La política continua llegint el món principalment en clau d’esquerra i dreta. I eixe eix continua sent útil per a entendre models econòmics, prioritats socials o determinades decisions públiques. Però ja no és suficient. La realitat s’ha tornat massa complexa perquè dos únics conceptes donen resposta a tots els reptes que tenim damunt la taula.
Durant bona part del segle XX, els grans debats polítics giraven al voltant del conflicte entre capital i treball, entre intervenció pública i mercat, entre conservació i transformació. Aquelles discussions continuen existint, però el món ha obert noves fronteres que no caben dins d’aquell esquema: la intel·ligència artificial, l’envelliment demogràfic, la crisi de l’habitatge, la dependència tecnològica, el canvi climàtic, la desinformació o una burocràcia que sembla incapaç de seguir el ritme de la societat.
Les ideologies són necessàries perquè expressen valors i prioritats. El que ha deixat de ser suficient és pretendre que, per si soles, expliquen un món que ha canviat més de pressa que elles.
Ho veiem especialment en l’administració pública. Sovint es parla d’ella com si fora un instrument neutre que qualsevol govern pot utilitzar per a aplicar el seu programa. Però les institucions també tenen una arquitectura pròpia. L’administració moderna és hereva d’un model pensat per a garantir estabilitat, control i seguretat jurídica. És una estructura jeràrquica, procedimental i extraordinàriament prudent. No està concebuda per a reinventar-se cada quatre anys, sinó per a assegurar la continuïtat de l’Estat.
Per això, qui governa amb voluntat de transformar les coses governa també contra una poderosa inèrcia institucional. Les bones idees no fracassen necessàriament per falta de voluntat política, sinó perquè acaben atrapades entre informes, autoritzacions, procediments i terminis que responen a una altra lògica. El debat ja no és només ideològic; és també institucional. La pregunta no és únicament què volem fer, sinó si les eines amb què intentem fer-ho continuen sent adequades per al segle XXI.
Fa uns anys es va intentar substituir el vell eix esquerra-dreta per un altre relat: els de dalt i els de baix. Semblava una manera nova d’explicar la política, però en realitat continuava necessitant el mateix: dos bàndols perfectament definits. Van canviar les etiquetes, però no la manera d’entendre el conflicte.
La majoria de les persones no viuen dins d’eixes categories. Tenen contradiccions, interessos diversos i preocupacions que canvien segons el moment vital. La realitat és molt menys ordenada que qualsevol eslògan.
Això tampoc significa refugiar-se en el discurs del «ni d’esquerres ni de dretes». Massa sovint eixa expressió ha servit per a esquivar el debat ideològic o per a disfressar posicionaments ben recognoscibles. El problema no és tindre ideologia. El problema és convertir-la en una plantilla rígida que impedisca entendre una realitat que canvia constantment.
Les idees han d’evolucionar amb el món que pretenen transformar. Aplicar receptes antigues a problemes que abans ni tan sols existien no és coherència. És incapacitat d’adaptació.
Als pobles, tot això es percep amb més nitidesa. Quan arriba un govern nou, és habitual que aparega una oposició frontal per part de qui se sent derrotat. Durant un temps, qualsevol decisió es convertix en una batalla política i sembla confirmar que tot va a pitjor. Però els mesos passen i el territori acaba corregint el mapa.
La gent torna a preocupar-se pel que realment condiciona la seua vida: que l’aigua arribe, que els carrers estiguen nets, que l’administració responga, que hi haja activitat cultural i que els projectes avancen. La vida municipal és concreta. Les necessitats també. I la realitat, quasi sempre, acaba guanyant-li la partida al relat.
Els partits tampoc escapen a la seua pròpia inèrcia. Com qualsevol institució, desenvolupen mecanismes de supervivència que sovint dificulten la renovació.
En política convé recordar una idea incòmoda: el rival acostuma a estar davant; l’enemic, massa vegades, és a casa. El rival competeix amb tu en unes eleccions. L’enemic és la temor al relleu, la resistència al canvi, la comoditat de perpetuar les mateixes cares públiques durant dècades, com si l’experiència consistira a ocupar una cadira i no a aportar idees noves.
Quan un partit deixa de renovar les persones, acaba també deixant de renovar les idees. I una organització que no és capaç de qüestionar-se a si mateixa difícilment entendrà una societat que canvia cada vegada més de pressa.
Hi ha, a més, qüestions que haurien d’estar per damunt de qualsevol eix polític. La defensa de la llengua pròpia, la igualtat d’oportunitats, la sanitat pública, la protecció de la infància, els drets i les llibertats fonamentals o uns serveis socials dignes no haurien de convertir-se en patrimoni exclusiu de cap ideologia.
Una democràcia madura no es definix només per les seues discrepàncies, sinó també pels consensos que és capaç de preservar.
El debat, per tant, no és abandonar les ideologies ni buscar un impossible punt intermedi entre totes elles. El debat és assumir que els mapes polítics del segle XX ja no descriuen completament el territori del segle XXI.
Les ideologies ens continuaran ajudant a decidir cap a on volem anar. Però arribar-hi exigirà institucions més àgils, administracions més modernes i una política capaç d’adaptar-se a la complexitat sense renunciar als seus valors.
Els principis són la brúixola. Però cap mapa és etern. Quan el territori canvia, actualitzar-lo no és una traïció. És l’única manera de no acabar caminant en la direcció equivocada.
Raül Forcadell és Tinent de l’Alcaldia a Vilafamés i president del MACVAC
