Soc un dels molts que probablement vam desconnectar d’À Punt abans que la cadena (hi ha noms que ni fets a posta) acabés de desconnectar de nosaltres. Amb la depuració del Consell que supervisava alguns aspectes del seu funcionament i el nomenament com a director de Francisco Aura, un sicari dels negocis pujat des del món dels endolls i els privilegis de les retransmissions taurines i futboleres a l’ombra de Sánchez Carrascosa i Zaplana, la cosa ja no tenia marxa arrere. La llarga mà d’aquest figura Long Play (LP) que ha sobreviscut als seus promotors i que ja veurem quant i com durarà no va tardar gens a notar-se, sobretot arran del magnífic treball que aquesta televisió va desplegar quan la dana de 2024. Veracitat informativa i capacitat professional són expressions que no entén qui no té més horitzó que l’enriquiment personal i el compliment estricte de l’objectiu per al qual fou designat: consolidar un mitjà al servei del poder de torn.
Només aquest propòsit, i no la misteriosa roda de les casualitats, explicaria que en plena vaga general de l’11N, tal com informava oportunament Sebastià Carratalà en aquest mateix diari, À punt emetés Mira quina casa, un programa sobre habitatges de luxe. Com que treballadors de la casa responsables d’Obert pel matí havien secundat la vaga i el magazín no es podia emetre, la direcció no va trobar res millor a oferir a la seua cada dia més escassa clientela. Res millor per menysprear, insultar i castigar –ni que només fos a través de l’eco de la invisibilitat que ens costa als valencians un ull de la cara– els centenars de milers de ciutadans mobilitzats a favor del dret a una casa on viure dignament. Una televisió que depén de la mamella institucional i que no repara en despeses ni ha de donar compte de la qualitat del seu servei ni exercir la mínima funció informativa i pedagògica que la justifique es pot permetre el luxe de girar l’esquena a la immensa majoria de la seua potencial audiència. A banda de cara dura s’ha de tenir molt mala llet.
A ells no els importa la deserció massiva del canal, que ja no serveix sinó com una excusa més per als seus negocis. Com en d’altres aspectes de les nostres democràcies actuals, la distància entre responsables públics i administrats (o explotats) és cada vegada més gran. Els primers es deuen pensar que la nostra paciència és infinita i que la desconfiança amb què van enfangant-se els pactes que sostenen un cert equilibri social els beneficien en forma d’apatia, despolitització i una desconnexió tan estesa com aquella a què ens obliga la perniciosa incompetència d’À Punt.
La recent vaga general i sobretot les multitudinàries manifestacions de la vesprada arreu del país mostren ben a les clares el nivell de fatiga i indignació que la precarietat de treballs i salaris i l’insostenible preu de la vida i l’habitatge estan provocant. Poden mirar cap a un altre costat, confiats en les enquestes sobre intenció de vot que els són favorables, i continuar emetent corregudes de bous madrilenyes i tota la gasòfia de què siguen capaços. Al capdavall, pitjor per a ells: l’avarícia sol trencar el sac. La prudència aconsellaria escoltar el clamor del carrer i seure a negociar la manera d’assegurar el dret irrenunciable de la gent a una vida digna. No és costum de la (in)cultura política espanyola la pràctica d’aquest principi elemental del trellat. De moment les protestes es mantenen dins unes vies raonablement civilitzades llevat de casos aïllats d’explosions violentes, sovint provocades pels experts a pescar en les aigües tèrboles de la confusió i el campe qui puga o les mateixes forces dites d’ordre. El que sembla evident des de la dana i la revolta dels ensenyants és que la capacitat d’organització i la voluntat de transformació dels valencians ha fet passes decidides cap al futur i que més prompte que tard trobarà la manera de desequilibrar a favor de la majoria social l’escenari on avui la dreta i el poder encara són hegemònics. I ja va trobant també els límits a què condemna aquesta majoria una situació de subordinació nacional a l’imperi de Madrid. La confluència d’ambdós vessants de la lluita, el social i el nacional, en un mateix impuls marcarà ben probablement un salt qualitatiu endavant i ens acostarà la clau que obri la casa de la llibertat i la justícia social.
