Podríem dir que aquesta samarreta es va convertir en el programa electoral que va dur Coalició Democràtica de Parcent (a hores d’ara Compromís) a l’alcaldia, encara més, podríem dir que és el programa electoral que ha mantingut a Compromís per Parcent en l’alcaldia des de fa vint anys. Una ràpida lectura i una ullada per la Vall sobren per adonar-se de com han canviat les coses. Anem als detalls.
Per poder prendre la fresca a l’estiu, allò tan quotidià i espontani de treure la cadira al carrer i, si es presenta, la taula i el sopar, hem de demanar prèviament i administrativa, permís a l’Ajuntament.
Ja no coneixem la gent pel carrer i això ha fet que deixem de tindre la clau al pany, els nostres petits pobles de muntanya han crescut tant urbanísticament i s’han invertit tants recursos públics en atreure el turisme de masses de la costa que no ens queda racó tranquil on gaudir de la xerradeta sense que t’atropelle una bici o un guiri tracte de fer-te una fotografia pintoresca mentre plegues ametles, talles raïm o fas olives, com les que fan als goril·les del Bioparc. Fins i tot tenim helicòpters turístics de l’Ajuntament de la Nucia (PP) sobrevolant les serres de Bèrnia i el Ferrer (paisatges protegits), el Carrascar de Parcent i el Cavall Verd a una alçària indecent, sense pensar en els voltors, les àligues cuabarrades, els corbs.
La tranquil·litat només arriba quan la nit és ben entrada, cap a les 07:00 am comencen a passar motoristes, ciclistes, excursionistes, cotxes de carreres, guiris deshidratats… sense parar, com el barranc de Xiva durant la dana del 2024, set dies a la setmana, 365 dies a l’any.
Els camins polsosos i els marges de pedra seca són substituïts per asfalt i formigó gràcies a les subvencions nacionals, estatals i europees 2030. És el que passa quan els Ajuntaments esdevenen simples gestors de subvencions obeint els mandats supranacionals encara que ens allunyen d’allò que diem defendre. En fi, que això de “m’agrada ser de poble, tindre la muntanya a tres passes” ha passat a ser m’agrada ser de poble i poder anar en cotxe/furgoneta camperitzada per tots els camins de muntanya ben asfaltats.
Els riuraus i els rius de canyar i baladre són violats en nom d’un progrés que dona l’esquena a les evidències científiques vers el canvi climàtic i colga les séquies, desforesta rius i barrancs, humanitza els paisatges, continua construint en zones inundables i amb risc d’incendi, penalitza l’activitat agrícola i se’ls sotmet a una pressió humana i urbanística que converteixen la Vida que volem, la que hem mamat i heretat, en una lluita quotidiana per la dignitat indígena, i és ahí quan la gent de la Terra entra en conflicte amb la gent de País, quan els administradors executen les represàlies i engeguen campanyes de màrqueting rural al servei del progrés ecocapitalista, l’ecoturisme, el llistat d’oxímorons i eufemismes es fa interminable, i com no, la criminalització de la legítima defensa i l’amenaça que ve el feixisme! Com si les dinàmiques franquistes no perduraren a les entranyes de les nostres institucions, deixant caure tot el pes de la responsabilitat social en els mal administrats per compte de fer autocrítica els administradors.
D’ametlers en flor ens en queden ben pocs, amb l’excusa de la Xyl·lella Fastidiosa (coneguda popularment com a Mireia Fastidiosa, agafant el nom de la consellera implicada) tot allò que cau en el perímetre de 50 m d’un arbre “infestat” és talat sota la mirada dels Ajuntaments, capaços d’enviar a la Guàrdia Civil contra els nostres agricultors quan defensaven els seus arbres, el nostre paisatge, el mateix paisatge que utilitzen per atreure turistes. Llegint un poc pots adonar-te que la Xil·lella és a la vegetació com les càndides als humans, comunes, les dues són oportunistes, és a dir, són un símptoma de feblesa, no la causa de la feblesa, les dues tapen conductes i les dues són difícils d’erradicar. Amb eixe frenesí talador i sent els baladres grans portadors de Xil·lella, com és que no hem vist mai les màquines de Tragsa entrar en cap xalet a talar els baladres?
Veure els estels a la nit és un altre dret humà perdut excepte si ets resident nord-europeu i vas a queixar-te al plenari, aleshores t’apaguen els fanals per no incomodar els teus privilegis de ciutadana de primera.
Per sort ens queden algunes places lliures de ser terrasses de bar, i les fonts, que encara ragen malgrat la sobreexplotació que pateix l’aqüífer per haver estirat més el braç que la mànega als Plans Generals d’Ordenament Urbà, unes Comunitats de Regants que van reconvertir el negoci de l’aigua de reg en el de l’aigua de boca i una Confederació Hidrogràfica del Xúquer que, malgrat ser la custòdia de la nostra aigua, no els cau la cara de vergonya de reconèixer públicament que no tenen vigilats els barrancs (declaració del policia d’aigües de CHX davant la jutgessa de Catarroja per la dana del 2024), no vigila els rius (vessament industrial al Magre fa unes setmanes, si no ho denuncia Xúquer Viu se’n va a la merda tota la Ribera, prop de 1.500 kg de peixos morts) i no vigila els aqüífers (resposta de la CHX a Acció Ecologista Agró en relació amb la licitació atorgada per José Juan Reus, absolt per corrupció urbanística a la VAPF, constructora responsable de la destrucció de més del 60% de la nostra costa, sense concessió hídrica per al PAI MEDINA de Llíber: “No tenim dades de l’aqüífer, però ens comprometem a monitorar-lo i emetre un informe”, any 2024).
Si tot açò passa i dos anys després continuem sense saber què diu la CHX sobre la sobreexplotació de l’aqüífer de Parcent i la licitació il·legal de les obres del Medina, com és que encara ningú amb potestat s’ha personat judicialment contra la CHX per deixadesa dolosa de funcions i omissió del deure de cura en la gestió integral i circular de l’aigua? Perquè si l’aigua és del poble, en el sentit més humà de la paraula, de les qui vivim ara i ací i de les que estan per viure, si l’aigua és del poble representat pel seu Ajuntament, i els Ajuntaments són comuners de la Comunitat de Regants Vall de Pop (propietària dels pous per pura acumulació històrica de la riquesa), on els Ajuntaments tenen el volum més gran d’aigua explotada i la majoria dels vots, per què estem com estem, tenint la majoria d’ajuntaments ecologistes (Llíber PP, Xaló Compromís, Alcalalí Compromís, la Llosa de Camatxo Compromís, Parcent Compromís), amb l’aigua propietat de Benigembla (PSPV) sobreexplotada per Benissa (PP) des del 1968 (ja sabem com feien negoci els alcaldes franquistes: amb els béns comuns), mentre Parcent baixa la bomba habitualment per poder mantindre el subministrament, amb talls d’aigua, restriccions i el preu de l’aigua més cara de tota la vall…
Ens queda PARLAR EN VALENCIÀ, cada vegada en menys àmbits d’ús, això sí.
Tot plegat, costa d’entendre això del valencianisme polític si no és per retornar al poble el que és del poble: la capacitat de decidir sense delegacions la gestió i els usos dels recursos comuns, el reconeixement del dret al consentiment lliure, previ i informat dels pobladors i pobladores davant tota intervenció que afecte la gestió del comú i la creació d’espais de participació ciutadana real i horitzontal, espais de seguretat per al control i gestió dels béns comuns. Açò només ho pot fer un poble autodeterminat a seguir sent poble, enfortint el municipalisme des de bases realment democràtiques i ecologistes, restituïbles. Si nosaltres no ho fem, serà que no som nosaltres?
Raquel Vives, temporera de totes les cures.
