La vaga general de l’11N no passarà a la història per ser la vaga amb més seguiment de la història recent. Probablement guanye el relat de ser la primera vaga general convocada contra l’oposició i animada des del govern, la qual cosa és una contradicció en termes. Aquesta afirmació, però, és segurament falsa.
Però faríem bé de situar aquesta vaga correctament en el decurs de la història, i probablement aquesta és la primera vaga al País Valencià, així com a Espanya, del precariat.
La vaga, tot i comptar amb el suport dels sindicats del règim, va ser convocada pel Sindicat de Llogateres, una estructura de base assembleària i d’acció directa, que té un caràcter “transversal”, en el sentit de ser transgeneracional, transgènere i fins i tot translaboral.
La transversalitat de la lluita del Sindicat de Llogateres té el seu origen en l’objecte de la lluita: el dret a l’habitatge, un dret que, si no es pot exercir, fa que la resta decaiguen. És transgeneracional perquè afecta totes les edats, des del jovent que vol independitzar-se fins a la persona gran que es veu desnonada perquè la seua pensió no cobreix el lloguer, passant per l’adult que perd el treball, el treballador en precari que no pot llogar un pis i l’emigrant que ha de viure en pisos compartits, si és que arriba mai a tenir una habitació.
La transversalitat és transgènere. Segurament, de nou, són les dones les que se n’enduen la pitjor part. Menys salari per a igual treball, pensions compensatòries o d’aliments que no es paguen, dificultat per assolir un treball més ben remunerat. I també accés a l’habitatge: sembla que ara els propietaris no lloguen a famílies amb fills, segurament encara menys a dones soles amb fills.
La transversalitat és translaboral: afecta persones sense treball, bé perquè no han arribat al mercat laboral, bé perquè n’han sigut expulsades, bé perquè, tot i tenir treball, no poden pagar un lloguer. I en aquest còmput hi entren els que, per jubilació, queden penjant de les nòmines, escasses, de la pensió estatal.
El precariat és l’expressió màxima de l’explotació dels treballadors, va més enllà del món estrictament laboral, però és classe treballadora al remat, i com a tal s’ha d’analitzar, si volem superar el conflicte social.
Totes aquestes persones eren les cridades a la “vaga general”. El problema és que la majoria no eren, ni són, treballadors. Què eren, què són, doncs? Són el “precariat”.
El precariat és la nova classe social sorgida a recer del capitalisme del segle XXI. Una classe líquida, no identificable amb cap nínxol social que avui puguem identificar. No són treballadors, encara que molts ho siguen; no són emigrants, encara que el gruix dels migrants visca en precari; no són les dones, encara que hi estiguen més exposades; tampoc els jubilats, tot i que la majoria dels jubilats, i sobretot les jubilades, visquen en precari.
El precariat es pot definir com el conjunt de persones que viuen sotmeses a una inseguretat estructural en les seues condicions materials d’existència, marcada per la inestabilitat laboral, la insuficiència dels ingressos, la manca de protecció social i la dificultat d’accedir a drets bàsics com l’habitatge. No es defineix tant per l’activitat que desenvolupen com per la precarietat que condiciona les seues vides.¹ No ocupen un lloc on localitzar-los. No estan a les fàbriques ni a les universitats, encara que hi són entre els treballadors i els universitaris.
Una classe líquida, en què ni tan sols la persona precaritzada sap que ho és. I de la dificultat de la identificació de la mateixa persona sorgeix la incapacitat de construir una resposta col·lectiva a un monstre que devora les seues vides.
I aquesta nova classe òrfena de propostes és la classe que més creix sota el sistema capitalista. Una classe desestructurada i sense referents; sense alternatives ni horitzó. En definitiva, una classe que no compta amb una estructura política que la represente, perquè els partits polítics actuals ni tan sols han pensat encara en aquestes persones com a grup, i molt menys en quines són les causes profundes de la seua situació i com modificar-les.
Benvinguda la primera vaga del precariat, i que siga l’inici d’un nou moviment social que supere les greus condicions de vida que està imposant el capitalisme, que no és qüestionat per ningú, ni a la dreta ni a l’esquerra del ventall polític actual.
—————————-
Nota
El concepte de precariat ha sigut desenvolupat per l’economista britànic Guy Standing en The Precariat: The New Dangerous Class (Bloomsbury Academic, Londres, 2011). Standing identifica el precariat com una classe emergent caracteritzada per la inseguretat laboral, la inestabilitat dels ingressos, la manca d’identitat professional i la pèrdua de garanties i drets socials vinculats a l’ocupació. En aquest article, el concepte s’amplia per incloure també les persones la precarietat de les quals es manifesta en les condicions generals de vida, especialment en les dificultats d’accés a l’habitatge i a la protecció social.
