia!”, perquè és una manera de posar ordre al món, de marcar un punt de partida. I al poble, això té un valor que la ciutat ha desaprés: la paraula no és decorativa, és estructural.
Per això, el “bona vesprada” sempre m’ha sonat estrany. És un invent recent, una adaptació contaminada del “buenas tardes” castellà que va entrar al català per les ones andorranes —les úniques que parlaven la nostra llengua durant el franquisme— i que, amb el temps, va anar fent via cap al sud fins a instal·lar-se en un País Valencià que mai no l’havia necessitat. La llengua tradicional no parcel·lava el dia: bon dia fins que el sol es rendia, i bona nit quan la foscor es feia definitiva. Sense intermedis artificials. Sense imitacions. L’única manera tradicional de dividir el temps venia de les campanes de l’església. El temps del poble continua tenint un batec antic que no depén de pantalles ni de rellotges digitals, sinó d’un metall que ressona i recorda que hi ha hores que no cal dir, només sentir.
I després hi ha la vida. La vida real, la que no ix als diaris. A les nits, quan el temps acompanya, encara hi ha pobles on eixim a la fresca. Es trauen cadires al carrer, es formen companyies de veïns i la nit es fa conversa. Es conta com ha anat el dia i, de passada, com li ha anat al poble: les petites friccions, les novetats, qui ha discutit amb qui, qui ha faltat, qui ha vingut, qui ha tornat, qui ha fet un gest que mereix ser comentat. I sempre hi ha algun detall que apareix sense avisar: un dia algú deixa una caixa de fruita damunt d’una cadira buida; un altre, algú porta un coc acabat de fer. No hi ha taules, només cadires i bona companyia.
Els xiquets, mentrestant, fan vida de comunitat. Diferents edats jugant junts al carrer, aprenent a negociar, a discutir, a reconciliar-se, a fer-se lloc. És una educació sense assignatura, sense horari, sense pedagogia explícita. Però funciona. I funciona perquè és natural, perquè és compartida, perquè és viva.
La ciutat pot oferir velocitat, oportunitats, anonimat, intensitat. El poble ofereix continuïtat, reconeixement, llenguatge, ritme. I en un temps on tot sembla accelerar-se fins a dissoldre’s, reivindicar un bon dia tot el dia és una manera de resistir. Una manera de dir que encara hi ha espais on la vida es construeix amb paraules que no són decoratives, sinó fonamentals.
Bon dia, doncs. Fins que caiga el sol.
