Malgrat l’altisonant neologisme de la «lawfare», convindrem que això de la invenció de delictes i les campanyes de desprestigi contra rivals polítics s’ha fet tota la vida. No vull posar-me pedant, però diria que la història aquella de Sòcrates i la cicuta venia a ser una mica això. I des de llavors fins aquesta setmana, quan s’ha sabut que tota la suposada trama de la conselleria d’Igualtat per tractar de protegir l’exmarit de Mónica Oltra d’un cas d’abusos a una menor tutelada no era sinó una fabulació de les acusacions d’extrema dreta. Fabulacions, però que van comptar amb la imprescindible col·laboració d’uns jutges i fiscals que han anat allargant els tempos de la causa per tal d’assegurar-se que la mort política d’Oltra era definitiva.
També és imprescindible, of course, un important aparell propagandístic –mediàtic que li diem ara- que estenga la sospita i avale les acusacions. Però a l’inrevés del que s’ha comentat aquests dies, no van ser els okdiarios ni els marhuendas de torn els qui van aconseguir descavalcar Oltra del govern. Aquests mitjans ja feia mesos que anaven repetint les seues consignes de forma cada volta més crispada. No, van ser suficients cinc dies de tertúlies a la Cadena Ser i La Sexta perquè la pressió es tornara «insuportable», Ximo Puig decidira que cessava la vicepresidenta i –diguem-ho també- bona part de Compromís no s’atrevira a mantenir-se ferms fins al final.
Aquells mateixos periodistes i tertulians que ara han corregut a parlar de «tomb en la investigació» i a explicar-nos això de l’extrema dreta i la justícia, com si no resultara evident ja llavors. I això sense descartar que hi haja més merda encara. Tal com explicava Diari La Veu aquesta setmana, també el judici que va condemnar Luis Ramírez presenta estranyes irregularitats.
Jo entenc que les acusacions contra Ramírez i després Oltra són fastigoses i toquen al centre de qualsevol consciència feminista. Però és que d’això es tracta precisament la «lawfare». No acusaran mai el polític que ha anunciat que pensa desobeir X llei de desobeir-la. No, el càrrec serà sempre alguna cosa immoral per al mateix acusat i els seus seguidors. La corrupció en el cas de Lula al Brasil. O dels opositors a Putin. O el mateix abús de menors en el cas del líder opositor al Senegal, la imputació del qual ha provocat una onada de disturbis a tot el país. I no és perquè els seguidors d’Ousmane Sonko disculpen els abusos sexuals, sinó perquè tenen la convicció que són acusacions infundades i actuen amb conseqüència. Però, on van ser les manifestacions al carrer del valencianisme i l’esquerra alternativa per defensar la seua principal líder? On van ser les investigacions de mitjans progressistes per desmuntar els arguments de fiscals i jutges i no haver d’anar xuplant roda de l’agenda de l’extrema dreta?
Derrotats per separat per no haver volgut lluitar junts
Perquè deia que açò de la «lawfare» és tan antic com la mateixa política, però a l’estat espanyol deu ser dels únics llocs on funciona tan bé, és tan acatada per les mateixes víctimes. La Llei de Partits que serviria per il·legalitzar l’esquerra abertzale –com sabien que no n’hi havia prou en destruir els líders, van fer-ho amb tot l’espai polític- va comptar amb el vot favorable de Convergència i Unió, formació que, després del seu gir cap a l’independentisme, es queixaria de les campanyes de criminalització amb acusacions falses com ara els comptes a Suïssa de Xavier Trias. Llavors els Comuns i Podem van donar pàbul a la mentida i després s’han autoerigit com el «partit més criminalitzat de la història del país». La mateixa Oltra va desqualificar l’exili de Puigdemont per la persecució del mateix aparell judicial que ara l’assetja a ella i el PSOE que la va fer dimitir –i que va donar ales a totes les campanyes anteriors- ara denúncia les desinformacions i injúries que pateix Pedro Sánchez –la darrera, el «perfil psicològic» publicat per El Mundo– i a ningú se li escapa que si la dreta no guanya les pròximes eleccions, podria passar qualsevol cosa en aquest sentit. Perquè sí, que el PSOE és part fonamental del règim, però sempre que accepte el tornisme. I si aquest no es produeix a les urnes, es produirà d’una altra forma.
I és que les clavegueres –aquestes mateixes clavegueres que el PSOE va deixar intactes i impunes quan va accedir al ministeri d’Interior- acabaran passant factura a tots, més tard o més d’hora, fins que manen els qui han de manar.
