Ha començat, entre onades de calor, ja fa algun temps la temporada de banys, cada any més prompte, degut al canvi climàtic tan precipitat que tenim. La veritat, si hi ha un paratge singular, i singularment tocat per la vareta de la sort, és la platja urbana d’Alacant. Lloc a mà on es descansa a gust i hom pot relaxar-se a plaer, i que és, entre d’altres coses, escenari de situacions i experiències gratificants que queden en la nostra memòria, o, per exemple, des d’on millor s’aprecia la Cara del Moro del tossal Benacantil. Lloc, per antonomàsia, del turisme incipient, ja que la platja urbana i cèntrica es va constituir en l’atractiu principal generador d’allò conegut com “el tren botijo”, que portava gent de la Meseta cap a la costa, i, veges per on, la susdita platja s’omplí de balnearis per a prendre banys o el sol o, simplement, airejar-se o tractar de perdre panxeta; també, segons endevinadores i curanderos, la susdita platja posseïa aigua sanadora i possibilitadora d’embarassos. I, pels viaranys i trotxes de Madrid, ja hom deia que “Alicante es una ciudad bien comunicada por el ferrocarril con amplia oferta hotelera y baños de mar calientes con casetas”. Estem parlant de finals del XIX i principis del XX. Temporada que, a Alacant, començava per la Mare de Déu del Carme, inici de la canícula de juliol. Que… com es deia la platja? La gent l’anomenava tradicionalment la platja o la mar a vora el “postic” de la muralla. I és de domini comú que totes les coses amb forta càrrega emocional, en la llengua autòctona, s’anomenen amb diminutiu afectiu: en este cas, el Postiguet.
Malgrat tot, el Postiguet quedava extramurs, fora de ciutat. Exclòs, sí, però amb vocació d’integrar-se algun dia en allò que habitualment es diu “ciutat”, a pesar d’haver nascut amb nom humil, petit, programat per a completar, engrandir, o realçar la seua matriu i senyora ciutat mare. O, dit d’una altra manera, la importància de la urbs està o es mesura, sovint, en la minimització de les seues immediacions i voltants, tal com se’ns especifica en bastants casos com l’Hospitalet de Barcelona, o l’Altet d’Elx, el Postiguet d’Alacant o de Sant Vicent del Raspeig el Moralet (administrativament, d’Alacant; però funcionalment per a la gent, de Sant Vicent del Raspeig). Llocs empetitits, enxiquits…, però que, per expressar el topònim, és a dir, el nom del lloc en qüestió, no aniran canviant de nom al llarg de la Història, igual com els ocorre a tants llocs, carrers o places, com la dels Estels o dels Cavalls d’Alacant que s’ha dit de mil maneres: que si plaça de la Independència, que si plaça d’Espanya, que si plaça de Catalunya, per al remat acabar dient-se “de los Luceros” en honor de l’himne falangista “Formaré, junto a mis compañeros, que hacen guardia sobre los luceros, impasible el ademán…”
O, potser, s’usa el diminutiu per a expressar l’estima i grandiositat del lloc, així anomenen el Micalet de València, Calendureta d’Elx, el Barranquet a allò que baixava per la Rambla o per l’Avda. Constitució-carrer Bailén d’Alacant, o el mateix Sant Vicent del Raspeig que, ja sabem, és catalogat de “Sequet però Sanet”.
Ara bé, el seu origen humil no avala, per molt trepitjada, aixafada i visitada que siga esta platja, ni pot donar peu a que no tinga servicis com Déu mana, que no estiga neta, que no siga tranquil·la. Perquè, com la vida mateixa, la grandesa naix de les coses petites. I si no naix, es fa. Així l’immens Campnou a l’Hospitalet de Barcelona, l’aeroport a l’Altet d’Elx, o el Postiguet com un dels grans símbols de la nostra ciutat. I és així que de tant en tant “Mo n’anirem al…”
