Els militants de Compromís de les comarques del sud fa anys que suportem la constant humiliació de la imposició de candidats no elegits democràticament per la militància, i molt sovint també, candidats clarament “cuneros”. La circumscripció d’Alacant ha estat un territori tradicional per a la cessió a candidats i propostes polítiques minoritàries en un esquema clarament mercantilista a canvi d’una suposada pau a la resta del nostre país. Una humiliació constant que té el seu cost en el debilitament d’aquella part de la nostra organització tradicionalment més forta i de més anys. No són pocs els companys històrics que s’han quedat pel camí.
Fa dècades que construïm un entramat de col·lectius municipals amb una sensible influència sobre el teixit social de les nostres comarques. Les hem vistes passar de tots els colors. Tota classe de candidats i també alguns “líders”, que llevat d’algunes honroses excepcions, sempre han tingut una constant: el territori i les nostres comarques els han importat un rave. L’interès esgrimit sempre ha estat del tipus: pel bé de l’esquerra, per a parar la dreta, perquè vosaltres no sabeu, però jo faré un projecte més gran… i de manera tossuda, una gran part dels militants de Compromís del Sud del País Valencià continuàvem construint xarxes socials, analitzant la realitat més pròxima i oferint les millors propostes de què érem capaços, sempre aliens als interessos d’aquests lideratges.
Vivim en un món on els valors, molt sovint, s’han tornat difusos, fruit dels constants i ràpids canvis socials que vivim des de fa anys. Aquest context, entre moltes altres coses, ens ha portat a tota una generació de líders polítics i socials amb un peculiar sentit de la propietat del lideratge. Molts líders actuen patrimonialitzant com a pròpia el seu estatus com a líders. Elevats als altars de la representació sempre amb l’excusa de la por a un mal major, com pot ser l’extrema dreta, i per la renúncia d’alguns sectors “progressistes” que en un acte de deixadesa de funcions deleguen la seua responsabilitat social en el líder per tal d’evitar mals majors. La por i la renúncia a les obligacions socials pròpies de cada individu, en definitiva, són un dels principals motors de creació d’aquest tipus de lideratges “patrimonialistes”.
Quan un líder prescindeix de la gran massa social de militants del seu partit, per a entrar o eixir, per a decidir, apartar o fer fora a companys, això sí, sempre sota la pàtina d’una progressia mal entesa, i onejant la bandera de la por a l’extrema dreta i les seues conseqüències -la por, sempre la por com a argument- és quan es converteixen en líders patrimonialistes, en mers representants dels interessos representats pel seu ego.
És el cas del projecte de Rufián, que pretén aglutinar a tot un seguit de sigles polítiques, prescindint de la decisió de milers de militants i sectors socials de tot l’estat, i si s’escau, liderar-les ell mateix, amb l’únic mèrit de ser una persona ocurrent i exitosa a les xarxes. Fent una crida a organitzacions que estan en constant i inevitable declivi, però també a organitzacions ben arrelades i en creixement, com són les organitzacions nacionalistes perifèriques. I la lògica argumental és la del mal menor. El feixisme avança, i contra allò que avança, cal unitat. Cal ser pràctics. Cal suspendre, provisionalment, allò que som. Un baló d’oxigen per a les organitzacions en clara tendència a desaparèixer i un envit compromès a aquelles organitzacions que aguanten i creixen. La insubstancialitat de la proposta de Rufián és la d’algú que ha decidit que la por li és més confortable que no la convicció. I tot amb un únic objectiu final: mantenir Pedro Sánchez al poder. Tot un líder patrimonialista de manual. Tot un perill per a un sistema realment democràtic.
Un altre cas podria ser el de Mónica Oltra. Sense desmerèixer les seues indubtables qualitats, també ara, presenta símptomes de patrimonialisme com a líder. Ai aquests líders!!! Els del Sud n’hem vist de tots els colors, i potser per això continuem veient-ne contínuament. Ella decideix tornar. Ella ja es proposa com a candidata. Ella ja actua com a candidata. I els companys, que han de dir? I les bases de militants, podran dir alguna cosa? S’autoproclamen i no direm res? Estem davant un altre envit a la democràcia interna de Compromís? Ja veurem…
Quan en el panorama polític apareixen aquests líders, les normes i regles del joc d’una organització política democràtica es posen en perill. Assetjades pels acords fruit de negociacions d’alt nivell, entre líders patrimonials. La quota substituirà el debat i l’elecció democràtica. La imatge i l’ocurrència substituirà al mèrit. Els líders substituiran a la militància. I la democràcia, lentament, es dissoldrà com el sucre en el cafè.
Per continuar avançant i fer front a l’erosió democràtica, també la provocada per l’extrema dreta, el País Valencià necessita líders representatius que emanen del debat i la participació democràtica de les bases. Si no és així, tant se val si s’anomenen Pedro Sánchez, Rufián o Oltra.
Joan Ramon Gomis Sala és militant del corrent Bloc i País, de Més Compromís.
