A vore… anem a pams! Ara que se’n parla del tema perquè apareix, com cada vegada que es publiquen els resultats de PISA, podem constatar la davallada general de les qualificacions que l’alumnat obté. Fins i tot als països considerats modèlics. I doncs? Què passa? Observem ni que siga per damunt algun detall. Sense oblidar que com va dir Cèsar, és amb petits detalls com es construeix un imperi. No cal tant, però mirem algun punt concret.
El PISA és un informe creat per l’OCDE. I avalua tot el món, aproximadament. Qui són, però, les persones i organismes que han confegit el seu programa? I amb quins criteris? No cal enganyar-se. Els mandamassos que governen l’organització mundial no són ni uns illetrats ni gent del carrer. Saben el que volen i actuen en conseqüència, no s’ha d’oblidar això. I allò que el programa eixit de les seues caboles pretén és ni més ni menys que fer que la gent jove pense poc i sàpiga treballar en allò que a les elits econòmiques els convé. Resulta, per tant, un intent de dominar el pensament en la mesura que es controla el contingut i el seu sentit.
Es pot llegir ací i allà, encara que poc i de forma marginal, sobre crítiques al programa. En són poques. Però alguna de les més oportunes i convenient és la que fa Nuccio Ordine i gent com ell. Ací no podem entrar en detall. No és el lloc ni tenim l’extensió convenient. Però es pot apuntar que tant la seua elaboració, com valorar els resultats no és en absolut un acte gratuït. Irrellevant. Al darrere hi ha tot un entramat de veus poderoses (BCE, FMI, la mateixa OCDE, of course…) que dominen el discurs. I no solament el del territori econòmic sinó que, i fonamentalment, el del pensament. És perillós fer-nos creure que amb aquesta avaluació sabem què convé ensenyar i quina cosa no. Els va bé als grups indicats dalt: “Allò que és bo per a Wall Street no és forçosament bo per a la societat”, va dir John K. Galbraith. Això significa donar poca possibilitat o cap a un pensament diferent i divers. És, com volia Fukuyama, el final de la història. PISA no ha fracassat encara que els resultats ho indiquen. Mostren les qualificacions d’acord a uns criteris sobre els quals la societat que ho patirà no en té ni la més mínima opció d’eixir-se’n del ramat. I això sense entrar en el dret que s’autoadjudiquen de ser-ne ells mateixos els avaluadors. On queden doncs altres opcions? No sols de considerar els resultats, sinó, molt més important, la de crear un sistema de mesura distint. Fet des d’una òptica no economicista ni imperial. No importen els resultats. PISA és un fracàs de la democràcia. De quina democràcia parlem? Perquè precisament un país no democràtic està al capdavant dels bons resultats. Però on la filosofia i la història, entre altres assignatures de cultura humanista, són a la base del seu ensenyament. Caldria reflexionar-hi!
