A The Spirit of ‘45, Ken Loach explica amb la seua mestria habitual el procés de transformació social que va viure la Gran Bretanya després de la victòria dels laboristes just acabada la II Guerra Mundial. El procés de nacionalitzacions i de construcció de l’estat del benestar no va ser pacífic. Oposició de dretes, patronals i mitjans de comunicació van oposar-se virulentament a les reformes. En un moment del film, s’explica que la premsa va decidir focalitzar els seus atacs en Aneurin Bevan, ministre de Sanitat i arquitecte del servei nacional de salut, ja que (cito de memòria): «tenir un boc expiatori facilitava l’atac al govern sencer sense que semblés que estaves en contra de tot». Pot semblar difícil d’entendre que construir un sistema públic de salut puga ser atacable, però les conquestes socials, totes les conquestes socials, s’han fet amb l’oposició de les elits.
L’estratègia mediàtica de la dreta britànica s’assembla molt a la de la dreta espanyola. Al govern de l’estat, i una volta Pablo Iglesias ha deixat el govern, han decidit concentrar tota la seua pressió contra la ministra d’Igualtat, Irene Montero. Més enllà del que puguen semblar les polítiques que està desplegant, és indiscutible que la campanya de mentides i assetjament constant és espectacular. Pràcticament cada mes –per no dir cada setmana- es fabrica una polèmica contra ella, moltes voltes sense res a veure amb les seues decisions i la majoria basada en una mentida. Al setembre van ser les seues declaracions on se l’acusava de fomentar la pederàstia a partir d’un fragment descontextualitzat de 28 segons. Si algú s’ha pres la molèstia d’escoltar el discurs sencer de 30 minuts, entendrà de seguida que no va dir res del que li fan dir. Però és que aquesta no és la primera volta. El vídeo manipulat on pareix que es nega a donar la seua opinió sobre la massacre de Melilla del juliol a còpia de repetir diverses voltes «que sempre està disponible per donar la seua opinió», la multiplicació per 92 del seu patrimoni a costa de sumar els deutes com un actiu, o els 20.000 milions de pressupost del ministeri d’Igualtat –en realitat un dels que té menys pressupost- que estaven destinats a les prestacions de maternitat, paternitat o conciliació laboral. I això sense comptar altres més absurds, com atribuir-li la bossa de Louis Vuitton que era de Carmen Calvo.
Totes aquestes mentides no han estat difoses per cadenes anònimes de Whatsapp, ni tan sols per webs d’agitació ultradretana com OKDiario o EDATV. O no només. Les principals cadenes de ràdio i televisió han contribuït a la manipulació sense haver rectificat ni demanat perdó mai, normalitzant l’ús de la mentida com a arma política. Mentides, a més, que han vingut acompanyades d’accions polítiques –amb fracassos sonats, com l’intent de portar la mentida de la pederàstia al Parlament Europeu– i també judicials. Irene Montero acumula desenes de denúncies penals per les seues declaracions, siguen certes o inventades. És previsible que totes acaben arxivades de forma automàtica, però, i si no? I si hi ha un jutge que considera que «cal investigar» i que «val més assegurar-se que no hi ha res»? Una volta imputada, la mateixa maquinària mediàtica que ha provocat la imputació, repetirà la notícia una volta i una altra, deixant caure que «alguna cosa ha fet» o que «la investigació troba indicis», en una sort de profecia autocomplerta.
Perquè no ens enganyem, les operacions de lawfare com la que van aconseguir la defenestració de Mónica Oltra, del diputat Alberto Rodríguez o de dirigents independentistes catalans, no serien possibles sense l’estat d’opinió generat pels mitjans massius. Jutges i periodistes es retroalimenten en les seues campanyes de desgast i, totes dues potes són elements imprescindibles de la cacera. El ministre Aneurin Bevan mai va haver de dimitir i hui els britànics encara gaudeixen (de moment) d’un sistema públic de salut. Imagine –tampoc ho sé- els jutges anglesos més demòcrates que els seus homòlegs espanyols, però en tot cas, recordem que açò no va sobre Irene Montero sinó sobre aturar o fer avançar els drets i les conquestes socials.
