Sempre m’ha sorprés una idea estesa instal·lada en la vida pública: sembla que, en convertir-te en representant del teu poble, hages de deixar de ser persona. De sobte, s’espera que sigues un personatge que somriu sempre, que vesteix com no ho ha fet mai i que segueix rituals que no sent com a propis. Com si la política fora una disfressa que t’has de posar cada matí per encaixar en un motle que ningú sap ben bé qui ha dissenyat.

Jo crec en una cosa molt més senzilla: quan votes algú, ho fas per qui és, no per transformar-lo en una figura de cartró. La coherència no és un caprici, és un deure. Si abans no portava trage, ara tampoc. Si abans no anava a missa, ara tampoc. Si abans no fingia, per què hauria de fer-ho ara?

Abans de prendre possessió del càrrec, alguns ja havien dibuixat la meua caricatura. Van decidir que jo seria l’enemic ideal: algú que només pensaria en el seu partit, que no pensaria en el poble, que atacaria les tradicions dels bous o que aniria contra la cacera. Però la realitat és tossuda. En este temps, mai —i dic mai— he anteposat les sigles del meu partit als interessos del poble. Ben al contrari: he anteposat els interessos del poble per damunt de tot, m’he assegurat de garantir el benestar de les vaques i dels bous, millorant-ne les condicions i mantenint una relació constant i sincera amb el club de caçadors. Amb la parròquia, el mateix: màxima disponibilitat i respecte. Perquè el respecte no és una estratègia, és un valor.

I convé dir-ho clar: quan algú necessita que sigues un personatge, no és perquè vulga transparència. És perquè li resulta més fàcil confrontar una caricatura que una persona real.

Tot això respon a una màxima personal: primer soc persona, després polític. I molt abans que regidor, soc pare, company, amic i veí. I estes facetes, lluny de ser un obstacle, em fan millor gestor. La política municipal no hauria de ser una professió on fer carrera, sinó una vocació de servei. Quan algú altera la seua manera de ser per “semblar” polític, és que ha començat a veure la gestió pública com un mitjà de vida. I quan fas de la política la teua professió, corres el risc de posar els teus interessos per damunt dels del poble.

Jo no he vingut a interpretar cap paper ni a seguir cap guió. He vingut a fer la faena: a escoltar, a treballar i a dir les coses tal com són, encara que incomoden. Perquè el dia que deixe de ser jo mateix per a semblar un “polític professional”, eixe dia estaré traint la confiança del meu poble. I això sí que no m’ho puc permetre.

Raül Forcadell és regidor de Compromís a Vilafamés.

Més notícies
Notícia: GALERIA | Una gran marea verda per l’escola pública ompli el centre de València
Comparteix
Milers de persones demanen la dimissió de la consellera d'Educació, Carmen Ortí, en una manifestació "històrica"
Notícia: La vaga, la pava i la “justícia” que la caga
Comparteix
La «justícia», els tribunals que l’exerceixen al País Valencià ―i no vinc a descobrir-vos la pólvora―, és profundament colonial. El pecat li ve d’origen, quan l’antecessor del reietó espanyol de hui, també de nom Felip, decidí acabar amb el reialme dels valencians. La Reial Audiència foral la convertí ―per dret de conquesta― en «Chancillería», tot imitant ―vicis inclosos― el model castellà; a partir de 1716, «Audiència», dirigida per un capità general; des de 1834 Audiència Territorial, integrada en 1989 en el Tribunal Superior de Justícia de la «Comunitat Valenciana» (TSJCV). D’aquelles pólvores ―què us diré?― venen aquests traques, amb els docents en vaga, la consellera del ram fent la pava i el TSJCV que la caga.
Notícia: DANA | Imputat un ex alt càrrec del Consell per l’àudio d’Aemet manipulat i difós
Comparteix
La Fiscalia de València investiga l'exsubsecretari de la Conselleria de Justícia Ricardo García
Notícia: VÍDEO | X. Castillo: “Davant l’oferta de merda d’Ortí, tots a la manifestació!”
Comparteix
L'actor i humorista dona suport a la vaga educativa indefinida des de la porta del CEIP Ausiàs March de Picanya

Comparteix

Icona de pantalla completa