Derrotats per separat per no voler lluitar junts

La imputació de Mónica Oltra és una campanya de lawfare de manual on es barregen elements d’extrema dreta, diners de multinacionals i un sistema judicial ultraconservador. Amb les victòries electorals, més o menys dèbils però que van permetre –per primera volta des del 1939- l’arribada de l’esquerra al govern de l’Estat, a més de nombroses autonomies i alcaldies de grans ciutats, la dreta ha desplaçat el poder cap a la branca judicial. Els jutges han passat a convertir-se en una mena de govern de facto, amb capacitat no només de dictar polítiques públiques per sobre de governs electes democràticament, sinó també de provocar l’autocensura i la por en les ales més progressistes d’aquests governs, cosa que ha resultat en una victòria per al PSOE, que té uns aliats que li permeten ser al govern sense la molèstia que puguen canviar res. I per «res», em referisc especialment a aquest entramat d’institucions conegudes com «l’Estat profund» que, amb el suport d’un associacionisme ultra i uns mitjans sense escrúpols, tots regats amb generosos fons que podem intuir d’on venen.

El cas de Mónica Oltra no és l’únic. Només en els darrers dies, i només al País Valencià, un jutge encausava dos alts càrrecs de la Generalitat per una jornada d’educació sexual, després d’una querella del grup d’extrema dreta Abogados Cristianos, i el Tribunal de Comptes iniciava una investigació pels contractes d’emergència relacionats amb la Covid. Recordem que tots aquests exemples d’alta eficiència judicial es produeixen al mateix estat que mai va saber localitzar M. Rajoy.

Amb la imputació d’Oltra, alguns piuladors de l’independentisme català li han recordat la manca de suport quan van ser els dirigents sobiranistes els qui van ser perseguits i processats. El recordatori, fet amb ànims de revenja i gens constructiu, no aporta res i és repugnant, però té una part de raó. Aquest lawfare que ara pateix Oltra i també altres esquerres arreu de l’Estat –recordem el diputat canari Alberto Rodríguez o el cas de la mainadera d’Irene Montero- va tindre en la repressió a l’independentisme català el seu laboratori de proves. L’Estat va mobilitzar totes les seues institucions –des de la Casa Reial a Correus- per frenar el moviment popular i institucional i no va estar-se d’utilitzar tota classe de ferramentes il·legals, com ara s’ha demostrat amb el cas Pegasus. 

Llavors, bona part d’aquesta esquerra estatal, entre la qual cal incloure Oltra, va preferir posar-se de perfil en lloc de posar-se de front contra el retrocés democràtic que s’estava vivint. Les errades i posicionament d’una part substancial del sobiranisme tampoc van ajudar gaire, com tampoc hi ajuden gens l’actual revengisme. 

Al final, ambdós sectors haurien d’entendre que l’enemic que tenen enfront no només és molt poderós, sinó que, a més, és el mateix. Una entesa que ha de servir per bastir un bloc democràtic, que incloga el dret a l’autodeterminació i que siga capaç d’alçar un potent ariet que forade el mur de l’entramat institucional que controla el conjunt de l’Estat com la seua granja. Perquè l’alternativa a no voler lluitar junts és ser derrotats per separat.